L’aire buidat de la nosa que jo era

Aquests dies es representa a la Sala Petita del Teatre Nacional l’adaptació teatral de La mort i la primavera, la novel·la més torbadora i enigmàtica de Mercè Rodoreda. Joan Ollé ha fet una aposta arriscada, que no es pot aplaudir sense matisos.

Publicada pòstumament l’any 1986 a Club Editor per la vídua de Joan Sales, Núria Folch i Pi, han calgut ben bé trenta anys perquè aquesta obra obscura i inacabada d’una autora canònica s’hagi convertit ella mateixa en canònica. A la consagració definitiva de La mort i la primavera hi han contribuït els successius editors que l’han treballat. Després de l’inicial de 1986, les edicions de Carme Arnau, Jordi Cornudella i més recentment d’Arnau Pons (amb l’empenta de Maria Bohigas altre cop a Club Editor) han anat aportant capes de comprensió a aquesta obra torrencial que es resisteix a ser llegida com una novel·la i que en certa manera també es resisteix a qualsevol manipulació que se’n faci més enllà de la seva pura i despullada textualitat. Ja fa uns anys Agustí Villaronga va provar de traslladar-la a la pantalla sense aconseguir el finançament necessari. Ara Joan Ollé ha portat a escena aquesta obra que Rodoreda va encapçalar amb una citació significativa de Pierre de Ronsard: “cette voix sans corps, qui rient ne saurait taire”. Era un repte molt difícil donar cos i encarnar amb actors aquesta novel·la discurs, on se’ns descriu la lluita extrema d’un individu contra l’hostilitat i els atavismes d’un medi implacable.

Som davant d’una obra travessada de cap a cap per un alè tràgic. Seria un esforç inútil bastir un conflicte dramàtic convencional a partir de La mort i la primavera. No em sembla pas equivocada la lectura del director, ni la destil·lació que en fa, per bé que en aquelles escenes en què prova de representar antagonismes entre personatges no se n’acaba de sortir. Ollé fa bé de tirar més cap a l’oratori i la posada en escena té moments lluminosos, més atribuïbles a la força d’un text que s’obre camí tot sol, que no pas a les gesticulacions d’uns actors que sovint cauen en la declamació. Són memorables, en canvi, les intervencions de Joan Anguera, que fa una aparició apoteòsica com a Senyor, i de Rosa Renom, que surt intermitentment a escena caracteritzada com a Mercè Rodoreda fent el paper de narradora. Renom diu sense estridències innecessàries ni èmfasis excessius un text que probablement hauria arribat amb més força a l’espectador amb una lectura dramatitzada. Fa la sensació que qualsevol intent de vestir aquesta obra amb un repartiment ens distreu del text i fa feixuga la representació. Salvant les distàncies, passa amb aquest muntatge el mateix que amb aquell Moby Dick que encapçalava Josep M. Pou fa un parell de temporades. Així com no n’hi havia prou amb un bon actor per convertir el capità Ahab en un rei Lear, tampoc n’hi ha prou amb un bon director com Joan Ollé per convertir en matèria escènica ‘ceste voix sans corps’.

L’ascens fulgurant de La mort i la primavera en el cànon de la literatura occidental és imparable, i el fet que encapçali la col·lecció de clàssics Penguin European Writers n’és un símptoma eloqüent. Tanmateix, la velocitat amb què en els darrers anys s’ha rellançat aquesta obra des del món editorial no accelerarà la digestió que en pugui fer el públic teatral. El TNC ha fet una aposta arriscada amb un resultat incert. Encara és prematur calibrar l’efecte que tindrà aquesta operació i si ajudarà a acostar al públic el misteri de l’obra de Rodoreda o si la farà més refractària.