Sempre ens quedarà Copenhaguen

Que aixequi la mà qui no tingui un crit de guerra. D’aquells que ressonen potents com a mesura terapèutica i alliberadora. Tinc un amiga que s’emmiralla amb la novel·la (i pel·lícula) Tomàquets verds fregits i quan van mal dades i cal reivindicar-se deixa anar un “Towanda!” que fa feredat. La Kathy Bates, al seu costat, és una aficionada. La colla que ha creat el dramaturg gironí Frank Bayer adopta el mot “Kalumba” per a exorcitzar fantasmes. I se’n surten prou bé, a l’hora d’airejar veritats absolutes.

Perquè Kalumba, a part de ser un crit de guerra redemptor, és també la darrera obra de la jove companyia La Gàrgola, la tercera, després d’El Brindis i Ferides. Una comèdia amable i la mar d‘entretinguda que aborda la famosa crisi dels quaranta i que la sala La Planeta (flamant premi especial d’enguany del Jurat dels Premis de la Crítica) n’ha acollit l’estrena absoluta, durant tres dies plens a vessar on no hi cabia ni una agulla. L’obra arribarà al Teatre Gaudí de Barcelona el pròxim mes de setembre, si tot va bé.

L’Esteve (Raül Tortosa) i en Carles (Xavi Mercadé) són amics des de fa temps. En un Erasmus a Copenhaguen van conèixer l’Arlet (Núria Florensa) i la Naia (Laura Porta), i es van formar dues parelles que amb el pas dels anys es van trencar, però que van conservar l’amistat. Periòdicament, queden per a posar-se al dia. El sopar d’avui està organitzat a corre-cuita, perquè l’Esteve els vol comunicar una notícia transcendental que deixarà tothom perplex i els farà plantejar si la vida que tenen –i viuen– és la que volen.

Així que, estimat públic, benvinguts i benvingudes a la vida adulta, és a dir, a un còctel d’aspiracions frustrades, feines que no omplen, parelles truncades, fills impertinents, marits calçasses, primeres defuncions i horitzons ignots. Persones nascudes als anys vuitanta, suposadament més preparades que la generació precedent, i cridades a menjar-se el món. Però, ai las, plantar-se als quaranta (quan ja s’ha gastat mitja existència), a sobre després d’una pandèmia, i comprovar que les coses no són ben bé com s’esperaven, encara fa més vertigen. I és que sortir de la zona de confort és de persones valentes o desesperades, perquè la rutina t’encadena sense miraments.

Yago Alonso, probablement el millor pastor d’Ovelles que hi ha actualment a Catalunya (amb permís de la Coloma) i el millor fosser per a Instruccions per a enterrar un pare, ha assumit la direcció de la divertida proposta. Li encarreguen orquestrar sainets i ho broda. És el que té. Aquí, la seva batuta sap treure el suc a l’elenc humorístic, on destaquen una deliciosa Florensa en el rol d’una pija de Sarrià amb accent de Lleida, i un meravellós Mercadé com a professor universitari hipocondríac amb posat de no assabentar-se de res. Diuen que l’autor li va escriure el paper expressament per a ell, i ho celebrem, perquè la seva vis còmica és tremenda. Porta i Tortosa, malauradament, tenen uns perfils més desdibuixats, i no els permet lluir-se com es mereixen, tot i que fan que l’engranatge col·lectiu llisqui com l’oli.

La Gàrgola, entre d’altres, té l’encert d’externalitzar les direccions. Ulls forans, verges, que saben esprémer les seves propostes. El Brindis (el seu debut), sense anar més lluny, el va dirigir la malaguanyada Cristina Cervià. L’obra va fer gira per Girona i després temporada al Teatre Gaudí, que el pròxim mes d’abril la recupera.

Ricard Martí firma una escenografia simplíssima, a base de cubs de diferents mides que tant bon punt serveixen de cadira, de taula o d’escriptori. Quatre coixins a terra i un gibrell amb cerveses ens transporten de la capital de Dinamarca a la capital catalana abans i després de la catarsi. Perquè l’esperit d’aquell Erasmus perdura, malgrat que el calendari hagi volat. Tempus fugit. Bayer arrenca la funció abraçant el París no se acaba nunca de l’Enrique Vila-Matas. Ja saben, la crònica dels dies d’aprenentatge literari de l’escriptor barceloní. Un temps en què tot era possible, no hi havia compromisos i només existia el present. I hi torna al final, sense esmentar-lo, a manera d’homenatge d’allò que en realitat som i amaguem, però que ens defineix i ens caracteritza. Millor ser-se conscients i conviure-hi en harmonia. I si ens cal una empenteta, que mai fa nosa, el crit de “Kalumba!” –que en bemba vindria a significar “tenir un caràcter fort” –, sempre serà benvingut.