Sexili des de l’Iran

Poquíssimes propostes teatrals tracten el sexili. Poquíssimes. L’estiu del 2019 el libanès Anthony Kmeid ens explicava a Los papeles, a la menuda Sala Fènix, les vicissituds burocràtiques que havia de passar per aconseguir un anhelat visat i fugir del seu país per venir a Europa on poder viure en llibertat la seva homosexualitat. Ser ell mateix, en definitiva. “Al Líban és més fàcil ser ateu que marieta”, afirmava. Era una obra autobiogràfica. A Kmeid, que també l’interpretava, la perseverança va obtenir els seus fruits i va acabar residint a Barcelona. Ara, des de la també petita Dau al Sec, ens arriba una nova proposta que versa sobre la migració per motius LGTBIQ+: Las noches malas de Amir Shrinyan, del gironí Albert Tola. Estrena absoluta.

Aquest muntatge, a diferència de Los papeles, és una ficció. Una ficció basada en la realitat, això sí, a bastament documentada per l’autor i amb algunes pinzellades d’experiències personals, que ha trigat set anys a cristal·litzar-se. La dramatúrgia fabula sobre la vida d’un home anomenat Amir Shrinyan (Tomás Rodado) que demana asil polític pel fet de ser gai. Assegura venir de l’Iran. Si no se li garanteix i se’l repatria al seu país d’origen, a Teheran l’espera la presó o, en el pitjor dels casos, la pena de mort [actualment, mantenir relacions homosexuals és considerat delicte a seixanta-set països, i a onze és castigat amb la pena capital, com per exemple a l’antiga Pèrsia]. Però aquí sembla que ningú se’l creu. Ho és realment o fingeix la seva homosexualitat per a poder obtenir l’estatus de refugiat? I en el cas d’inventar-s’ho, no se’l mereix igualment? És lícit mentir en un tema com aquest? Shrinyan farà el que calgui per a aconseguir els seus papers.

Aquest thriller, dirigit per Carlos Rodríguez Alonso, arrenca en una oficina policial. Un agent duaner (Carlos Lorenzo Villoria) interroga el demandant. L’afusella a preguntes incòmodes i el fa despullar per a practicar-li el “test fal·lomètric”, una pràctica molt humiliant amb l’objectiu de comprovar si l’Amir diu la veritat. “Cal tenir sexe amb un home per ser homosexual?”, li etziba el jove. Com es demostra l’homosexualitat d’algú? Finalment, el funcionari, aclaparat per la dialèctica del jove, cedeix i li expedeix un permís temporal, que caldrà renovar al cap d’un temps mentre se’l vigila per autentificar que ho és. Si no és el cas, se l’expulsarà… per heterosexual! Perquè, sentint-ho molt, el paper que se li ha atorgat només és vàlid… si s’és gai. Paradoxes kafkianes de l’Administració.

Las noches malas de Amir Shrinyan, com resa el títol, segueix les vicissituds del protagonista, que deambula pels carrers d’una ciutat anònima d’un país anònim (la proposta, deliberadament, no especifica on ens trobem, perquè el mirall sigui universal) i passa com pot els seus dies i les seves nits, en una perpètua i angoixant soledat i necessitat d’afecte. I aterrat per aconseguir els diners suficients per pagar a la màfia que l’ha dut fins aquí. Si no ha venut prou cerveses i no fa prou caixa, es ven a si mateix. Pel camí es creua amb en Bruno (Rodrigo García Olza), un jove advocat amb qui estableix una relació, i la Laila (Esther Berzal), una figura enigmàtica que interpreta diferents personatges i que esdevé desconcertant. Es dona l’emotiva circumstància que l’àvia materna de l’actor protagonista –d’ascendència palestina– se’n diu. Ens ho van explicar des de l’equip. Per tant, els moments onírics, més íntims i familiars, si se sap aquesta dada, agafen més rellevància.

La peça retrata molt bé el deambular de l’Amir a la recerca d’aixopluc, necessitats i anhels. La dramatúrgia (a la qual el mateix director i García Olza han aportat el seu granet de sorra) recorre durant noranta minuts tots els racons (físics i emocionals) que el protagonista freqüenta per a sobreviure i coneixerem quins són els seus límits i el preu que ha de pagar per existir. A més, com a element afegit, el text no desfà la incògnita sobre l’orientació sexual del protagonista i, per tant, si l’amor que diu que se li prohibeix a l’Orient Mitjà és real o no. La dramatúrgia és prou ambigua perquè cada persona del públic faci les seves deduccions. Amb tot, la companyia Nigredo, fundada el 2012 i que firma l’espectacle, incorpora a l’obra poemes de Rumi –un dels poetes clàssics perses més celebrats a l’Iran, i del qual el mateix Tola n’és un gran apassionat–, que sempre acompanyen l’Amir i li serveixen de refugi i salvavides. El protagonista els sap llegir en la llengua original. Facin les seves apostes.

Victoria Velázquez firma l’escenografia i el vestuari. Austera, una; senzill i pràctic, l’altre. Els personatges es mouen entremig d’una disposició fixa d’elements de mobiliari, fets amb fusta i de color gris, com la burocràcia administrativa que retrata. Una taula de despatx (on es reprodueix l’escena d’arrencada), un parell de tamborets a la manera de cadires, un banc d’un parc i una tarima que actua com a llit són suficients per a traspuar aquest drama. Al fons, una tela immensa fa de pantalla on es projecten vídeos, aportats per Alba Trapero, que serveixen de cortineta entre escenes o de context d’algunes d’elles. La il·luminació a càrrec de Paco Ariza i la música original i l’espai sonor d’Álvaro Renedo aporten la resta.

El text, que es pot trobar en un volum publicat per Teatro del Astillero (acabat de sortir d’impremta), amb quatre obres més de l’autor (Sarab, El Palmeral, Vino lunar i Últimas notas de Santiago Rojas) ha estat traduït al francès per Irène Sadowska i a l’alemany per Roland Schimmelpfennig. A la primavera és previst que el muntatge viatgi fins als Teatros del Canal, a Madrid, que també el produeix. De moment, demà dijous 9 de novembre, per a qui l’interessi, hi ha previst un col·loqui postfunció amb el títol “L’asil per orientació sexual, avui. Una progressió dramàtica?”, amb Sonia Ros, documentalista i activista. Estarà moderat per Mercè Managuerra, actriu i directora artística de la sala Dau al Sec.