Tarragona és amor

L’inici del curs teatral sempre provoca una barreja d’il·lusió i mandra, reconeguem-ho. La rentrée, com en diem els boomers. Presentacions de temporades i festivals, “Ara ja ho podem dir”, i fingiment general de sorpresa en un panorama, el del teatre català, força previsible. Només cal veure les notícies (i els noms) d’aquests darrers dies. Després del parèntesi obligat de l’agost, mes que dedico a fer rehab i detox del consum d’arts en viu (no sempre me’n surto), he passat tres dies pel FITT. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona va tenir el detall de convidar-me, i a casa m’han ensenyat a ser agraït. El vaig visitar per primer cop fa tres anys, edició en què vaig ser membre del jurat, i ara he pogut comprovar com ha crescut la cosa. Sempre, això sí, portada amb aquell amor i aquella alegria per l’equip encapçalat pel Joan Negrié.

Fa tres anys sopàvem al fantàstic pati del Teatre Metropol, enguany als dos patis de l’escola del davant. Aquest detall ja és prou gràfic del creixement del festival. Els menús preparats per la Confraria de Pescadors de Tarragona (sardinada, fideuada, arròs negre i coca de recapte, segons el dia) ajuntaven espectadors, artistes i programadors. L’èxit dels abonaments –que inclouen els espectacles i els sopars– demostren com l’equip de la Sala Trono Armanyà ha aconseguit crear un públic amb un festival de Noves Dramatúrgies. Pensava això veient Beautiful stranger, la peça del navarrès Ion Iraizoz (cia. La Caja Flotante) que podria programar-se perfectament al TNT o al Sâlmon. La varietat de la platea del Metropol (a nivell d’edat i estils capil·lars) no és tan fàcil de veure en altres festivals o sales, on tots els espectadors semblen tallats pel mateix patró. La gràcia d’haver creat públic és que molts espectadors veuran al FITT propostes que els sorprendran, els descol·locaran o fins i tot els faran emprenyar, però que segurament no veurien a les programacions “regulars”. Programadors: oferiu més varietat als vostres espectadors!

La peça del creador navarrès s’emparenta amb aquells muntatges que utilitzen el recurs d’explicar com és la peça mentre es realitza la mateixa peça. La proposta gira al voltant de la celebració de la festa que va organitzar l’últim dimarts abans que fes 40 anys. “Ser moderno es agotador”. Mitjançant un ús força estimulant de la imatge pregravada i la veu en off, Iraizoz ens explica l’espectacle que va fer a partir d’aquella festa, en un exercici d’autoficció que inclou el públic, el fill de Nacho Cano o la performer sèrbia Marina Abramović. En Ion es multiplica a la pantalla, en una versió casolana de Being John Malkovich (Spike Jonze, 1999), i una sèrie de personatge que comparteixen tots la mateixa fisonomia. Família, exnòvies i altres espècies fan acte de presència en un muntatge amable i un pèl llarg, que acaba perdent pistonada cap al final. “Tendrías que haber hecho un clásico. Hamlet con vaqueros”. Sortosament, no va fer-ho. Molt millor, Ion. Per què hem de tornar sempre a Shakespeare (o a Txékhov) per parlar de nosaltres mateixos i el nostre present? No és molt millor (i més honest), parlar directament de nosaltres mateixos i el nostre present?

Després de la funció al Metropol ens vam dirigir cap al Teatre Tarragona, a la Rambla Nova, acompanyats per les fantàstiques senyores de l’espectacle itinerant A la fresca, de la companyia Anna Confetti. Tres dones d’empenta d’edat estupenda passegen una cadira plegable gegant (preciosa) pels carrers de la ciutat, i la planten allà on els ve de gust per comentar la jugada. Amigues de les Teresines i de les tres iaies d’Exit del Tricicle, combinen el clown i el teatre físic amb la interacció amb el públic, en una proposta brillant per la seva senzillesa i execució. La van estrenar a la Fira Mediterrània de fa dos anys, han format part del Circuit Nòmada de FiraTàrrega, i creiem que haurien de visitar tots els pobles i ciutats de Catalunya. Un programador holandès els va preguntar, tot dinant, si la cadira gegant era desmuntable. Evidentment. “Si pot fer-ho aquella, jo també!”.

