Deconstruint Giulietta

El FaceApp ens mostra com podem ser d’aquí a 50 anys i sembla que a la gent li fa gràcia això de veure com serà físicament de vell. Però el resultat que et mostra l’aplicació no té res a veure amb la realitat. Si volen imaginar-se com seran, com arribaran a la senectut, quina cara faran realment, el millor que poden fer és comprar entrades pel Lliure de Gràcia per anar a veure en temporada el Casting Giuletta de Juan Carlos Martel Bayod. Set dones esplèndides li ensenyaran la verdadera bellesa de la vellesa, la que traspua vivències emocionals, la que mostra les arrugues de la vida, la que fa ressonar la veu rogallosa i a batzegades. El teatre social i humà de Juan Carlos Martel ens explica qui som nosaltres a través de la paraula i la mirada d’una gent que guarden grans històries dins seu. Ho va fer amb Sis personatges. Homenatge a Tomàs Giner i ara ho ha tornat a fer amb Casting Giuletta, que es pot tornar a veure del 26 de setembre al 13 d’octubre al Teatre Lliure.

Tots som Giuletta. Tots hem vingut al càsting. Ens mou la passió d’interpretar aquest personatge icònic víctima de l’amor més pur, el primer amor, el que ho pot trencar tot. La convocant al càsting és Àurea Márquez, assistida per Clara Manyós, qui fa de càmera, de productora… La primera ens explica que després de gaudir d’una carrera de més de vint anys encara no ha pogut representar el paper de Giulietta i que és una espineta clavada. En aquesta introducció-benvinguda, l’actriu critica l’immobilisme de certs directors a l’hora d’encarar el personatge, que si ets massa gran (30 anys!) i et falta energia per aquest personatge, que si estàs embarassada i seria massa xocant veure a Giulietta en estat (penso en Leticia Dolera i Aina Clotet). Però Àurea no desanima a l’heterogènia massa de convocats. La seva Giulietta transcendeix l’edat, sols busquen algú que connecti amb el desig i el dolor de Giulietta.

Així doncs després d’aquest preàmbul, que entrin les Giuliettas. Tres números a l’atzar i tres ancianes entren al seu pas i seuen a tres cadires. Totes tres però contesten al mateix nom i edat: Giulietta i 15 anys. No fos cas que algun director amb mala idea ja les descartés ràpidament. Però de fet, aquesta espècie de gag que agermanarà a totes les ancianes és també una reivindicació que s’estendrà durant tota l’obra: a cada història li correspon una Giulietta. Sí, sí, no al revés. La figura romàntica per excel·lència de llavors ara és una dona que les ha vist de tots colors i que ja no li colen això de l’amor romàntic i l’amor pur.

I precisament la prova comença amb aquesta pregunta: Què és l’amor? Com que les senyores tenen 15 anys les respostes són ingènues i esperançades, aquelles declaracions que sonen a Mr. Wonderful, però que dites per aquelles dones ens mostren una veritat, un desig real. Penso en els fragments testimonials de les parelles de Cuando Harry encontró a Sally i en com entenien aquestes l’amor, des de l’òptica de comèdia romàntica dels anys 80. En el cas que ens ocupa cada testimoni colpeix de forma diferent i única Però quan entren Paquita Soler i Genoveva Garriga, l’emoció creix. La primera és una dona que porta escrivint un diari des de ben petita, perquè tal com diu, “para tener buena memoria, hay que gastar mucho lápiz”. Aquesta dona més tard ens delectarà amb un poema escrit per ella a principis dels 80, sobre la mort i que tancarà la funció. La segona se’ns presenta com l’autèntica Giuletta, amb més de  400 anys, i ella ens explicarà la seva història d’amor. Sí, sí, la de la Giulietta Capuletti: la que ja coneixem tots. Però Genoveva (sabrem el nom més tard) transcendeix les paraules, se li trenca la veu rogallosa per fer esclatar un petit plor amb la mort del seu amant. I amb un gir final divertit que val la pena no explicar.

Un cop passat el primer round, el càsting s’enfoca a les experiències més personals de cada una de les dones, ara ja alliberades de la falsa Giulietta de 15 anys. És doncs, quan veiem que aquells desitjos d’amor que havien verbalitzat en un principi no han estat ben bé així en les seves vides. El genial Capri deia: “l’amor se’n va, però ella es queda”. I les set ancianes a la seva manera contesten: i ell. Ell també es queda. Cada una a la seva manera ha viscut un amor verdader, han passat pel matrimoni i la majoria d’elles han acabat vídues. Però per una el matrimoni ha estat com una vaixella seriada que es va trencant als caps dels anys i per una altra, després d’una sèrie de tragèdies que la van colpejar, va saber trobar el seu foradet per on escolar-se i veure que darrere encara hi havia molta vida per viure malgrat la solitud. I un altre cop li toca el torn a Genoveva que aprofita per reivindicar l’amor (no pur, però incommensurable) de la seva mare i demanar que sigui recordada com una noia normal, una noia del carrer. Aplaudiments i… ¡Un Butaca per Genoveva ja!

No puc deixar de banda les dues dones que tancades darrere un mur de metacrilat fan de tècnic de so, toquen el piano, reciten poesies o fins i tot canten un bolero. Martel apodera totes aquestes dones no sols per donar-los veu, sinó sobretot per fer veure el públic assistent que la vida i l’amor és molt més complicat que el que Shakespeare va fer viure a Romeo i Giulietta. L’amor romàntic és una fase que es viu, una marca que ven, però la dignitat d’aquestes venerables dones, això sols es guanya amb el dolor de la vida.