Un nou clàssic de Nadal

El teatre per Nadal a Catalunya sempre ha estat, és i serà personificat en una obra que destil·la les essències del poble català: Els Pastorets. Aquesta història en què dos pastorets s’enfronten al terrible Satanàs fa dècades que es representa a tots els municipis de Catalunya. Però aquesta fantasia no és l’única que encaixa com un guant en aquestes dates. Ni estic parlant de les aventures del Pare Noel per arribar a totes les cases la nit de Nadal, ni de com el Grinch es dedica a arruïnar-nos (o no) les festes. De fet, són històries que no tenen res a veure ni amb el naixement de Crist, ni amb la neu, ni amb res que ens porti al fred hivern. Però si que recullen molt bé l’esperit de Nadal, un moment propici per recordar els valors que ens fan ser més bones persones. Principalment, estic parlant d’El Petit Príncep, que enguany ja va per la vuitena temporada al Teatre Barts. L’obra és un cant universal a l’amistat i l’amor. Però just a l’altra banda del Paral·lel, li ha sortit una dura competidora, que aquest Nadal torna al Teatre Condal. Es tracta de la Dorothy, la sobradament coneguda nena que buscarà el mag d’Oz per tornar a casa.

Un cop fetes les presentacions, cal remarcar un fet suficientment rellevant: Marc Artigau signa les dues adaptacions, tant d’El petit Príncep com la recentment estrenada El Màgic d’Oz.  Artigau sap com tocar la fibra sensible. En les seves obres, teatrals o narratives, sempre crea històries emocionals i reflexives, fent-les aptes per tots els públics. Per això, és la ploma més afinada per adaptar i treure-li la punta a aquests clàssics de la literatura infantil que també agraden als adults. I ho demostra amb escreix a El Màgic d‘Oz, on signa l’adaptació juntament amb el director David Selvas. En aquest cas, però, el tàndem d’autors no ha volgut ser molt fidel a la història de L. Frank Baum i l’ha dotada de més matisos, adaptant-la a uns temps en què els conflictes mediambientals i de gènere es comencen a tractar a les escoles i instituts de casa nostra. La història continua sent en essència la mateixa, però canvia el decorat i els trets diferencials dels personatges. Ah!, i parlant de decorat, gran escenografia muntada per la Raquel Ibort, amb les projeccions de vídeo del Joan Rodón  (i l’equip de dlux.pro) i la il·luminació de Jaume Ventura. 

Tornem als personatges. Dorothy no viu en una granja, sinó que és una preadolescent que ajuda a la seva tieta a portar, amb desgana, el bar Kansas. La relació entre ambdues és tibant. I és que la Dorothy està preocupada perquè ha perdut el Totó, el seu gosset. De fet, ja ens ha ensenyat a tots el cartell on anuncia la desaparició del ca. Per cert, l’única aparició del famós gosset serà en aquest cartell i al final de l’obra, en forma d’imatge projectada. Ni rastre del Totó durant el viatge pel regne d’Oz. Si més no és estrany, quan de fet és el motiu principal de preocupació de la Dorothy al principi de l’obra, i en l’original és la causa que se l’emporti l’huracà. Però la solució dels autors fa que tampoc el trobem a faltar massa. El conflicte per a la Dorothy és tornar a casa. Però abans haurà de fer un viatge que l’ajudi a valorar l’amistat i a treballar l’empatia. Ella no és l’única que farà un viatge d’aprenentatge: els seus companys de viatge i els seus conflictes tenen el mateix pes. Així ens trobem amb l’espantaocells, que troba a faltar un cervell que l’ajudi a deixar de ser una amenaça pels ocells; un robot que necessita ser reprogramat per tornar a moure’s i que reclama un cor; i una lleona que necessita recuperar el seu coratge per insuflar el respecte que mereix la reina de la selva. Cadascun d’aquests personatges, però, té almenys un matís més que el fan palès mentre canten les seves cançons: L’espantaocells té inquietuds pel clima, el robot diu que no té identitat sexual, que vol deixar de ser binari. I la lleona… doncs és una lleona i no un lleó com l’original. Una dona que és molt més valenta del que creu. S’ha de dir, però, que en el cas de la lleona no han volgut aprofundir massa en la potencialitat del discurs feminista que tenia.

