El Pride que no surt als diaris

Mentre a l’avinguda de la Reina Maria Cristina de Barcelona se celebrava la multitudinària festa de l’Orgull, a 2,5 quilòmetres de distància, en ple cor del Raval, un home, sol, explicava la seva vida com a gai al Líban. Anthony Kmeid firma, dirigeix i interpreta Los papeles, una petita joia que narra l’amor prohibit a l’Orient mitjà i les vicissituds burocràtiques per poder escapar d’un país on és més fàcil ser ateu que marieta. S’ha representat durant només 4 dies a la Sala Fènix, però hi tornarà, asseguren.

Qui hagi estat al teatre del carrer de la Riereta sap que l’espai és minúscul. Per això impacta, en un escenari en penombra, identificar una muntanya de sorra en un racó. So de mar, de les onades que esclaten contra la costa. Quan els ulls s’acostumen a la foscor, endevinen que l’arena té un bony, gran: amaga un cos enterrat, perquè en surten uns dits que subjecten un full en blanc. A poc a poc, com un Aylan que recuperés l’alè, el volum es desentumeix lentament, seguint el pautes d’uns cruixits que recorden els espetecs del foc. I de sota la muntanya comença a emergir-ne un home, talment com si s’esquerdés la closca d’un ou i en sortís un pollet ja adult, arrebossat de dalt a baix, i completament nu. Només porta un pírcing al nas i una arracada a l’orella esquerra.

És X, un personatge anònim, disposat a explicar-nos la seva història. En una veu en off en àrab, sobretitulat en una pantalla que presideix el fons de l’escenari i que va projectant imatges a ritme de la narració, ens desgrana la seva vida durant 60 minuts. Ens descriu el Líban, el seu país, la guerra que el va colpejar durant quinze anys, i detalla que viu a Beirut, tot i que ell no és de la capital. Ho fa mentre es vesteix, amb peces de roba que també la sorra ocultava. Es vesteix d’home, es vesteix de dona amb niqab i es vesteix de ballarina de la dansa del ventre, tot revelant, sense dir-ho, el drama que l’acompanya. Fins i tot amb una tela, negra com el sutge, simula una forca i el seu intent de suïcidi, salvat in extremis per un altre personatge que surt a escena, també nu i també anònim (però que anomenarem Y), que li farà de suport en diferents moments de l’obra.

Los papeles, més enllà de traslladar com es viu –o s’amaga- l’orientació sexual a l’Orient mitjà, també aborda un altre drama: la burocràcia. X i Y són amants i comparteixen pis, però necessiten fugir del país per viure en llibertat. Tots dos decideixen iniciar el laberint administratiu per obtenir el visat de sortida, i s’enumeren els papers necessaris per obtenir la preuada autorització, en una cursa kafkiana d’ofec, nervis i desesperació. Com a treva i assossec entre tanta tragèdia, l’obra incorpora, de forma dosificada, píndoles disteses, com la brillant sàtira sobre els pixatinters a manera de concurs de televisió, o l’esperpèntic espot promocional del Líban dels anys seixanta.

El protagonista de tot plegat (firma el text, la producció, la direcció i es reserva la interpretació) és Anthony Kmeid, libanès nascut a Xipre el 1989, on la seva família es va refugiar fugint de la guerra civil. Los papeles és la seva primera obra de teatre corporal –pràcticament tota la seva actuació, tret d’alguna escena que parla en castellà, és així- que investiga la fusió entre teatre i cinematografia. Ell és X, i Y és Aarón Comino Serrano, que actua com a perfecte partenaire. Quan X i Y estan junts assoleixen una força poètica sublim, que és el tret definitori de l’espectacle, tal com van demostrar els sincers i perllongats aplaudiments que van recollir quan va acabar la funció.

Em declaro amant incondicional dels teatres de petit format per una senzilla raó: sovint es té la possibilitat de descobrir espectacles gairebé artesanals, fets amb dosis superlatives d’il·lusió i modèstia i que, amb quatre duros, transmeten més coses que enormes muntatges a les sales més refistolades de Barcelona. Los papeles en seria un exemple. No importa que sigui en àrab, no importa que sigui curta, importa que el missatge pesi, i no cal que la safata amb la qual s’ofereixi sigui de plata. Un treball sobre l’odissea burocràtica i sobre què representa ser homosexual a l’Orient mitjà avui en dia. Una peça, en definitiva, sobre la identitat.

Qui ha aixoplugat la proposta ha estat la Sala Fènix (l’alternativa de l’alternativa, es bategen) durant, precisament, els dies de celebració de l’Orgull LGBTI a la capital catalana. No deixa de ser paradoxal –i una alliçonadora advertència, alhora que picada d’ullet- que una obra d’aquesta temàtica, i interpretada per un libanès, es representi en un barri com el Raval sud.