Les cançons de Pablo Messiez

L’atmosfera és russa, el vodka abundant, i la flaire de les paraules, pur Txékhov.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

El Teatro Kamikaze de Madrid acaba de finalitzar les funcions de Las canciones, el darrer text escrit i dirigit per Pablo Messiez. El dramaturg argentí proposa un espectacle on l’escolta és l’element clau d’uns personatges tancats dins d’una caixa de música, on l’atmosfera és russa, el vodka abundant, i la flaire de les paraules, pur Txékhov. Música, soledat, dolor, desig i celebració en un muntatge catàrtic que fa aixecar els espectadors de la butaca. Literalment.

Ho sap tothom i és profecia: el públic madrileny és molt més agraït que el català. O, dit d’una altra manera: el públic català és molt més fred que el madrileny. En la penúltima funció de Las canciones, al Teatro Kamikaze es respirava un aire de festa. El boca-orella havia fet el seu efecte, i tant les crítiques aparegudes als mitjans com els tuits i les stories d’Instagram (tant o més importants) havien fet bullir l’olla sobre el que de moment ha estat un dels espectacles-esdeveniment de la temporada teatral de Madrid. Funció de dissabte nit, platea plena, públic variat i de diverses edats. Messiez proposa un espectacle que comença com un exercici que aquells que hem fet tallers de teatre (com a monitors o alumnes) hem realitzat en múltiples ocasions: al so d’una cançó, l’intèrpret es deixa portar per la música i transmet al públic (els seus companys) el viatge que aquesta li provoca. Las canciones pren aquest punt de partida per saltar molt més enlaire: la família formada pels germans Olga, Ivan i Irina, es dedica, principalment, a escoltar. Com a conseqüència (o condemna autoimposada) després de la mort del pare, que es dedicava a la música, els tres fills han decidit que prefereixen escoltar abans de parlar, cantar o participar activament a la vida. Com les famílies dibuixades per Anton Txékhov, profundament infelices però incapaces de fer res per canviar la seva situació, o com Messiez ja ens va mostrar amb la colla de fantasmes grillats d’El temps que estiguem junts. Txékhov apareix a Las canciones en forma de vodka, de pistola o de tedi vital, però no cal ser un expert en l’obra del dramaturg rus per gaudir de la funció.

L’escenografia d’Alejandro Andújar funciona de meravella per explicar aquesta història: habitable com una casa (fusta clara i llum càlida de Paloma Parra) i, al mateix temps, funcional i freda com un estudi de gravació (cabina per al tècnic inclosa). Els personatges de Las canciones es troben en una sessió d’escolta contínua, interrompuda per l’arribada de dos músics catalans que, com els soldats de Les tres germanes, ho destaroten tot. La soledat extrema de tots plegats va acompanyada del seu desig d’anar al mar. Al mar, al mar… com un Moscou llunyà que, vist des de la capital del regne, sempre queda lluny i inabastable. Vaya, vaya, aquí no hay playa. Les cançons que sentirem són en anglès, francès, italià, alemany, castellà, català i basc, i sonen a través de les veus de Leopoldo Mastelloni, Carmen Linares, Jacques Brel, Tom Waits o Liza Minelli. Algunes de les frases de les peces (traduïdes i projectades amb sobretítols) encaixen i es completen amb les de Messiez i creiem que, si està prevista la publicació del text, haurien d’estar totes transcrites. Vet aquí algunes d’elles: “Per no sentir-se sols, n’hi ha que fan nens, que després se sentiran sols com tots els nens”. “De vegades estàs feliç, de vegades estàs trist, però el món segueix girant”. “Del llit a la finestra, després del llit a la butaca, després del llit al llit”. Els sobretítols també comenten, anticipen i donen informació sobre allò que passa en escena, sigui una cita de John Cage o el desig secret d’un dels personatges.

La companyia de Las canciones és una banda entregada i compacta d’intèrprets on tots toquen al mateix compàs. Una orquestra molt ben afinada on destaquen els solos de la canària Carlota Gaviño, la navarresa Mikele Urroz i el sabadellenc Joan Solé. L’espectacle, més enllà del text, és una experiència teatral que arriba a la seva màxima esplendor a la mitja part que, com és lògic, té lloc entre la Cara A i la Cara B. “Què ha passat?”, es pregunten. “Nina Simone”, respon algú. Tots els dimonis surten a ballar durant l’entreacte.

Ara Las canciones girarà per Espanya, i la temporada que ve es tornarà a representar al Teatro Kamikaze i, segurament, arribarà també a terres catalanes. Si alguna vegada han escoltat música amb els ulls tancats, si han ballat sols al menjador o si una cançó els ha fet viatjar en el temps, no es deixin perdre Las canciones.  Estiguin atents. I amb les orelles ben obertes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació