Superherois en la precarietat

Fa just un any, els teatres de proximitat aplegats en la iniciativa On el teatre batega van preparar unes lectures dramatitzades amb una selecció d’intèrprets joves, emmarcat en el cicle El batec del Grec. L’objectiu era crear una companyia de joves i estudiants amb una certa formació, però sense pràcticament experiència professional, que poguessin assumir el repte de crear un espectacle professional pel Grec. No es van seleccionar només els integrants de la companyia, sinó també el text sobre el qual es volia treballar. La proposta seleccionada finalment ha estat La Chispa de Marc Angelet, un home amb més de vint-i-cinc anys de carrera i molts èxits a l’esquena com a dramaturg (Life spoiler, Voyager, o Lapònia i Una teràpia integral, ambdues amb Cristina Clemente) i director (Mala broma, Infanticida, etc.). El text, divertit i sense grans pretensions, és un artefacte ideal per treballar amb intèrprets joves.

Durant el col·loqui posterior a la funció, tant els intèrprets com els directors, Iban Beltran i Ana Pérez García, destacaven l’aprenentatge mutu que ha suposat aquest projecte. Pérez Garcia (qui ja va estar involucrada en el Romeu i Julieta de La Brutal, espectacle que va causar sensació entre el jovent) demostrava el seu entusiasme per poder dirigir aquesta companyia d’intèrprets per l’energia que li transmetien. I aquest és sens dubte el punt referencial de la proposta. No és que sigui una obra intensa, però sí que permet moure als actors en un entorn emocional molt divers i que en certa manera els toca de prop. Per això, Lluís Català, Maria Frias, Miguel Gómez i Núria Orellana encaixen tan bé amb els seus personatges, joves, confosos, amb la ingenuïtat i la passió d’aquell qui encara té tots els somnis per complir.

Val a dir, però, que aquesta no és exclusivament una obra per a joves. Ans al contrari, el tema i el to del text és bastant transversal. Probablement, perquè es tracta d’una comèdia sobre uns xavals que regenten una tenda de còmics i que es passen la vida parlant sobre superherois. I ara com ara, aquests herois amb capa són patrimoni de la cultura popular i, cadascú a la seva manera, els coneix i hi té una certa connexió. Converses sobre una batalla entre Hulk i Godzilla ens connecten amb aquesta sèrie que fins i tot el meu pare (que ja us dic que no és el target objectiu de les històries de superherois) veu: The Big Bang Theory. Però sota aquest fons aparentment banal es tracten problemes quotidians que impliquen als joves: precarietat, integració, amor, justícia social, etc.

Així doncs, ens trobem en una botiga de còmics regentada per dos joves apassionats pel món dels superherois (universos copats per DC i Marvel) i una noia que hi aporta la visió més pragmàtica i la que precisament crea un dels conflictes sobre el que vertebra la història: la tenda com a negoci és absolutament deficitària. El relat, però, posa un element nou que vol aportar una reflexió social: l’aparició d’un justicier emmascarat que impedeix delictes i crims al barri. La dramatúrgia d’Angelet està teixida a través d’escenes desordenades, en la típica estructura de trencaclosques que anirem ordenant a mesura que avança la trama. La teranyina està ben teixida i ens atrapa en tot moment. Tant és per la descripció dels personatges, els petits conflictes creats entre aquests, els apunts més còmics i els hams que generen cert suspens. La Chispa beu del cinema, també, quan s’escenifiquen dues escenes en paral·lel, com en els monòlegs/ interrogatoris de la policia alternant-se amb d’altres que succeeixen a la llibreria. Angelet té anys d’ofici com per saber portar l’espectador cap allà on vol.

I no ha estat fàcil precisament. L’obra ha estat un procés de creació constant entre els diferents elements que la configuraven. Direcció, interpretació i dramatúrgia. En aquest sentit, la història s’ha anat modificant i aportant noves capes a mesura que actrius i actors han aportat la seva mirada. Aquest procés potser ha provocat la falta de conclusió en el relat, sobretot en la part que afecta la sort de la llibreria i dels tres que la regenten. Per altra banda, Angelet, sabent que està tractant un tema espinós com és el de prendre’s la justícia per un mateix, acaba salvant la situació amb un gag que, tot i generar una violència, una explosió social, resulta ser molt absurda.

Després hi ha una decisió de l’autor que no comparteixo. El bilingüisme en depèn de quines produccions és molt interessant i genera matisos molts rics als personatges. Vivim en una societat on dues llengües conviuen perillosament i això es trasllada al carrer. Però no entenc que la instrumentalització d’un idioma o altre es doni per, des de la meva opinió, marcar un col·lectiu o altre, en aquest cas la policia. Sé de bona tinta que aquesta no era la intenció de l’autor, però pot induir a equívocs.

Els quatre intèrprets van estar ben afinats durant tota l’obra, jugant entre ells, definit bé els trets més característics dels seus personatges, sobretot en el cas de Lluís Català i Maria Frias. Cal dir que la funció era una prèvia i que les interpretacions estaran encara més rodades amb els dies. Sigui com sigui, és una de les propostes més fresques i sense pretensions d’aquest Grec. I una oportunitat per descobrir talent jove parlant sobre temes que els impliquen fugint de qualsevol paternalisme. A la llarga deixaran de ser com personatges secundaris en un còmic equivocat. Tot i que, si la incertesa i precarietat del sector els persegueix, continuaran sent heroics.