Dimecres al matí una persona m’explicava una anècdota sobre la convivència amb la seva mare, que té Alzheimer. “Com ha anat el dia?”, li havia preguntat ella la tarda abans; “No me’n recordo”, havia respost l’anciana. “Però t’ho has passat bé?”, havia repreguntat la filla, acostumada a tenir converses sense sentit. La resposta va venir acompanyada d’un somriure: “Sí, molt!”.
Les malalties com l’Alzheimer són lentes i estan plenes de detalls. No recordar què vas fer ahir, no saber utilitzar una pinta, desorientar-te a casa teva, oblidar que aquell que tens a davant és el teu fill. De tots aquests detalls en parla André y Dorine, l’obra que acull el Teatre Poliorama fins el dia 26 de juny. Bé, que en parla és un dir, perquè l’espectacle és gestual i mut.
Les cares d’André y Dorine, els dos protagonistes que donen nom a l’obra, són màscares fetes de resina per Garbiñe Insausti, l’actriu de la companyia basca Kulunka Teatro. Ella, José Dault i Edu Cárcamo fan riure i plorar al públic en una obra on passem de sentir rialles a notar que l’espectadora del darrere s’eixuga les llàgrimes amb un mocador de paper.
“S’han estat una hora i mitja sense dir res!”, recalcava una dona del públic a la seva acompanyant mentre desfilaven cap a fora un cop acabat l’espectacle. “Ho tenien difícil perquè aquest tema no toca d’aprop a gaire gent…”, opinava una altra persona, potser sense ser conscient que Espanya és el tercer país del món amb major proporció de persones amb Alzheimer, concretament un 6,3% dels espanyols majors de 60 anys, segons l’OECD.
Segurament, el comentari més encertat va ser el d’una dona que va dir al seu marit: “Sort que ho barrejaven amb estones de riure!”. I és que André y Dorine és un drama, un drama dur, tan dur com la malaltia que tracta. Però la companyia Kulunka sap trobar-hi moments d’humor, sobretot en els records del passat: com es va conèixer la parella, el seu casament… Però també en trossos més delicats, com quan el fill veu que alguna cosa no va bé i porta la seva mare al metge per primer cop.
André y Dorine és una obra que remou les entranyes i que funciona gràcies al diàleg que creen els cossos dels actors -perquè les cares són estàtiques- i, sobretot, gràcies a aquests punts d’humor. D’altre forma, una hora i mitja de retrat cru i dur de l’Alzheimer no sé si l’aguantaria tothom. Els flashbacks i altres tocs d’humor ajuden a fer més portable un tema que fa estremir a qualsevol. Perquè la malaltia en sí, és difícil de suportar.