El virus solitari del quadern daurat

Fa uns dies que tenia pendent escriure un article sobre els dos grans espectacles que tenim (teníem?) ara mateix en cartellera a Barcelona. Dos grans espectacles dirigits per dues directores, basats en dues grans novel·les de dues escriptores. Sí, ja s’ho imaginen: Solitud i El quadern daurat. El TNC i el Teatre Lliure van estrenar aquests muntatges el passat 5 de març, i volia parlar-ne en una sola peça. Ahir a la tarda, el TNC va anunciar que tanca durant dues setmanes, del 12 al 26 de març, a causa del coronavirus. Això té unes conseqüències molt greus, és clar, i afecta les funcions de Justícia, Solitud i L’huracà. Al Teatre Lliure, de moment, diuen que intentaran complir les condicions de la Generalitat d’omplir la platea de la Sala Fabià Puigserver amb un terç de la seva ocupació. Mare meva, quines coses… Només ens faltava això.

Així i tot, vull parlar d’aquests dos espectacles. Que el teatre és un art efímer es fa evident en circumstàncies com aquestes. I aquí la tecnologia no té massa a dir, senyors: el teatre gravat o en streaming és una altra cosa. El teatre és, per definició, un art col·lectiu, ritual, i si la seva experiència es realitza en solitari (quan no ha estat pensat així), no té cap mena de sentit. Veure espectacles en vídeo, per molt ben enregistrats que estiguin, sempre és una autèntica llauna. Solitud i El quadern daurat són dos espectacles importants. Molt diferents entre si, ho sé. Comencem a la Sala Petita del TNC: Solitud és una proposta exigent. Un muntatge fred, sense concessions de cap mena. L’aposta de direcció d’Alícia Gorina és radical: el to és narratiu, i els actors no interpreten, sinó que expliquen. El paper de Sílvia Delagneau en el muntatge, com en tots els projectes on intervé, és clau: l’escenògrafa condiciona, amb la seva proposta, la posada en escena, i la idea de direcció és indestriable de l’espai. Gorina i Delagneau han treballat plegades, com a mínim, a Imatges gelades, Watching Peeping Tom, Déu és Bellesa, Blasted i In Wonderland. I segur que em deixo coses. La construcció de l’escenografia, durant la primera part de Solitud, és realitzada per quatre tramoies, una de les moltes figures invisibilitzades del teatre. Elles són Ona Grau, Laura Luna i Adriana Parra, que també llegeixen els números de les escenes i algunes acotacions, a les que s’afegeixen puntualment l’attrezzista Nerea Torrecillas, la maquinista Rosa Brignardelli i la tècnica de so Marina Ballesta.

La Mila és Maria Ribera i, tal com deia en Puigtobella al seu bitllet d’estrena, s’agraeix que la protagonista del muntatge sigui una actriu que no tinguem massa “vista”, ni en teatre ni en, sobretot, televisió. La Ribera ha fet molt cinema, ep, també televisió, i l’hem pogut veure en muntatges dirigits per Carlota Subirós (Una lluita constant), Roger Julià (Assaig sobre la lucidesa) o Marta Bayarri (Mark & Olivia). Però no és una actriu molt coneguda pel gran públic, cosa que cal agrair, tant a Alícia Gorina com al TNC. No sé si és una tria conscient, el fet que Ribera parli en un català barceloní (que no xava) molt bonic, mentre els seus companys de repartiment (Pepo Blasco, Oriol Guinart, Pol López, Pau Vinyals) garlen un català més de Catalunya interior, més (permeteu-me l’expressió) feréstec. “Potser l’important no és tant el que passa a la novel·la com el procés de narrar-ho, i així, per a nosaltres, el procés en viu, de posar-ho en un escenari i de fer-ho teatral”, diu Alícia Gorina al programa de mà. La narració és l’esquelet del muntatge, i les veus de la narradora es multipliquen en tots els personatges, amb la dramatúrgia d’Albert Arribas, un altre sospitós habitual de la colla de Gorina i Delagneau. Assistim a un acte únic i efímer, com si ens expliquessin un conte, i veiem també com es construeix el món davant nostre. L’ermita, la figura de Sant Ponç, o la mateixa muntanya ens són representades amb tots els trucs i convencions teatrals. El sant no té cames, ho hem vist, però un cop vestit… qui ho recorda?