Hi ha un personatge del Màgic d’Oz que sí que el fan girar com un mitjó i al qui li donen una entitat (i un “carinyo”) especial: la bruixa de l’Oest. Quan fa la seva aparició entre el públic, a la primera de canvi fa una referència a l’obra i a si mateixa com a personatge de l’obra. Ella sap que és la dolenta de la funció, però es nega acceptar-ho i la seva missió, el seu “viatge d’aprenentatge” serà fer veure a la gent i als seus contrincants que ella no és dolenta, sinó que és complicada. La potència d’aquest discurs es transmet amb unes quantes frases senzilles, però carregades de sentit. Ja se sap que el personatge de la bruixa té la seva pròpia història que el redimeix: Wicked de Stephen Schwartz (que al mateix temps és una adaptació musical de Wicked: Memòries d’una bruixa dolenta de Gregory Maguire) i sens dubte Artigau i Selvas han volgut aprofundir en aquest aspecte. Sense entrar en cap moment en el passat de la  bruixa, sí que la defineixen com una dona incompresa per la societat, marginada i que l’han impulsada a actuar malvadament, com un acte de protesta. Però la riquesa del personatge també està en com connecta de manera directa amb el públic, com busca els vincles amb l’obra original (“Coneixeu el llibre o la pel·lícula?”, pregunta) i com l’actualitza (utilitzar els micos alats com a portadors no està ben vist, va en contra dels drets dels animals).

Desgranada la història, cal parlar dels intèrprets. No és una obra de molts actors. En total són vuit per sis personatges. Mercè Martínez i Elena Gadel, tieta, bruixa bona i bruixa dolenta, es parteixen el seu paper, igual que la Dorothy, que interpreten Jana Galindo i Roser Dresaire. La nostra funció va ser amb la Mercè i la Roser. La Mercè Martínez és l’huracà real del musical. La seva presència magnètica, l’energia amb què es mou i canta transmet des de l’enuig de la tieta fins a la ximpleria naïf de la bruixa del Nord i sobretot la mala llet de la bruixa de l’Oest. És l’estrella de l’obra, tot i que com diu el seu personatge, només aparegui en dues escenes i un bis (com a bruixa dolenta). La Mercè aprofita per treure la gamberra i acaba sent l’autèntica heroïna de la funció. Probablement també perquè el personatge de la Dorothy acaba estant un pèl desdibuixat. Però pel que fa a l’actuació de la jove Roser Desaire, cap però, més enllà que li falta més rodatge. Després hi ha l’experimentadíssim Marc Pociello, un dels actors de musicals que millor modula la veu (és com si fos un personatge de dibuixos animats) i que dona cos “maltret” a l’espantaocells; Robert González, que canta, amb ajuda tècnica, la veu anquilosada i rovellada del robot; Dámaris Aragón, esporuguida lleona que té la veu més diferent i potent de totes (clava el rap que canta, modulant molt bé la veu); i finalment, Jordi Vidal, que treu el clown que porta dins en un número molt divertit amb una llança/mànec per la cortina, i després com a Màgic d’Oz es marca un número de funky fabulós.

No és però El màgic d’Oz un musical memorable per les seves composicions musicals. No són cançons fàcils, no són himnes que transcendeixin l’obra, però si que són peces que estan al servei del text, de l’acció i dels personatges. És una partitura més adulta, que barreja ritmes electrònics, urbans o pop. Tot i això, Paula Jornet i Arnau Vallvé han creat dues o tres cançons que el públic acaba corejant o que acompanyen tot picant de mans. Potser amb el temps s’acaben establint en la memòria col·lectiva dels amants dels musicals, com les cançons d’El petit Príncep?

El que queda clar és que La Brutal ha sabut invertir cada euro del muntatge (diuen que és el més car de tots els que porten fets) per actualitzar un clàssic universal, perquè totes les famílies catalanes del segle XXI puguin gaudir-la igual que ho devien fer fa anys a l’Amèrica profunda. Llarga vida al Màgic d’Oz de La Brutal!

Hi ha funcions fins al 9 de gener de 2022. Podeu comprar entrades al web del Teatre Condal.