Seguint en clau femenina, vam veure Mucha Muchacha, de la jove companyia de Madrid que duu el mateix nom. Llegint la sinopsi podem creure que es tracta d’un espectacle de dansa espanyola que vol ser un homenatge a “Las Sinsombrero”. Però les Mucha Muchacha fan mooolt més que això. El grup de dones intel·lectuals de la Generació del 27 format per Maruja Mallo, María Teresa León, Rosa Chacel o María Zambrano, entre d’altres, van ajudar a modernitzar Espanya, però van quedar oblidades, esclafades sota el pes dels seus companys homes. Pretends to be shocked. Aquell grup de dones són el punt de partida i inspiració d’un espectacle radical, en el sentit literal del terme, que uneix la violència i la tendresa en dues parts aparentment antagòniques. Amb dramatúrgia i direcció signada conjuntament amb Celso Giménez (La Tristura), la proposta va ser la justa guanyadora del Premi al Millor Espectacle del FITT. En un escenari buit (molt ben il·luminat per Cristina Bolívar i Alván Prado) i sense música enregistrada, les cinc joves ballarines ballen, canten, criden i fan de tot amb tota l’entrega del món. Posen tota la carn a la graella, com se sol dir. No vull explicar massa coses, perquè en un món ideal el públic català hauria de poder veure aquest espectacle. El zapateado més agressiu, la violència d’un haka, el reaggeton més masclista i les samarretes de futbolistes (número i cognom) que duen les ballarines, ens demostren quelcom que moltes ja sabíem: el sexe fort són elles, les dones. Aquesta primera part es clou (de forma brillant) quan cau el teló, però la cosa continua. [Nota al marge: hem vist dos espectacles en què el teló tenia un component dramatúrgic].

A la segona part sembla que veiem unes altres intèrprets en escena: cinc joves fent una festa de pijames, menjant, bevent i xerrant relaxadament sobre els seus cossos, les seves mares o el món de la dansa. Al final, l’homenatge transcendeix (de llarg) “Las Sinsombrero” i es converteix en un cant a les dones creadores, arribant fins al present més rabiós. Gran ovació al Teatre Tarragona. A servidor de vostès li agrada parar l’orella quan surt d’un teatre, i tret d’algun espectador molest que s’esperava un espectacle “canònic” sobre les dones de la Generació del 27, crec que puc afirmar que la reacció general va ser de grata sorpresa. Quina meravella que un programador tingui el poder de mostrar coses (tan) diferents al seu públic. Gràcies, Joan.

“Las Sinsombrero” també eren presents a Recreativos Federico, la instal·lació que es va poder veure durant tot el FITT al pati del Metropol. El sevillà Alex Peña ha dissenyat i creat una sèrie de màquines recreatives inspirades en el món literari i personal de Lorca. Amb títols tan eloqüents com Así que pasen cinco euros o La grúa de Bernarda Alba, podem trobar des d’un futbolí inspirat en Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín fins a un aparell on podem adquirir Bolas de sangre. Literalment. La maquineta de “matar marcianus” s’ha convertit en Cadaqués Invaders, on un pixelat Federico mata sense pietat un exèrcit de petits Salvadors Dalís. Tota la instal·lació és un prodigi de gràcia, des de l’audiovisual de Los voluble fins al disseny i el packaging de cada premi que rep l’espectador afortunat. Creiem que al Federico li hauria encantat.

