Perdre un dot per guanyar un amor

Marivaux és, sobretot, en el seu origen, llengua. Per això en aquesta versió catalana del clàssic francès, la llengua —de la qual ha tingut una cura especial el traductor Salvador Oliva— també juga un paper important i, com en un autèntic joc d’amor a la llengua sense reptar el risc de l’atzar, no hi ha cap paraula, cap expressió, cap diàleg que es perdi en la immensitat de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

S’endevina, doncs, que Josep Maria Flotats, com a director, no ha oblidat una de les seves obsessions de la seva primera etapa a Catalunya: el poliment del fraseig, la musicalitat de la fonètica, la recuperació de la dicció. El resultat és que els intèrprets d’aquest Marivaux —tots encara de la generació anomenada “jove”, amb un respecte per la maduresa d’Àlex Casanovas— mostrin el treball de llengua de taula previ, que és tan important com la manera d’expressar-se, la manera de moure’s, la manera de gesticular i la manera de reaccionar des de dins de cadascun dels seus personatges davant la juguesca romàntica que proposa l’autor.

El joc de l’amor i l’atzar (Le jeu de l’amour et du hasard) és una de les obres representatives del segle XVIII, del Segle de les Llums. Recorda el mateix Josep Maria Flotats que Pierre de Marivaux (Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux, París, 1688-1763) es va inventar l’expressió francesa “tomber amoureux”. Se la va inventar i la va impregnar en alguns dels seus personatges com aquests quatre jovencells de l’obra: Sílvia, la filla del gentilhome Orgon; Dorante, el pretendent de Sílvia; Lisette, la criada de Sílvia; i Arlequí, el criat de Dorante. Al seu costat, hi ha els dos “homes” de la casa: el gentilhome Orgon i el seu fill Mario, pare i germà de Sílvia. Ells dos es fan còmplices d’ampliar la juguesca familiar de descobrir si es pot arribar a un casament concertat (el de Sílvia i Dorante) amb el punxó de l’enamorament de debò.

La ingenuïtat és la clau dels personatges principals de Marivaux. Una ingenuïtat que, tres segles després, amarats de realisme social com estem, de conflictes contemporanis i d’estripades personals, només pot ser rebuda pels espectadors amb un somriure nostàlgic. Però també són claus el registre de comèdia i la manera com l’embolic és conegut al complet pels espectadors, i només per una part dels protagonistes, fins que aquests descobreixen quin ha estat en realitat l’abast de la trampa que ells mateixos, Sílvia i Dorante, havien planejat per separat, per enganyar-se mútuament i saber si en realitat s’agradaven quan es coneguessin per primera vegada.

Un joc amorós ple de perills que involucra Lisette i Arlequí, criada i criat respectivament, que, en els seus falsos papers d’Armand i Sílvia, acaben, com diu i vol Marivaux, “caient d’amor” de debò, de quatre grapes, mentre Armand i Sílvia lluiten contra el que està establert i es debaten entre complaure el que els dicta el cor, ni que sigui renunciant als privilegis i el codi escrit de la seva condició.

La posada en escena de Josep Maria Flotats és lluminosa, neta i a la vegada respectuosa amb la tradició francesa. Un congelat final de tota la companyia fins i tot regala, per uns instants, un quadre d’època, al qual ha contribuït la plasticitat de l’escenografia d’Ezio Frigerio i el vestuari de Franca Squarcipino que, malgrat les exigències de la Sala Gran, aquesta vegada no han batut precisament el rècord de l’opulència sinó que s’han limitat a posar un espai simbòlic, una terrassa d’època mirant a un jardí versallesc, això sí, tot molt clàssic, al servei dels personatges de Marivaux.

L’obra és una oportunitat per a les dues actrius de l’obra. Vicky Luengo, en el paper de la pretendent Sílvia, comparteix protagonisme amb Mar Ulldemolins, en el paper de la criada Lisette. El seu intercanvi de papers els permet un joc teatral de canvi de registre que Vicky Luengo defensa anant del dubte de l’enamorament a la seva primera experiència i conseqüència de “tomber amoureux”, sempre amb una energia innata que ja desbordava a l’obra Una història catalana, de Jordi Casanovas, o a l’obra Iaia!, amb Montserrat Carulla. Per la seva banda, Mar Ulldemolins reforça el seu personatge amb una comicitat mesurada, però també refinada, espontània i creïble, molt en la línia personal que l’actriu ha explorat en la seva trajectòria. Molt ella, per als coneguts, però també una Lisette que segurament complauria els espectadors francesos més fans de Marivaux.

Menció a banda per als dos protagonistes masculins, el pretendent Dorante, que usa el nom fals de Burguinyó, i el seu criat, Arlequí. Bernat Quintana (Dorante) manté un pols entre el seu pla enganyós i l’enamorament amb Sílvia, la falsa criada. Al seu costat, Rubén de Eguía, el criat Arlequí, protagonitza algunes de les escenes més arlequinades, valgui la redundància, fent de la comèdia tot un art. Ell i Lisette (la falsa Sílvia), quan s’adonen de la trampa en la qual han caigut, mantenen la saviesa de les classes humils per no renunciar a l’amor tot i que veuen com s’esvaeix la fortuna somiada si en realitat fossin els senyors que aparentaven que eren. Aquesta és una de les moralitats finals de Marivaux: es pot perdre un dot per guanyar un amor.

El gentilhome Orgon (Àlex Casanovas) fa de pare liberal, trapella i conciliador, sense prescindir, però, del dret a manegar el matrimoni concertat de la seva filla Sílvia amb Dorante. Hi ha, doncs, casament de conveniència, sí, però finalment per voluntat pròpia dels interessats. I el seu fill Mario (Enric Cambray) juga el paper d’alcavota entre pare i filla, pretendent i germana, participant del joc de l’amor que ha envaït la finca dels Orgon i contribuint a fer que l’atzar de la ruleta s’aturi a la casella que s’ha d’aturar.

El joc de l’amor i l’atzar, de Pierre de Marivaux. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana i Mar Ulldemolins. Escenografia: Ezio Frigerio. Ajudants escenografia: Leila Fteita i Marco Menegaldo. Realització escenografia: Espazio Scenico. Vestuari: Franca Squarcipino. Realització vestuari: Danielle Boutard i Cornejo. Il·luminació: Albert Faura. Caracterització: Toni Santos. Muntatge musical: José Antonio Gutiérrez. Enregistrament musical clavicèmbal: Dani Espasa. Ajudants de direcció: José Antonio Gutiérrez i Pep Planas. Direcció: Josep Maria Flotats. Sala Gran. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 7 maig 2014.