Ho sento, amor meu

La Copla de Wisconsin ha estrenat l'espectacle 'Cançons que acaben en fade out' al Teatre Eòlia

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

[El Teatre Tantarantana ha recuperat l’espectacle Cançons que acaben en fade out, que es podrà veure del 13 de desembre de 2023 al 7 de gener del 2024. A continuació podeu llegir la crònica que l’Oriol Puig Taulé en va fer arran de la seva estrena al Teatre Eòlia el desembre del 2022].

A la ciutat de Barcelona de vegades succeeixen coses que reclamen una gran rapidesa de reflexos per part dels espectadors més avesats. Cinc dies (i sis funcions) al Teatre Eòlia passen com un sospir, i més durant el cap de setmana anterior al megapont en què estem immersos. La Copla de Wisconsin és la companyia (de nom estupendu) que va guanyar la Beca Odisseu Eòlia I+D 2002, consistent en una residència artística i tècnica al teatre del carrer Bailèn, i el resultat n’és l’espectacle Cançons que acaben en fade out. Una conferència performàtica i cantada, un viatge escènic i sonor per la música dels anys vuitanta. Una reivindicació de les folklòriques, històricament menystingudes i ridiculitzades pel sol fet (oh sorpresa) de ser dones. De classe baixa i del sud d’Espanya, per a més inri. “Tres voltes rebels”, no a la manera de Maria Mercè Marçal, sinó més aviat la de Rocío Jurado, Mari Trini i María Jiménez.

La Copla de Wisconsin ha estrenat 'Cançons que acaben en fade out' al Teatre Eòlia. © Núria Gámiz
La Copla de Wisconsin ha estrenat ‘Cançons que acaben en fade out’ al Teatre Eòlia. © Núria Gámiz

Les conferències, com més performàtiques millor. A casa sempre ho hem dit. Trobar-se un petit altar, al vestíbul del Teatre Eòlia, també ajuda a situar-nos abans i tot que comenci la cosa: vinils de la Jurado, la Jiménez i la Trini, ciris encesos en honor a Lola Flores i Raffaella Carrà, i una mostra de la bibliografia que ha inspirat l’espectacle. Cançons que acaben en fade out s’inicia com una conferència quasi televisiva: Cinta Moreno i Salvador S. Sánchez van vestits de negre, i llegeixen el text en uns targetons com de presentadors. Joel Moreno Codinachs és el músic de la vetllada, que il·lustra amb la guitarra i el pedal de loops una sèrie de versions molt reeixides d’un repertori d’allò més variat. La tesi de l’espectacle se’ns explica al programa de mà i en els primers minuts, i ens queda claríssima: la Movida madrilenya se’ns va vendre com un corrent d’avantguarda i modernor quan, en realitat, les revolucionàries eren elles, les folklòriques. Només cal veure la ideologia (o patologies mentals) que tenen actualment artistes com Alaska, Loquillo, Miguel Bosé, Mecano (els dos germans Cano i l’evasora d’impostos), o el fonamentalista catòlic Fabio McNamara. Elles, les folklòriques, van ser feministes, aliades del col·lectiu LGBTIQ+ i defensores acèrrimes de la llibertat molt abans que tota aquella colla de pijos subvencionats per l’ajuntament de Tierno Galván. Aquí, a casa nostra, els finals dels setanta i inicis dels vuitanta Barcelona també va ser una festa, en uns anys de llibertat (també, segurament, molt idealitzats) que van quedar sepultats sota vint-i-tres anys de pujolisme.

