Rocío Jurado vs. Alaska

Un any després de la seva estrena al Teatre Eòlia, Cançons que acaben en fade out, de La Copla de Wisconsin –que va guanyar la Beca Odisseu Eòlia i+D 2022–, arriba al Teatre Tantarantana per a fer-hi temporada, amb ganes que el públic aplaudeixi i s’esgargamelli cantant peces de Rocío Jurado, Mari Trini, María Jiménez o la nostrada Núria Feliu. La companyia, que vàrem descobrir amb There was a fiesta! [At Carnegie Hall] o El mal del jazz: quan Barcelona era hot, vol retre un tribut a les folklòriques que, lluny del què la majoria es pensa, eren més modernes, alliberades i apoderades que moltes figures de la movida madrilenya i de la dècada dels vuitanta. Sense anar més lluny, a elles els tocava lidiar amb la censura franquista i les directrius –ni que fossin tardanes– del nacionalcatolicisme.

Així que Cinta Moreno (prodigiosa veu!), Joel Moreno Codinachs i Salvador S. Sànchez passen pel sedàs del seu baròmetre nombroses peces d’icones de la copla per a demostrar-nos la seva tesi. Cançons que acaben en fade out se’ns presenta com una conferència performativa (musical, és clar) on el trio desgrana i analitza un bon número de lletres de la Transició espanyola des d’una perspectiva queer i transfeminista. L’exposició, de vuitanta minuts, incorpora també documents sonors, fragments de dos assajos publicats no fa massa –¡Ay, campaneras! (Ediciones Plan B, 2022) de Lídia García, i Historia queer del flamenco (Egales Editorial, 2020) de Fernando López Rodríguez–, i l’escenificació d’entrevistes reals a les dives (amb whisky i fum de tabac inclosos, típic als platós de llavors), tot mostrant com n’eren de masclistes i insultants. Fruit d’una època? Sí, però injustificables en tant que es menystenia el seu talent criticant, qüestionant i, fins i tot, ridiculitzant, el seu aspecte físic i les seves vides personals.

Vestits completament de negre i només amb algun complement circumstancial en algun dels números (la mateixa Moreno firma el vestuari), La Copla de Wisconsin ens ensenya els amors ocults de les coples, el desig sexual, la masturbació femenina o la reivindicació dels drets LGTBIQ+ que amaguen algunes de les cançons. Lluny de ser un objecte passiu, les dives es converteixen en un subjecte actiu, incomodant la parròquia. A escena es canta i es toca en directe fragments o peces senceres com la contundent ‘Muera el amor’ o la superba ‘Quien te crees tu’. ‘Noelia’, de Nino Bravo, adopta una altra lectura si qui la canta és una dona. Serge Gainsbourg i Jane Birkin (i la seva tunejada ‘Je t’aime… moi non plus’), Raphael o Lola Flores també tenen els seus minuts de glòria. La recreació de l’antològica pèrdua d’una arracada de La Faraona en un programa de televisió –convertida aquí en la cantant de Sants, amb una imitació espaterrant de Cinta Moreno– és brillant. Perquè el missatge imperant en tota la proposta no està renyida en absolut amb les notes d’humor. La banda sonora de l’espectacle no és infinita, però sí tremendament generosa.

Cançons que acaben en fade out dinamita els rols de gènere. La dramatúrgia dona protagonisme a tots dos cantants i deixa que Joel Moreno s’encarregui de la guitarra i el pedal loop. La transició entre escenes és molt àgil, i la reinterpretació en clau actual de moltes de les lletres és tot un encert. Com també ho són –ja ho comentàvem abans– les cites bibliogràfiques, incorporades amb una simpàtica convenció amb el públic a través d’un gir de canell que imita les dues cometes.

La contraposició que emmiralla la imatge d’estereotips casposos i paròdics de dones vingudes del sud i les seves cançons populars amb la (suposada) modernitat d’altres noms que s’han erigit en altars de la història musical contemporània és sublim. La resistència, les veus que dicten sentència, l’exaltació de la dona lliure o el plantar cara a l’home maltractador i abusiu és molt més pioner i té més mèrit si es produïa quan el cadàver de l’oncle Paco encara estava calent. La caricatura que se n’ha fet i que encara s’arrossega s’esmicola en aquest espectacle.

Posats a trobar un algun “però”, diríem que la proposta peca de redundant amb  les explicacions sobre la seva intencionalitat, sobreres quan el públic està a bastament conscienciat i entregat a la causa, i que ja ha entès a la primera, només començar. Una petita retallada tampoc li aniria malament, ni que fossin deu minutets. Amb tot, aquests matisos no emmascaren un muntatge reeixit que és una delícia, i que celebrem que el seu pas fugaç pel Teatre Eòlia (se’n van fer poquíssimes funcions) hagi trobat l’aixopluc que es mereix a la sala del carrer de les Flors. El segell de qualitat de La Copla de Wisconsin és indiscutible. Malgrat la seva curta trajectòria ja és d’aquelles companyies per qui s’aposta a cegues. Facin el que facin s’ha de veure. Cançons que acaben en fade out és un fantàstic espectacle per anar a veure aquestes festes. Tenen temps fins al pròxim 7 de gener. Vagin al Teatre Tantarantana, no se’n penediran. Una nova demostració que en el pot petit hi ha la bona confitura i que les sales de proximitat sovint amaguen moltes sorpreses.