Una obra sobre el dolor

La companyia T de Teatre porta l’espectacle E.V.A al Teatre Monumental de Mataró aquest dissabte 20 de gener, després d’haver arrasat al Teatre Romea durant la darrera edició del festival Grec. Recuperem aquí la crítica que en va fer David Bueno.

Arribes al Teatre Romea, dones un cop d’ull al hall del teatre –que té un toc especial per a l’ocasió– entres a la històrica platea i t’asseus a una butaca. Ja no cal fer res més. I és que una cosa està clara: amb les T de Teatre hi pots confiar. Elles et guiaran en un viatge en què l’únic que pots fer és deixar-te portar. I si, a més, Julio Manrique resulta que n’és el director, l’experiència és d’aquelles que no s’obliden. Aquest és el cas d’E.V.A., una obra sobre el dolor.

T de Teatre és una companyia que, tots ho sabem, fa humor. I el que és més difícil encara: humor de qualitat. Sí, encara existeix. Aquesta rara avis sempre és present en els seus projectes teatrals, però en aquesta ocasió han volgut anar més enllà i dotar l’obra amb un component dramàtic i reflexiu que sorprèn. De forma positiva, evidentment.

Històries, en aparença sense connexió, es van succeint damunt de l’escenari. Al principi, et preguntes de què va tot això, però tot i així, et submergeixes dins de la trama sense qüestionar-ne res. I és que, com apuntava unes línies més amunt, hi confies i saps que el viatge haurà valgut la pena. Així que endavant. Els minuts passen i tot es va posant al seu lloc, com un autèntic treball mil·limetrat en què cada segon compta i té un pes específic en el resultat final. No sobra res i no falta res. E.V.A. és un producte acabat fet amb precisió, detall i amor.

No podria ser d’altra manera tenint en compte que la companyia celebra 25 anys de trajectòria. De fet, només entrar al Teatre Romea ja es pot veure una mena d’exposició que retrata el quart de segle d’aquest grup d’actrius que sempre ha volgut aportar una forma diferent d’actuar. Cartells d’obres anteriors penjats a l’entrada del recinte ens recorden èxits que les han situat on són ara.

En aquesta obra, Àgata Roca s’interpreta a ella mateixa –amb el seu nom i professió reals–, un exercici interessant que permet ser una petita cirereta del pastís de l’aniversari, ja que menciona les T de Teatre i diversos projectes que ha fet la companyia. Aquest personatge comença amb una fugida de la seva mare de la residència en la qual està vivint. Marta Pérez és una anestesista de prestigi que intenta apagar el dolor del món, i evitar-lo de qualsevol manera.

Carme Pla presenta una dona amb un caràcter fort i un passat que l’espectador va descobrint de mica en mica. De fet, tots els personatges viuen un present marcat per uns fets precedents (alguns dolorosos) que van ser claus, d’una manera o altra, en les seves vides. Enmig d’aquest clima de nostàlgia també es troba la Paloma, interpretada per l’actriu Rosa Gàmiz, que torna a casa després de ser cofundadora de la companyia el 1991. El seu personatge és dur i altiu, una espècie de caricatura d’algú que ens podríem trobar fàcilment a la vida quotidiana. Finalment, es troba a faltar la presència de Mamen Duch, per bé que hi intervé de forma anecdòtica.

El director i coautor de l’obra, Julio Manrique, ha sabut utilitzar amb lògica i sentit totes les peces d’E.V.A.. També es mereix una menció especial Alejandro Andújar, que ha construït una escenografia impactant i eficient. Està pensada minuciosament, i altament amortitzada. I és que, sovint, en altres casos, és fàcil veure decorats pretensiosos i magnificents, però faltats de sentit i ús.