Al FITT també hem pogut veure un parell de showcases, o mostres d’espectacles en procés o bé ja acabats. Divendres vam veure Naked, un solo de dansa de la coreògrafa de Namíbia Nikhita Winkler: una gran tela protagonitza bona part de la peça, on la ballarina primer es troba presonera i d’on finalment neix, en una mostra de dansa-teatre molt figuratiu. Vam veure poca cosa, perquè érem a la petita sala d’assaig del Teatre Magatzem i amb la màquina de fum encesa tota l’estona, principalment hi havia boira. Dissabte, la Diana Pla ens va ensenyar un fragment de Mis cosas y yo: una peça senzilla i divertidíssima on l’artista se sincera i ens ensenya (quasi) tot allò que sap fer. Dansa, teatre físic i clown poblen un espectacle on, sobretot, la Pla Solina es posa el públic a la butxaca des del primer moment. I com ens entabana, la tia! Hi ha intèrprets que tenen àngel, i ella pertany a aquesta categoria. Per cert: si veuen passar Travy per la seva població, no se’l perdin. És l’espectacle que fa la Pla Solina acompanyada de la seva família.

El teatre amb auriculars fa temps que no és estrany de trobar en les nostres programacions, sobretot en festivals de teatre modernu. Els italians Divina Mania van presentar Real Heroes, una peça on un grup d’espectadors passeja per la ciutat seguint un guia que porta una bandera vermella. Vam caminar, i tant… una hora i mitja! Sentirem dues històries diferents, que de fet podrien donar peu a dues peces independents: un senyor xilè ens explica les darreres protestes i aldarulls que s’han viscut al seu país, i un senyor italià ens explica la seva història d’amor al cinema (amb un videoclub com a protagonista) i la seva relació amb la ‘Ndrangheta (el crim organitzat a Calàbria). Les peces itinerants han de complir almenys una d’aquestes dues premisses: o bé ser obres site specific, és a dir, dissenyades i pensades per aquell espai en concret; o bé ser adaptables a qualsevol població i context. En el cas de Real Heroes, ni una cosa ni l’altra, i ens trobem passejant pels carrers de Tarragona sense una interacció real amb el paisatge urbà que estem veient. Al final, i de propina, ens asseuen en unes cadires i veiem una peça immersiva amb realitat virtual. Amb un missatge del tot masclista, que ni la mateixa companyia deu haver identificat. Ai, aquests italians…

Va, que ja anem acabant. Parlaré breument d’INO, l’espectacle de la companyia francesa Ino Kollektive. Ja sé que les comparacions són odioses i no s’han de fer, però si Mucha Muchacha és un espectacle radical i compromès al 100%, aquest es queda a mig camí. Set joves artistes de circ, un inici que promet i poca cosa més: de vegades per parlar (profundament, de veritat) del món de la dona no n’hi ha prou amb ser set dones en escena. Les pressions de tota mena que reben o les convencions socials sobre la vestimenta apareixen de manera feble en un espectacle amable, molt amable. Massa amable? Comprenc que un festival ha d’incloure una proposta per a tots els públics com aquesta, però crec que l’epítet “Noves dramatúrgies” del FITT no li escau gens a aquesta peça. Al final, molt bones intencions i poca cosa més, acrobàcies i portés de circ i música agradable, i una sèrie de missatges en diferents llengües que no s’acaben d’entendre.

També vaig poder repetir 360 grams, la peça que Ada Vilaró va estrenar al TNT de fa un parell d’anys i que la de Prats de Lluçanès ha girat força. M’agrada tornar a veure un espectacle (quan és possible), per veure quins fragments recordo amb més vivesa i quins altres havia oblidat. El monòleg inicial és inoblidable (“Però què ens passa?!”) i Vilaró sap combinar amb saviesa la part textual amb la més física i simbòlica. La pèrdua d’un pit a causa d’una mastectomia es relaciona amb la pèrdua de la mare i la importància de la pausa, de la calma. En el moment en què Vilaró demana un moment de silenci, va ser impressionant veure com a l’Auditori (enorme) de la Diputació no se sentia ni una mosca. El cànon, la norma i els marges són permanentment revisables, i ens sorprenem en adonar-nos que la Venus de Boticelli també es cobreix un pit. El pit absent és un forat, una roca, una flor o un botó, un iPad pot ser utilitzat de forma artística i Bigas Luna ens va ensenyar les semblances entre un pit i un porró. Al final, brindem, perquè ser vius és una festa.