En Matias, el pastor o l’ànima són homes que circulen al voltant de la Mila –ara pardals, ara corbs, ara voltors– i les taronges cauen del cel com avisos sobrenaturals. El gran moment del muntatge, de la Mila i de Maria Ribera, arriba al final de tot. Penso en els bolos que farà Solitud per tot Catalunya i imagino la reacció d’alguns espectadors de les funcions de diumenge tarda. Alícia Gorina considera que el públic és intel·ligent i així ho demostra el seu muntatge. Tenen l’oportunitat de veure Solitud des del 27 de març fins al 5 d’abril, o a la gira que farà després pel territori.

L’altra gran estrena de la setmana passada (la del 8-M, recordem-ho) va ser El quadern daurat, al Teatre Lliure. Carlota Subirós ha adaptat i dirigit un gran muntatge: llarg (sobretot la segona part), amb cert aire de cinema clàssic i una elegància descomunal. L’espai de Max Glaenzel i la llum de Carlos Marquerie són una meravella: Anna Wulf (Nora Navas), protagonista de la novel·la i alter ego de la mateixa Doris Lessing, viu en una “cambra pròpia” gran i espaiosa, blanca com la calç. El pànic al full en blanc pren, aquí, proporcions gegantines. Aquest blanc de camisa nova, de quadern per estrenar, s’omplirà de la llum que ens indica si ens trobem al quadern blau, groc, vermell o negre, i la paret mòbil evidenciarà que, de vegades, com més espai, pitjor.

Les “dones lliures” d’aquest espectacle són Nora Navas i Mia Esteve, intèrpret que vam descobrir (i admirar), ja fa uns anyets, als muntatges de Roger Bernat i la Societat Doctor Alonso, i que ens agradaria veure molt més sovint als nostres escenaris. També hi ha unes fantàstiques Vanessa Segura (quina entrada en escena, senyor, digna de Gena Rowlands a Opening Night), Marta Ossó (que sembla vinguda directament dels anys cinquanta) o Montse Esteve (aquelles cametes creuades). Ells són Jordi Figueras (solvent com sempre), Fèlix Pons (un altre que sembla tret d’una pel·lícula de cinema negre), Javier Beltrán (ara en parlarem) i Guillem Barbosa, un fill especial que recorda força al que va interpretar a El chico de la última fila. També cal destacar el vestuari i caracterització de Marta Rafa (elegància extrema) i tots els intèrprets que apareixen al Quadern negre, en format audiovisual, en un vídeo molt ben fet de Daniel Lacasa que no embafa i s’utilitza en la mesura justa.  

Nora Navas és el centre del muntatge, i s’enfronta al seu paper amb calma i seguretat. Com deia Ricard Salvat, hi ha intèrprets que tenen “imatge cultural” i d’altres que no en tenen. És a dir, que poden interpretar una intel·lectual i ens la creiem. I a la Navas ens la creiem, i molt. Molt bona tria de càsting, en primer lloc, i una interpretació fina i polièdrica, també. L’actriu es troba en un moment de plenitud, i aquest muntatge és la seva consagració (teatral) definitiva. Javier Beltrán és Saül, narrador durant la primera part i amb un pes molt específic a la segona. Ja fa temps que sabem que Beltrán pot fer de tot sense problemes, sigui comèdia o drama, i aquí ens ho torna a demostrar. No em convenç tant que la seva trama tingui tants minuts, tant de protagonisme en una segona part que acaba resultant massa llarga i feixuga. Després de l’hora i mitja que dura la primera, una hora i vint minuts trobo que és un xic excessiu, i que perjudica segurament tot el muntatge: amb una hora ja ho tindríem. Subirós dibuixa molt bé la “modernitat” d’aquestes dones lliures, i tot i que recorre a alguns clixés i llocs comuns (aquell jazz de fons…) li comprem la proposta. El quadern daurat guanyarà un munt de premis, ja ho estic veient.

Vagin, si poden i el coronavirus ens deixa, a veure aquests espectacles. Els dos grans teatres públics de Catalunya acullen al seu interior dos dels espectacles de la temporada. Atxim. Salut.