La doble vida del pis de l’àvia

El temps que estiguem junts són dues obres en una. Una feliç parella es muda a un pis. I en aquest pis, anys enrere, un grup heterogeni es reuneix per compartir una peculiar teràpia sanadora per esporgar la pèrdua i buscar la felicitat. Dos temps paral·lels i superposats, amb el nexe en comú del dolor. El Teatre Lliure recupera aquest èxit de Pablo Messiez, estrenat la temporada passada, amb una Kompanyia Lliure en estat de gràcia. Es pot veure fins al proper 2 de juny.

El temps que estiguem junts és, al meu entendre, una obra deliberadament confusa. Descol·loca per moments. Despista. Però incentiva l’elucubració. No és estrany caçar al vol mirades del públic preguntant-se si estan veient una versió teatralitzada de Los otros, la pel·lícula d’Alejandro Amenábar del 2001. Perquè la proposta de Pablo Messiez –que firma el text i la direcció- ens planteja dues accions en paral·lel, simultànies i superposades però separades en el temps, que interactuen entre si de forma inquietant. Aquest garbuix, però, no es tradueix en tedi, tot al contrari: atrapa l’espectador, que no es desenganxa de la butaca, àvid de saber de què coi va l’obra.

I sí, l’obra va de fantasmes. D’aquells que arrosseguem amb nosaltres, d’aquells que ens envolten i que no ens deixen purgar les desgràcies i avançar en això anomenat vida. Per una banda, tenim una feliç parella d’enamorats (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras) que se’n van a viure junts, il·lusionats pel futur que estrenen. De fet, gairebé enceten la funció amb un clau de nota, amb uns gemecs i uns esgarips que fan enrojolar els espectadors que tenen a tocar. Però aquest clímax aviat s’esquerda i davalla cap a la recta final.

I, per una altra banda, tenim una colla d’éssers desconsolats fins al sanglot, que es reuneixen unes hores cada setmana per plorar junts i vomitar les seves penes, en una mena de teràpia col·lectiva que els fa entrar en catarsi. Ells són Quim Àvila, Raquel Ferri, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol. Tots han perdut alguna cosa (els pares, el fill, un amor…) i busquen convertir el trauma en una esperança.

I aquí comença l’embolic, ja que les dues trames –aparentment sense relació- es desenvolupen en el mateix espai (un pis moblat a l’antiga, on els llençols cobreixen els mobles per protegir-los de la pols) i de forma simultània. Els vuit personatges deambulen barrejats (la jove parella es mou aliena als altres, i viceversa), pregonant les seves misèries. Embolcallats, totes i tots, en una atmosfera de misteris i de presències, però plena, malgrat tot, de poesia. I és que el text té la força d’un tsunami, que arrossega, parcel·lats, tots els protagonistes i, de retruc, l’audiència.

Els artífexs de dur a terme aquesta bogeria són els joves actors de la Kompanyia Lliure, sàviament dirigits per l’argentí, que els esprem i els treu el suc fins a cotes inimaginables. Ells no només no protesten, sinó que s’endevina que donen el millor de si mateixos, sense excepcions. No es pot subratllar una interpretació per damunt d’una altra, perquè les vuit són estupendes. S’hi deixen la pell, en una funció que ja arrenca esgotadora i que abaixa el teló amb la mateixa intensitat, dues hores després.

La singularitat d’El temps que estiguem junts és que Messiez ha escollit una coreografia non stop. Tots els personatges actuen alhora i no paren de fer coses, encara que estiguin quiets i en silenci. Sens dubte, una aposta atractiva, però arriscada, perquè a l’espectador li és literalment impossible seguir-los a tots. No té ulls ni orelles suficients, ni gran angular prou ampli, per arribar a tots els racons de l’escenari, i molt menys si els intèrprets estan d’esquena. Si, a sobre, es solapen les converses, el revoltim és colossal. Cal estar atent i anar mirant en totes direccions per no perdre’s cap detall. Perquè mentre un pot estar afinant un piano, un altre escriu un diari, un tercer s’eixuga les mans a la cuina, i un quart es masturba veient porno mentre, de fons, una soprano canta La mort d’Isolda de Wagner. Caldria veure la peça tantes vegades com angles té el teatre, només així es podria copsar la dimensió total de l’obra. Un suggeriment, suposem, si no impossible, sí altament improbable. De manera que una de les febleses de la proposta és que l’espectador només podrà gaudir d’una part de l’espectacle.

[Apunt 1: En el cas de qui firma la ressenya, sense anar més lluny, vam tenir minuts llargs en Quim Àvila menjant magranes i provocant-se el plor a càmera lenta, a poc més d’un metre. Només la dotzena d’espectadors que sèiem junts en aquella àrea vam poder contemplar en privat aquesta escena. Per a la resta de l’auditori, aquest moment no va existir. I el mateix deu passar, imagino, amb els altres set intèrprets. Dômage!].

Aquesta també és una obra de silencis i de mirades, d’expressions contingudes i de sentiments enclaustrats. No és una casa d’esperits, però el pis de l’àvia, que la jove parella lloga i intenta convertir en el seu niu d’amor, amaga sorolls i veus que parlen. Uns personatges (que responen als noms reals dels actors i de les actrius que els interpreten) que intenten entendre, en paraules de l’autor, com es fa per continuar vivint després del dolor. Tant se val si és ara o fa anys, perquè, com a la cançó del Sisa, al pis de l’àvia tothom hi és benvingut.

[Apunt 2: Una última acotació, crítica, sobre la posada en escena. En el cas de l’Espai Lliure, on ara es representa l’obra, és obvi que l’espectacle està concebut perquè es delecti des de la grada A, la central. Fins i tot hi ha un personatge s’hi encara per a declamar un text. El sofert públic ubicat a les grades B i C han de fer autèntiques contorsions per a seguir algunes escenes o limitar-se a donar-les per impossibles. Des de la modèstia, crec que caldria corregir-ho].