Tots vivim a Dogville

Al Temporada Alta hi arriba el bo i millor de la creació escènica contemporània. El cap de setmana passat també vam poder veure Entre chien et loup, una producció suïssa (de la Comédie de Ginebra) dirigida per la brasilera Christiane Jatahy. Es tracta de l’adaptació escènica del film Dogville (Lars von Trier, 2003). El director danès va escriure un conte moral sobre la bondat humana, ambientat en un poble fictici de les Muntanyes Rocalloses dels EUA i protagonitzat per una actriu australiana. A Salt vam poder veure una coproducció europea (Odéon de París, Piccolo de Milà, el Teatre Nacional de Bretanya i el d’Estrasburg), en francès i portuguès. Els sobretítols en català van funcionar de meravella.

Quan accedim a la platea d’El Canal de Salt, ells ja hi són. Els intèrprets són a l’escenari, conversant de forma relaxada. Amb les llums de platea encara enceses, els personatges es presenten, diuen un parell de paraules en català (cosa que sempre fa gràcia a la parròquia) i ens expliquen que fa cosa d’un any van començar a treballar sobre l’acceptació. La pandèmia ha augmentat la visió que tenim de l’altre com a amenaça, mentre el feixisme i l’extrema dreta va guanyant posicions a tot el planeta. Tot anirà bé. De sobte apareix la Graça (Julia Bernat), una dona jove que seu entre el públic, que ens explica que ha fugit del seu país (Brasil) perquè el seu pare està amenaçat de mort per la milícia. “Per què hauríem de confiar en ella?”, es pregunta en Tom, el filòsof del poble, jove esquerranós i amb tendència al sermonet. L’excel·lent pel·lícula de Lars von Trier tenia la particularitat que estava rodada en un gran plató, i que el poble de Dogville era representat sense parets ni cases de cap mena: tot estava dibuixat amb guix a terra, com en un gran plànol arquitectònic.

La pel·lícula del danès és teatre en estat pur. I encara diria més, teatre èpic. La divisió de la història en capítols i la presència del narrador que ens anuncia allò que passarà fan que l’espectador pugui concentrar-se en el “com” i no en el “què” de la trama. Sumem-hi el fet que no hi ha portes, i que els actors han de “mimar” l’acció d’obrir-les o tancar-les. La paràbola moral que fa Trier és cristal·lina: quan un foraster arriba a una comunitat tancada, en primer lloc apareix la malfiança, però de seguida irrompen els abusos, en forma de maltractaments i xantatge. Les pitjors feines, amb el pitjor sou, i les agressions (oh sorpresa) de tipus sexual. La pobra Nicole Kidman patia de valent davant d’una societat que l’acabava tractant com una gossa. I ella, al final, decidia aniquilar-los a tots. Lars von Trier va declarar en més d’una ocasió que la seva inspiració per la pel·lícula va ser la cançó “La Jenny dels pirates” de L’òpera de tres rals de Brecht. En Bertolt somriu a la seva tomba.

Quan Dogville s’ha traslladat a l’escena (i ho ha fet ja en diversos muntatges a tot el món) sempre ha acabat passant el mateix: una pel·lícula molt teatral s’ha convertit en un espectacle amb moltes projeccions i càmeres. Aquí Jatahy es manté força o molt fidel al guió de Trier, i també fa que en el gran escenari negre convisquin tots els espais alhora, sense portes ni finestres. El més interessant de l’ús de la càmera és quan el muntatge juga amb el “fals directe”: no sempre allò que veiem projectat s’està gravant ara mateix, i fa possible la presència d’un nen que veurem només a la pantalla. No li compro tant a Jatahy que copiï quasi literalment alguns plans o seqüències del film, com per exemple quan Grace/Graça s’amaga dins de la furgoneta, entre les pomes. El piano substitueix les campanes a l’hora de votar, i les (horribles) figuretes que la forastera compra a la botiga (entrant en deute amb la botiguera) són trencades a la pantalla, no en escena. [Ja em disculpareu que parli tant de la pel·lícula, però és que en vaig fer un treball de crítica cinematogràfica a la universitat, sabeu?].

El muntatge és àgil, gràcies també a alguns “truquets”: la directora fa moure molt els seus intèrprets, que tota l’estona porten taules i cadires amunt i avall, modificant l’espai, i el joc entre l’escena i la pantalla ens fa mantenir alerta. Això està gravat abans, o és en directe? La reducció de la pel·lícula (que dura tres hores) a una hora i cinquanta minuts tampoc beneficia l’escalada de maldat i violència que els vilatans de Dogville infligeixen a la nouvinguda. Aquí tot es precipita, i després de seguir el guió del danès quasi fil per randa, va i ens canvien el final. A manera d’epíleg, la Graça pren la paraula i ens engalta un discurset. Ens quedem amb ganes que ella executi la seva venjança, àngel exterminador d’aquest poble de mala mort! En comptes d’això, es tornen a encendre els llums de sala, i la protagonista se’ns adreça en portuguès, com a alter ego evident de la directora. “Com pot ser que torni a créixer el feixisme?”. “Per què no ho hem vist venir?”. Aquesta i altres preguntes tanquen l’espectacle.

Al final, és clar, el públic aplaudeix amb ganes, amb força espectadors dempeus. Quants d’aquests són els que responen a les notícies del 324 a Twitter? Quants d’aquests són els que creuen que tots els violadors són estrangers, i que “el tema” es resoldria tancant fronteres? Quan abandonem la sala, a la pantalla veiem un pla zenital de l’escenari. Tots som Dogville. O tots som la Graça?