Spain: 0 points. L’Espagne: 0 points.

El Teatre Lliure aixopluga fins al 27 d'octubre “De quan somiava”, un espectacle escrit i dirigit per Jordi Prat i Coll amb el suggerent subtítol “Monòleg tragicòmic a quatre veus eurovisives d’una actriu soltera aturada”. Màrcia Cisteró, Berta Giraut, Sara Espígul i Fiona Rycroft estan estupendes.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

El Teatre Lliure aixopluga fins al 27 d’octubre De quan somiava, un espectacle escrit i dirigit per Jordi Prat i Coll amb el suggerent subtítol “Monòleg tragicòmic a quatre veus eurovisives d’una actriu soltera aturada”. Màrcia Cisteró, Berta Giraut, Sara Espígul i Fiona Rycroft estan estupendes.

Estrenat a la Sala Atrium el passat mes de maig, el muntatge és un exercici de sinceritat del propi creador, i al mateix temps una reflexió sobre una generació (la que té entre trenta i quaranta anys) en un moment d’incertesa general com l’actual. Una actriu de trenta-i-tants en atur, multiplicada en quatre veus (les estupendes Màrcia Cisteró, Berta Giraut, Sara Espígul i Fiona Rycroft) ens relata les seves misèries professionals i sentimentals, que escriu en el seu diari (juntament amb pensaments, poemes i contes), en la seva petita tauleta d’Ikea del seu piset de mileurista (si és que hi arriba) decorat amb paper de paret florejat.

A aquest plantejament a mig camí entre el retrat generacional i l’autoparòdia desacomplexada, s’hi afegeix un element sonor molt estimulant: un viatge pels hits eurovisius espanyols dels darrers trenta anys, que les actrius entonen en diversos moments com a il·lustració del seus estats d’ànim, en una mena de versió hispànica i petarda d’On connaît la chanson, d’Alain Resnais. Aquestes cançons d’amor i (bàsicament) desamor serveixen de distanciador comentari del que explica l’actriu soltera transfigurada en quatre dones, en un joc polifònic musical i textual. Quan l’espectacle sembla que transcorrerà còmodament per l’amabilitat i el caràcter fàcilment digestiu de monòlegs tipus “dones de trenta” (la crisi sentimental, les amigues que ja tenen fills, la soledat de la soltera, etc.), Prat i Coll introdueix un element que gira la truita. Aquest no és altre que la necessitat d’explicar històries, d’explicar-se, la necessitat que té el creador (el director, el dramaturg, l’actor) de relatar, de la mateixa manera com l’avi de la família necessita explicar les seves batalletes sobre la guerra civil una vegada i una altra. Com aquell qui no vol la cosa, els elements més interessants de “De quan somiava” són les històries que s’expliquen al marge de la trama principal, com la de la tieta Xaviera i la seva passió sonàmbula, els contes infantils que s’enllesteixen amb un paràgraf o el potent relat de la relació incestuosa entre un pare i una filla (“No escriuré mai aquesta història”, diu l’actriu-dramaturga).
Menció a part mereix el moment que el mateix autor qualifica de “copiada de Copi”, on Prat i Coll vesteix les quatre actrius de dives d’un altre temps i les situa en un desert psicotròpic de peyote i histerisme, com quatre Eva Perón desbocades, quatre actrius grotesques i amb atacs sobtats de sinceritat (“Putus espectadors, putus crítics, putes companyes de professió”), en un poti-poti d’estètica copiana, castorfiana, tarantiniana, o versió nostrada de ¿Qué fue de Baby Jane?, que en aquest cas es podria titular Què se’n féu de Núria Feliu? Càpsula estripada en un espectacle que no ho és, aquest fragment és la part més prescindible i en què les actrius semblen menys còmodes en els seus papers. Prat i Coll va traduir i dirigir Copi fa uns anys, és veritat, però potser caldria una mica més de justificació per inserir aquest element en el muntatge.

Si aquest espectacle funciona (i ho fa) és pel talent i la implicació de les seves quatre intèrprets, i per l’acurat retrat generacional que dibuixa Prat i Coll (amb perles com ara “No volia tornar a casa i haver d’inventar-me la tarda”). És la història (una de tantes, al cap i a la fi) de la generació Facebook (“He començat una nova relació. Ningú no ha dit res”), formada a l’Institut del Teatre (“Ets massa intel·ligent per ser actriu”) i a l’Obrador de la Sala Beckett (“Teniu la sort o la desgràcia de viure al segle XXI”), immersa en un moment de crisi global: laboral, sentimental i còsmica en general.

Vagin a veure “De quan somiava”, fins el dia 27 d’octubre al Teatre Lliure de Montjuïc, i els puc assegurar que riuran i s’emocionaran amb quatre actrius en estat de gràcia, i de pas recordaran èxits d’avui i de sempre com el hit mai prou valorat “¿Quién maneja mi barca?”, de la gran Remedios Amaya. Un autèntic i genuí “0 points”, que alguna dia rebrà  la justícia divina i poètica que es mereix.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació