Perduts a les valls d’Andorra

“L’Andorra d’aquesta obra no té res a veure amb el petit Estat real que du aquest nom ni amb cap altre Estat. Andorra és el nom per a un model”. Amb aquesta acotació clarificadora, el dramaturg suís Max Frisch (1911-1991) va iniciar el seu text Andorra. El TNC acaba d’estrenar una coproducció d’Andorra amb Escena Nacional d’Andorra, dirigida per l’andorrana Ester Nadal i protagonitzada per un repartiment amb una considerable presència andorrana. Aquesta paràbola sobre l’antisemitisme escrita per Frisch fa seixanta anys arriba en un moment històric delicat, i acaba naufragant mentre intenta salvar els mobles.

Fornits Mossos d’Esquadra i altíssims escortes d’incògnit em van custodiar, a l’entrada del TNC, mentre aparcava la meva bicicleta. L’estrena d’Andorra va comptar amb la presència del president Pere Aragonès, la consellera Natàlia Garriga i la ministra de Cultura d’Andorra, entre altres autoritats, que es van fer les fotografies de rigor amb la directora executiva del TNC, Mònica Campos. La directora artística de la casa, Carme Portaceli, no va assistir a l’estrena. Les expectatives eren força elevades, perquè la cosa té la seva conya: una coproducció andorranocatalana sobre un dels clàssics del teatre en llengua alemanya del segle XX. Max Frisch va tancar la seva etapa de “teatre compromès” (engagierte Theater) amb aquest text, estrenat el 1961 a Zúric. Les influències llunyanes de Brecht o Dürrenmatt es traspuen en una història que vol ser una paràbola, una mena de conte moral sobre l’antisemitisme, la xenofòbia i la por a l’estranger, que se situa en un país imaginari anomenat Andorra, però que, evidentment, simbolitza la neutra i civilitzada Suïssa durant els anys del nazisme.

Ho direm d’entrada: el dia de l’estrena vam tenir la sensació que la companyia havia arribat justa d’assajos. Petits errors tècnics, trepitjades de text o dubtes lumínics van deslluir força la proposta. Andorra és un text que ha envellit malament, que els germànics encara representen perquè els segueix interpel·lant, i que constitueix una baula imprescindible en la història del teatre en alemany de l’últim segle. Al muntatge dirigit per Ester Nadal, sembla que tots els elements hagin estat introduïts en una coctelera de forma una mica aleatòria, però el còctel no acaba de funcionar. L’escenografia de Llorenç Corbella vol simbolitzar aquesta societat de “cases tan blanques”, però les bastides tapades (i tacades per la llum de Lionel Spycher) no donen cap mena de joc escènic i, arribat el moment de la sorpresa final, tampoc revelen res d’especial. Com sempre diu en RuPaul, quan fas un reveal i et treus una capa de roba de forma teatral, allò que hi ha a sota ha de ser tant o més espectacular que el que hi havia a sobre. Nídia Tusal ha dissenyat un vestuari resolutiu i atemporal, força avorrit i neutre, però el que descol·loca més de la proposta és l’espai sonor de Lluís Cartes: transicions musicals estranyes i combinacions curioses, com una música de jukebox que en un primer moment vaig pensar que era el típic espectador despistat a qui li sona el mòbil. La posada en escena d’Andorra no juga amb la distància i l’estranyament (com sí que fa Al contrari!, per exemple) i es mou en els paràmetres del naturalisme, o sigui que la combinació de tot plegat acaba sent força desconcertant. I diria que aquesta no era la intenció de la directora.

Els actors, dins d’aquesta coctelera, fan una mica el que poden: els andorrans Marta Pelegrina i Oriol Guillem defensen els seus papers de soldat i Barblin de forma correcta, però fins i tot intèrprets de llarga trajectòria com Roger Casamajor, Carles Martínez i Míriam Alamany semblen una mica perduts en aquest vaixell a la deriva. Sergi Vallès i Eduard Muntada interpreten dobles papers, i aquest desdoblament només es percep gràcies al vestuari (i amb prou feines), tal com també passa amb Martínez o Alamany. Jugar al naturalisme escènic i combinar-lo amb moments a càmera lenta crea imatges risibles i un pèl desfasades. El debutant Oriol Cervera (que ha fet cinema i televisió, però no teatre) interpreta l’Andri, el noi jueu que ha estat adoptat per una família andorrana i sobre el qual girarà tota la història. Cal recordar-ho: actuar davant un públic no és el mateix que actuar davant la càmera, i Cervera acaba fent una interpretació més cinematogràfica que teatral. Si el dia de l’estrena ja feia patir, pel que fa a la projecció de la veu, imaginem que acabarà les tres setmanes de funcions ben afònic. Tampoc vaig entendre la seva expressió corporal, i especialment la postura simiesca que adopta en algunes escenes: ens volien fer arribar la imatge d’un mico tancat en una gàbia?

En definitiva, el que semblava una bona pensada, sobre el paper, no ha acabat funcionant en escena. I ja no parlem de la dramatúrgia, en el sentit alemany del terme, que precisament els germànics haurien cuidat molt, trobem-nos com ens trobem en plena guerra a la franja de Gaza. “Quan es tracta de quartos, els andorrans són com jueus”, “Això no és el mur de les lamentacions” o “Tot us passa per ser jueus” són frases que un teatre nacional alemany hauria comentat o contrastat amb altres textos, d’això n’estem segurs. No caldria arribar als extrems de Vent de garbí i una mica de por, muntatge on quasi ens demanaven perdó per posar aquell text en escena, però ja ens entenem. Al capdavall, com és habitual, qui millor entén la història és “l’idiota” del poble: Quim Llisorgas ens diu al principi de l’obra que Andorra és un concepte. Ell ho ha entès a la primera… i la resta de l’equip artístic?