Quan ens haguem torturat prou

Vivim envoltats de contradiccions. La vida és un estira-i-arronsa entre els nostres desitjos i els nostres valors i creences. Però el pitjor d’aquesta batalla interior que patim en silenci és que, sovint, carreguem amb pensaments que no sempre compartim amb els altres. Sortosament, la cultura s’encarrega de visibilitzar les contradiccions col·lectives per deslliurar-nos durant uns instants d’aquesta culpabilitat. Martin Crimp explora aquests dilemes a Quan ens haguem torturat prou, la pròxima obra que Magda Puyo estrenarà a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el pròxim 26 de gener.

Crimp, autor d’obres com Atemptats contra la seva vida (1997), El camp (2000) o La ciutat (2008) –totes tres estrenades en català a la Sala Beckett de Barcelona–, s’inspira en la novel·la epistolar Pamela (1740) de Samuel Richardson per escriure un text revelador sobre poder, sexe i gènere. Tres temes que, actualment, estan a l’epicentre de l’atenció mediàtica i que generen dilemes morals i baralles aferrissades a Twitter. Quan ens haguem torturat prou és una obra «colpidora i molt poc còmode», segons afirma Puyo, com bona part de la producció dramatúrgica de l’autor.

L’obra planteja la relació que estableixen sis personatges de diverses edats i estrats socials, atrapats en un joc perillós de poder i dominació. La història no respon a una temporalitat clara, sinó que ens dona petites «pinzellades» d’una relació que s’estableix entre l’Home i la Dona, una serventa de 15 anys. Els personatges són absolutament anònims, no tenen nom i responen a un model arquetípic associat al gènere. Així i tot, des de la primera escena, trobem el personatge de l’Home entestat a posar un nom a la Dona: Pamela. Aquest joc de dominació, situa l’Home en una posició jeràrquica superior que li atorga el poder per subjugar el relat. A l’obra, «el poder masculí es reafirma, però també es qüestiona», declara la directora.

Les interconnexions que s’estableixen entre els diferents personatges serveixen de marc per explorar la naturalesa performativa dels rols masculins i femenins. Els personatges, alienats pels rols del gènere, s’intercanviaran els diàlegs, la roba i els pensaments damunt l’escenari i faran aflorar preguntes com “què significa ser dona?”.

El text de Crimp és sintètic, però molt complet. «Crimp és un autor molt singular amb una cosmovisió molt personal i una gran sensibilitat pels temes de debat contemporanis», apunta Puyo. De fet, l’obra en qüestió es va estrenar fa uns tres anys al National Theatre de Londres i el maig del 2021 ja se’n va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett, sota la direcció de Glória Balaña i Altimira, en al marc del cicle #jotambé, amb altres espectacles, xerrades i tallers que abordaven la violència de gènere.

Per a aquesta nova producció del TNC, s’han afegit escenes inèdites a l’obra que responen als pensaments o somnis d’alguns dels personatges. La composició escènica es completa amb la música en directe de Gerard Marsal. L’escenografia i el vestuari van a càrrec de Pep Duran i Nina Pawlowsky, que han ideat un espai obert i minimalista amb una il·luminació plena de ritme i color. Anna Alarcón i Xavi Sáez encarnen els personatges de la Dona i l’Home, respectivament, i la resta de l’elenc el conformen Alba Gallén, Cristi Garbo, Guim Oliver i Neus Soler. «El càsting ha treballat el text amb molta profunditat per trobar la comoditat de les escenes més dures», afirma la directora.

«El text està plantejat com una gran metàfora», assegura Puyo. Soler i Gallèn representen la Noia 1 i la Noia 2, una parella de personatges que retrata l’arquetip adolescent i el desig de l’Home. «L’obra no pretén ser ètica ni moralista», diu Guim Oliver; «Quan ens haguem torturat prou és un mirall que ens reflecteix a tots i fa visible com ens fem mal entre nosaltres», afegeix. «És contradictòria i molesta perquè no ens agrada veure’ns retratats, tots formem part d’això», sentencia Puyo.

L’obra és una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i la productora Cassandra Projectes Artístics, la traducció del text, com el de la majoria d’obres de l’autor disponibles en català, l’ha fet el col·laborador de Núvol Víctor Muñoz i Calafell i estarà en cartell fins al 19 de febrer.