I d’Argentina vam rebre la tropa de Nelson Valente, que presentaven el muntatge Sólo llamé para decirte que te amo. Una trucada telefònica amb aires del hit dels vuitanta de Stevie Wonder és el detonant d’una comèdia 100% argentina. L’autor d’El loco y la camisa o Els gossos ens presenta una (altra) família excèntrica i lleugerament desestructurada: la Patricia està farta de ser l’única que treballa en una casa que comparteix amb els seus dos fills bessons, la xicota d’un d’ells, la seva germana i la seva mare. Al final, en aquestes comèdies argentines el text és quasi el de menys: que bé que treballen els actors argentins! (ho dic sense cap mena d’ironia). Mayra Homar és la protagonista de la història, que carrega abnegada el pes d’aquesta família força plom (una llosa, literalment), però qui és la revelació del muntatge és Roser Batalla. Sí, ho han sentit bé: l’actriu catalana, que recentment ha estat guardonada amb el Premi Margarida Xirgu 2021. Batalla va substituir a última hora l’actriu argentina que no va poder viatjar a Tarragona: es va aprendre el paper en dos dies, i va assajar amb Nelson Valente per Zoom. Per si això no fos prou mèrit, cal dir que la Batalla està estupenda, graciosíssima en el seu paper de germana torracollons, i que no es passa ni un mil·límetre en la seva creació de personatge i en el seu accent argentí. Bravo per la Batalla. Si això no és ser una gran actriu, que baixi la Xirgu i ens ho confirmi. Sólo llamé para decirte que te amo es podrà veure a L’off de La Villarroel des del 10 de setembre fins al 10 d’octubre.

I ara sí que ja acabem, ho prometo. La cirereta del pastís d’aquest FITT va ser el muntatge Acampada, de la companyia valenciana El pont flotant. Poca broma: Premi al Millor Espectacle als Premis de les Arts Escèniques Valencianes 2020. Una proposta sobre la diversitat amb actors amb capacitats diverses, que va aconseguir que després d’un primer moment d’incertesa (o fins i tot de rebuig) per part d’alguns espectadors, la platea gairebé en ple acabés aplaudint dempeus. La importància que el teatre sigui accessible per a tothom s’entén molt millor quan experimentem com a espectadors les limitacions que viuen algunes persones: les escenes que tenen lloc darrere del teló baixat (allò que dèiem, utilitzat de forma dramatúrgica) ens converteixen en invidents, ja que només sentim allò que passa. A l’actriu que parla en èuscara només l’entendrà aquell que conegui l’idioma. La boira que omple l’escenari en un moment determinat ens converteix a tots en discapacitats visuals, ja que tenim dificultats per llegir el text de la pantalla. Acampada és un espectacle del tot accessible, on trobem audiodescripcions, textos projectats i una intèrpret de llengua de signes en escena. No podem dir que no ens han avisat: aquells espectadors amb poca paciència i poca capacitat d’empatia veuran que, de vegades, l’han de buscar per força. “Ací no som perfectes ningú, eh?”.

I amb aquest espectacle (que s’hauria de veure a TOTS els teatres públics de Catalunya) vam donar el FITT per finalitzat. Un festival que ha anat creixent de forma pausada i tranquil·la, portat per cinc (!) persones amb tota la cura i l’amor cap a la professió. Tornarem a Tarragona, i tant. Com no hi hem de tornar, si ens tracten tan bé?