Un teatre que fa olor de nou

La sala Heartbreak Hotel té nom de cançó d’Elvis Presley i està situada al carrer de Bacardí, cognom que els catalans associem amb el rom que un sitgetà va fundar a Cuba. La plaça de l’Olivereta és un dels epicentres del barri de Badal, a Sants, “un barri que encara és barri” i que acaba de guanyar un teatre. Àlex Rigola i Irene Vicente capitanegen una companyia, la Heartbreak Hotel, que ha complert un dels somnis de tantes: tenir un teatre propi.

La discreció de la sala, vista des del carrer, és absoluta: un local de planta baixa, amb un senzill aparador de vidre. Ara mateix hi podem veure un petit cartell amb la fotografia d’Andreu Benito: L’home de teatre. Mireu si la sala està acabada de construir, que si consulteu el Google Street View encara veureu un local buit i en obres, amb els paletes reunits en assemblea. Tot al Heartbreak Hotel és de dimensions humanes, discret i de color negre. Un petitíssim vestíbul serveix d’espai de transició entre el carrer i el teatre: un cop dins, tot fa olor de nou. Olor de cotxe nou, més concretament, a causa de les 72 butaques negres i noves de trinca. Cinc files per a 72 espectadors, bona visibilitat des de tots els racons de la platea i una molt bona acústica.

Quan accedim a la sala, l’escenari ens queda davant i les grades a la dreta, sumat a la fusta negra que cobreix les parets fa inevitable pensar que el Heartbreak Hotel sembla una versió en miniatura del Teatre Lliure de Gràcia. És ben natural: la reforma dels dos espais és obra del mateix arquitecte, Francesc Guàrdia, aquí acompanyat per F. Xavier Massagué i l’enginyer acústic Oriol Arau. Es nota que s’ha pensat molt en l’acústica: a dins ens sentim com en una caixa (negra) i no sentim els sorolls del món exterior.

El dia de la presentació davant dels mitjans, Àlex Rigola ens explicava que sempre li han interessat els primers dies dels processos d’assajos dels espectacles, quan els actors estan asseguts al voltant d’una taula i llegeixen i comenten el text. Cadascú portant la seva pròpia roba, naturalment. Aquest gust per la realitat de Rigola es va materialitzar en la caixa de fusta de muntatges com Who is me. Pasolini, Vània o Hedda Gabler, i ara s’ha transformat en un petit teatre que no deixa de reproduir, amb més comoditat, les mateixes condicions d’aquella caixa efímera i desmuntable. Després de reprogramar durant unes setmanes el muntatge de Hedda Gabler que es va poder veure la temporada passada al Lliure de Gràcia, la setmana vinent el Heartbreak Hotel estrena L’home de teatre, de Thomas Bernhard. Un dels textos imprescindibles de l’austríac, amb traducció de Bernat Puigtobella i adaptació, dramatúrgia i direcció del mateix Àlex Rigola. No cal dir que el fundador i editor de Núvol està molt content amb aquesta estrena.

La intenció de Rigola i el seu equip és fer exhibicions llargues, de mínim dos mesos, perquè el màxim de gent possible pugui veure les seves propostes. Fa dos anys que van començar a buscar espais i, de fet, el text de Thomas Bernhard dialoga molt bé amb aquest actor que ha actuat als millors teatres d’Àustria i ara es veu obligat a treballar en un local de mala mort: ja no es tracta d’una casa d’hostes, sinó d’un local que antigament havia sigut un garatge, al barri del Badal. L’adaptació de Rigola ha consistit a traslladar l’acció (i els noms propis) d’Àustria a Catalunya, i ara és el mateix Andreu Benito qui, en primera persona, ens explica que ell havia actuat al TNC o al Lliure i ara s’ha de veure en aquest barri.

El dia de la presentació vam poder gaudir d’una escena interpretada per Benito, acompanyat en escena pels actors Àlex Fons i Marwan Sabri. En un primer moment, sorprenen una mica les dimensions de “l’escenari” o espai d’actuació: té nou metres d’amplada, però només quatre de profunditat. Una paret de totxos de color negre serveix de fons escenogràfic, i la proximitat entre la primera fila i la paret és absoluta. La grada es podrà modificar, ens van explicar, però és ben cert que les condicions del teatre reprodueixen molt bé les de la caixa de fusta rigoliana. Això permet una interpretació directa i sense artificis: en un primer moment, va ser molt interessant veure com els periodistes dubtàvem si Andreu Benito ja havia començat a actuar o estava fent d’ell mateix, tal com succeeix a l’inici de la pel·lícula Vanya on 42nd Street (Louis Malle, 1994). “Aquesta és una sala d’actors”, diu Rigola, “s’ha pensat i dissenyat perquè hi hagi un silenci absolut”. I a fe que és veritat. El director ens explica que s’han tret els ventiladors de tots els focus led i de les taules de llum i so, perquè hi hagi el menor soroll possible i els intèrprets puguin parlar a un volum normal o, fins i tot, més fluix de l’habitual.

L’actor que espera el permís del tècnic de l’Ajuntament per a poder apagar els llums d’emergència de la sala, a L’home de teatre, mostra molt bé com els directors s’han de barallar amb els teatres per fer realitat les seves idees. Es nota que Thomas Bernhard assistia als assajos del director Claus Peyman, al Burgtheater de Viena, perquè moltes de les indicacions que diu el protagonista són les que faria qualsevol director. “Semblen bromes, però són obsessions de director d’escena”. Rigola té molt clar que necessitava un actor excepcional per a protagonitzar aquest text, un quasi-monòleg, i el va trobar en Andreu Benito. La modèstia i la vergonya de l’intèrpret, a la vida real, és molt coneguda entre el sector: Benito mai assisteix a les rodes de premsa, i el dia de la presentació no va ser una excepció. Després de la seva escena, va fer mutis per la porta de la dreta i es va esfumar.

Àlex Rigola explica que, quan tingui temps, vol publicar el seu decàleg de treball: es tracta de deu normes dramatúrgiques i actorals que fa temps que l’acompanyen, i que ha aplicat als seus darrers muntatges com a director. Que els intèrprets es diguin pels seus noms reals i no els dels personatges, o que portin la seva pròpia roba i no un vestuari creat per a l’ocasió, per exemple. La reforma del local ha rebut un ajut econòmic del Consorci per a la rehabilitació de sales de teatre, i la seva intenció és integrar-se a la plataforma de les sales de proximitat “On el teatre batega”, per la qual necessiten tenir com a mínim dos anys d’activitat. El Heartbreak Hotel té la Sala Flyhard i la Periferia Cimarronas com a veïnes més properes, cosa que demostra que Sants s’està convertint en un barri amb gran ebullició escènica. Esperem que els expats i els nòmades digitals triguin a descobrir-lo, perquè de moment encara s’hi respira vida de barri. Un barri de veritat.