Tornejos de Dramatúrgia: orgull i pena

Arribo a La Planeta a tres quarts de dotze del migdia. A fora, em trobo el Salvador Sunyer i el Narcís Puig, és a dir, les persones rere la programació del Festival. També hi ha l’Eugènia Berga, del departament de premsa i comunicació. M’agrada trobar-me’ls, perquè confirma que això del torneig per a instituts no és una cosa marginal per omplir, sinó que el Festival hi posa tot l’interès i l’energia. Ho articulen a través del programa de formació de la Ciutat Invisible (A Tempo), una iniciativa generosa amb una preocupació genuïna per infiltrar la cultura i les arts escèniques a primària i secundària. La filantropia és un bé escàs en aquest món,  i m’emociona veure’n mostres.

Mentre xerrem, arriba la Cristina Garcia Molina (llegiu-la!) amb el seu grup de l’institut. Ens explica que va anar a veure l’espectacle del Jordi Oriol amb els alumnes; alguns era el primer cop que anaven a teatre. Quina sort, quin luxe, quina enveja, poder tenir una superprofessora com ella. Quina empenta, quina perseverança, quina fe, la seva.

Entro. El pati de butaques està ple d’adolescents. N’hi ha per a tots els gustos: humils, provincians, pijos, modernets, blancs, negres, torrats, amb el melic a l’aire, amb el vel ocultant els cabells, discrets i populars. Remor de xerradissa. Rialles. Nervis. La sala fa olor de pell i feromones.

Em trobo amb l’Albert Forns, que forma part de l’equip que empeny el programa del torneig de dramatúrgia per a instituts. Està agraït que, després de cinc anys, per primer cop algú de premsa tregui el cap al torneig. El programa (interessantíssim) consisteix en dos mesos i mig de feina a les aules, primer amb Forns (els dona la base), després amb dos dramaturgs (afinen els textos; un text per institut) i un assaig amb actors. Tot plegat culmina avui: quatre instituts, quatre lectures de textos de deu minuts per part d’actors professionalíssims que fan miracles amb només unes hores d’assaig  (la Mel Salvatierra té una naturalitat formidable). I comencem.

Tres textos tracten temes que podríem considerar típicament adolescents, en concret, el consentiment i el matxirulisme, l’enamorament i la protesta social, l’iPhone 15. Tots ells transmeten amb humor el missatge que tenen ben après (¿se l’apliquen?, però): que hi ha actituds que no es poden tolerar, que la masculinitat fràgil et pot fer semblar un cap de fava, que cal protestar contra el que no funciona, que l’amor està per damunt de tot, que un iPhone no és (del tot) imprescindible. Hi ha, però, un text, Micos, que brilla per damunt dels altres (i acabarà guanyant, esclar): és l’escena d’una cita a cegues entre una noia, que fa temps que no té parella, i el cosí d’una amiga, un nerd obsessionat amb els micos (nerd: ho diuen els que tinc al darrere quan surt l’actor amb un polo botonat fins dalt de tot). El text planteja amb molt d’humor la idea que potser les obsessions que un altre forja en la seva solitud poden acabar sent les nostres, que la cosa més absurda ens pot engrescar a canvi de tenir un moment de connexió amb algú altre, que les obsessions ens salven i ens condemnen, que no estem tan lluny dels micos.

Durant la lectura dels textos, el públic participa; s’exclamen quan els actors es morregen (les noies amb vel es tapen els ulls amb vergonya), xiulen, riuen, comenten. Encabat, els pregunten als representants de cada classe com ho han viscut. Diuen que ho han trobat divertit, engrescador, guai, que s’ho han passat bé, que han après coses que no sabien, que fer-ho ha unit la classe. Torno cap a casa orgullosa de tenir un festival com Temporada Alta a casa nostra.

Al vespre, torno a La Planeta a tres quarts de vuit per a la final del XIII Torneig de Dramatúrgia. S’hi enfronten Sergi Baos i Lali Álvarez, després de derrotar els altres sis candidats en els combats previs. La Marta Aran hi fa de mestra de cerimònies, encarnant un personatge que a mi em repel·leix una mica, però que m’adono que té els seus adeptes entre el públic (és curiós la quantitat de dones de més de seixanta que hi ha: a una li sonarà el mòbil a mitja funció amb la melodia d’una sardana). Del personatge no me n’interessa ni l’estètica (irònic superheroi barat) ni el to (histriònic) ni el contingut (espanyolitzat i ranci: Cuéntame, Concha Velasco: PQC!) ni la llengua (¿per què, PER QUÈEEEEE, aquests canvis constants al castellà per fer gràcia? Si ni tan sols els que ens dediquem a la cultura fem cap esforç per la llengua i abonem la idea que el castellà és graciós però el català no, estem morts, collons). I comencem.

El primer text, amb uns esplèndids Ivan Benet i Carles Martínez, és el de Baos. Dos homes de partit (de dretes) que en un dinar s’ensabonen, es fan xantatge, es confessen, es posen en evidència, se’ns fan repugnants i ens fan riure en un text ben travat (el ritme és impecable) amb punts de gir ben plantats. Els quaranta minuts passen com una exhalació. La forma del text és bona; el fons és potser una mica el de sempre (els polítics corruptes, els homes folladors, els reaccionaris homòfobs i malparits, el nepotisme).

El segon text, amb Diana Gómez i una categòrica Júlia Truyol, és el d’Álvarez. Una progre repel·lent i una cartera proletària coincideixen, xoquen, senten curiositat per l’altra i s’acaben entenent (la idea que si no ens entenem és perquè no volem; que tots som més a prop de les idees dels altres del que ens pensem; que només cal fer un petit esforç). El text combina amb gràcia els pensaments i els diàlegs entre totes dues (farcits de discurs polític i social potser de manera massa pamfletària o programàtica), i cap al final, entra en una deriva metateatral una mica estranya. La forma del text potser no és tan bona com la de Baos, però el fons té més suc. És en definitiva això el que avui s’haurà de votar: ¿fons o forma?

Mentre es fa el recompte de vots (jo m’abstinc), pugem al pis de dalt, on ens donen cervesa. Algunes senyores porten tàpers amb coses de picar; m’expliquen que ja és una tradició. La vetllada culmina amb la proclamació del campió, que s’endú un sopar per a dues persones al Celler de Can Roca. Guanya Lali Álvarez, molt emocionada, per vint vots; una victòria ajustada.

Ha sigut el meu primer Torneig de Dramatúrgia. Tot plegat em sembla un bon experiment. Té gràcia. Té ritme. Té risc. Sunyer m’explica que es van plantejar deixar de fer-lo (al capdavall, 13 anys vol dir 104 dramaturgs, és a dir, que ja en queden pocs per passar-hi, perquè només s’hi pot participar si tens dues obres teatrals), però que el públic va reclamar que es continués fent.

Dos tornejos. Dues finals. En totes dues constato dolorosíssimament que la llengua és maltractada amb acarnissament. Podríem fer un rànquing de joders per minut o un recompte dels a saco. Mira, els adolescents, passa, perquè tenen l’edat que tenen i no s’hi dediquen, però els dramaturgs professionals que senten la necessitat de posar un joder cada tres minuts no tenen perdó. Que sí, que per fer versemblant el diàleg has de fer algunes concessions, però no totes, ni qualssevol, només les imprescindibles. La resta és empobrir el text, empobrir la llengua, empobrir-nos a nosaltres. És claudicar i dir que el català no és una llengua plenament funcional. Van tan a saco amb la llengua que dona penita, joder. Vull dir: que es passen tant amb la llengua que fot pena, hòstia.