‘Solitud’ o el #metoo de Víctor Català

Aquest dijous han coincidit a Barcelona dues estrenes importants, al Teatre Lliure i al TNC, que sumades han suscitat un momentum teatral. Carlota Subirós i Alícia Gorina s’enfronten a dos textos clàssics: El quadern daurat de Doris Lessing i Solitud de Víctor Català respectivament. Dues directores que en vigílies del 8-M aborden amb una maduresa formidable obres de dolorosa emoció que ressonen amb el moment que vivim.

A mi em va tocar anar al TNC a veure l’estrena de Solitud. Alícia Gorina ha pres partit per la narració de Víctor Català, posant els moviments i les interaccions dels actors al servei d’una fidelitat extrema al text. Emparada per la fidel dramatúrgia d’Albert Arribas i la lluminosa escenografia de Silvia Delagneau, Gorina fa una aposta radical per la recitació del text, posant la veu de Víctor Català per sobre de la individualitat d’uns personatges que es van repartint la narració a bocins.

Fa uns mesos parlàvem de la dificultat de traslladar a l’escena una obra com La mort i la primavera, una novel·la que no té una estructura dramàtica clàssica de plantejament, nus i desenllaç. Amb Solitud és diferent, perquè tenim a les mans una novel·la en tres actes amb un conflicte ben dibuixat. Gorina i Arribas no s’han permès l’aventura d’inventar-se diàlegs (per respecte) i ens brinden el text de la novel·la tal com raja.

En el text del full de sala, la mateixa directora confessa que no sap si Solitud és una obra de teatre impossible o una novel·la soreprentment teatral. La resposta a aquest dilema la pot donar cada espectador en funció de si combrega amb l’aposta radical de Gorina o no.

L’aposta de Gorina per la narració posa molt de pes en la dicció, que és perfecte en els actors principals i insegura en alguns secundaris. Els actors reciten amb fidelitat el text des de la nua emoció, i no podem gaudir de l’espectacle si no podem fer-ne una escolta concentrada. L’opció pel relat aboca el muntatge a alguna paradoxa, com ara el fet que la Mila hagi d’explicar la seva pròpia violació en tercera persona, d’una manera tan continguda que no permet lliurar-se del tot a la confessió. També és cert que potser és l’única manera d’explicar segons quines experiències traumàtiques.

La història de la Mila, què us he d’explicar que no sapigueu, és la història d’una dona que s’ha casat amb un home, en Maties, incapaç de satisfer-la carnalment, i que s’exposa als riscos i les temptacions d’una dona desatesa. És desitjada per un noi, l’Arnau (Pau Vinyals), que no li fa ni fu ni fa, i ells se sent atreta per un pastor (gran Pol López!), tot ell un mos de bondat, que està encantat en llegendes i no la veu com un objecte de desig.  Com sabeu, al final la Mila cau sota les urpes de l’Ànima (Pepo Blasco), una bèstia que la viola sense contemplacions. Solitud és la història d’una dona desencantada i assetjada que entona el seu #metoo.

Maria Ribera, una actriu nova, fresca, que arriba al paper de Mila sense un bagatge de grans muntages anteriors ni aparicions televisives, és un encert d’aquest repartiment. La interpretació de la Mila demana un crescendo psicològic, que és tan físic com moral, i que haurà d’anar omplint de consistència en les successives funcions que farà girant per tot Catalunya.

Una nota a banda mereix el personatge del pastor, interpretat per Pol López, que té el seu moment lluminós durant l’entreacte, i que no us explicaré aquí per no aixafar-vos la sorpresa. Diré només que és un moment de comunió teatral amb el públic molt especial. Escoltant el Pol López pensava que és un d’aquells pocs actors, que es donen molt de tant en tant en el nostre teatre, que poden fer de Manelic, perquè sap fer aflorar aquella aèria bondat torturada que demana el personatge de Guimerà. Per quan una producció de Terra baixa amb el Pol de Manelic?