La tesi de l’espectacle, com dèiem, ens queda molt clara, i no caldria repetir-la tantes vegades o de formes diferents. És allò que passa amb els espectacles “amb missatge”, que s’entenen de seguida i la repetició embafa. Cançons que acaben en fade out no és un pamflet, per sort nostra: és un homenatge fet amb molt d’amor (i humor) a unes artistes que es nota que els impulsors d’aquesta vetllada estimen de veritat. La posada en escena és ben senzilla: un parell de telons negres, fets amb la cinta magnètica que hi havia a l’interior dels cassets, i vestuari negre que es decora puntualment amb complements i accessoris. Agrairíem, és clar, una producció una mica més rica o la presència de tres músics en comptes d’un de sol, però aquí el que compta és la intenció. I la vetllada és simplement deliciosa. Per acabar de seguida amb els meus comentaris negatius, només diré que a aquest espectacle li aniria bé una retallada d’uns quinze minuts. Com sol passar a la majoria d’espectacles que s’estrenen a casa nostra, d’altra banda.

Altar de 'Cançons que acaben en fade out' al Teatre Eòlia. Foto: Oriol Puig Taulé
Altar de ‘Cançons que acaben en fade out’ al Teatre Eòlia. Foto: Oriol Puig Taulé

El millor de Cançons que acaben en fade out és la seva combinació d’erudició i picardia, d’academicisme i mamarratxisme. Salvador S. Sánchez ha llegit molt sobre el tema (i es nota), però en aquest espectacle té la mateixa importància un referent bibliogràfic que un vídeo de Youtube. Indicar quan allò que es diu és una cita d’altri amb la maneta aixecada és, a part d’un gest amanerat i cuquíssim, una estratègia que molts dels nostres conferenciants haurien d’adoptar. Molt millor que el “fin de la cita” de Mariano Rajoy, on vas a parar. De les cupletistes a les tonadilleras a les folklòriques, aquestes dones van saber conviure amb el poder i al mateix temps parlar de tu a tu amb les seves contemporànies, cantant al sexe i a la masturbació femenina amb un parell d’ovaris. Els mitjans de comunicació i la societat les va menystenir i denigrar, amb un classisme i una superioritat moral que la joventut d’avui en dia ja no tolera. Una de les escenes més potents de l’espectacle és la conversa que sintetitza i amalgama una sèrie d’entrevistes reals: en el típic plató televisiu dels anys vuitanta (ple de fum de tabac i amb el dring constant dels gots de whisky), Salvador S. Sánchez interroga a Cinta Moreno, que és tota i cadascuna d’elles. La violència de l’escena ens pot sorprendre, avui en dia, però és precisament amb les ulleres del segle XXI que veiem com intolerables algunes coses que havíem mamat tota la vida. Un dels meus moments-estrella de Cançons que acaben en fade out és la traducció al català del mític “Lo siento mi amor” de la Jurado: la Moreno es converteix en una mena de Núria Feliu afectada i de dicció perfecta que canta “Ho sento, amor meu” i, en un gir propi del metavers de la cultura pop, en una Lola Flores que atura la seva actuació per buscar l’arracada que li ha caigut, intercanviant el mític (José María) “Iñigo” per “Àngel” (Casas). Sublim.

Criticades i parodiades històricament per ser massa vulgars, massa ignorants o massa “fresques”, les folklòriques que habiten aquestes Cançons que acaben en fade out es poden sentir ben satisfetes de la feina feta. Vives o mortes, des d’allà on siguin veuen com avui la joventut les reivindica, les recorda i en fa samarretes que apropen els seus lemes a l’estètica del punk. “Muera el amor!”. Aliades del col·lectiu LGBTIQ+, lesbianes silenciades i activistes “pro-gai” quan no estava de moda ser-ho, les seves cançons han servit per cantar als amors prohibits i a la dissidència queer, com molt bé ens han demostrat sempre les travestis. De vegades només cal substituir el gènere de la persona que canta perquè canviï tota la història. Cançons que acaben en fade out hauria de girar, fer temporada, tornar a girar i fer les Espanyes. I després, és clar, les Amèriques.

L'actriu Cinta Moreno en una imatge promocional de l'espectacle 'Cançons que acaben en fade out'. © Núria Gámiz
L’actriu Cinta Moreno en una imatge promocional de l’espectacle ‘Cançons que acaben en fade out’. © Núria Gámiz

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació