Merteuil amb ulleres de sol

La polèmica (lingüística) ja ha esquitxat l’obra abans de la seva estrena. Curioses cartes, les que ha jugat el Teatre Lliure per a escalfar motors de cara a l’aterratge de Les amistats perilloses (Pierre Choderlos de Laclos, 1782), adaptada i dirigida en aquesta ocasió per Carol López. Diem aquest cas perquè l’obra ja es va veure a la Barcelona els anys 1993 i 1994, dirigida per Pilar Miró i protagonitzada per Juanjo Puigcorbé i Mercè Sampietro. També el 1993, el mateix Lliure va estrenar Quartet, de Heiner Müller, una versió només per a dos personatges, encarnats, ni més ni menys, per dues patums com Anna Lizaran i Lluís Homar. Per no esmentar cèlebres pel·lícules per les quals han desfilat noms del firmament hollywoodià. Glenn Close i John Malkovich no són fàcils d’oblidar.

El que dèiem: flac favor aixecar el teló de la Sala Fabià Puigserver (el debut de López en aquest espai, per cert) amb part del públic emprenyat com una mona. Qui vulgui aprofundir en el debat generat arran d’una entrevista de la directora sobre l’elecció de la llengua catalana i castellana que s’entretingui una estona navegant per les xarxes socials (en campanya electoral, evidentment, alguns partits s’han afanyat a treure’n rèdit) i n’obtindrà un bon catàleg. Nosaltres no hi entrarem, només destacarem que el popurri d’idiomes que sona a escena és, com a mínim, desconcertant. No sé si López (gata vella) va canviar coses a última hora, però hi ha falques amb tal sorna i, fins i tot, mofant-se de les seves pròpies paraules, que només poden ser aplaudides. “Jo em pensava que en la nostra llengua podies anar a tot arreu!”, es lamenta Volanges (Marta Pérez). I el públic reia amb ganes cada vegada que en disparava una. Almenys a la nit d’estrena. Si bé ja se sap que a les estrenes les butaques solen estar plenes d’amics, coneguts i saludats. I la premsa, és clar.

Començala funció. Per a donar la benvinguda, del sostre baixa el títol de l’obra escrit amb llums de neó de color rosa xiclet i sona música electrònica. Ups! Estem al segle XVIII? Part del repartiment, encapçalat per la pèrfida i “virtuosa de l’engany” Marquesa de Merteuil (esplèndida Mónica López), desfilen fins al bell mig de l’escenari. Un passi de moda? Potser, perquè el vestuari (mèrit de Nídia Tusal) és una fantasia. Seguint (o no) amb la gama cromàtica dels neons, hi ha mirinyacs, transparències i cotilles per a tothom, també per als personatges masculins. També hi apareixen boles de discoteca de mirallets, llums estroboscòpiques i una banda sonora d’allò més eclèctica. I la seva aposta pel llenguatge, obviously: “Porteu-me unes herbes, please” o “Give me back the letters”, sonen a l’obra, davant l’estupefacció (i les rialles) de la parròquia.

Salta a la vista que la proposta de la directora ronda per altres vorals. Hi té tot el dret. Les amistats perilloses no és en absolut un text desconegut, i la memòria col·lectiva i individual emmagatzema múltiples versions, així que, mantenint-ne la trama i l’esperit, la també dramaturga decideix riure’s del mort i de qui el vetlla, abandona les guies, s’agafa llicències i aposta per una posada en escena a mode d’un divertimento excèntric, apte per a qui no busqui un enfocament ortodox. L’espectadora que tenia al costat li va xiuxiuejar al seu acompanyant, a cau d’orella: “No sé per on agafar-ho”. Seria ben bé una mica això.

A mi, personalment, la proposta no em va seduir. Però el muntatge funciona i passa bé. L’adaptació retrata de manera fidedigna el joc de traïcions, venjances, amor, desig i luxúria de la novel·la epistolar. Relacions creuades a mode de vodevil, amb dos protagonistes absoluts executant el seu cèlebre tour de force: Merteuil-López i Valmont, encarnat aquí per Gonzalo Cunill. Completen el repartiment, correctíssim, una estupenda Elena Tarrats fent de la virginal Cécile (digna successora de Merteuil, en un futur), Eli Iranzo (Rosemonde), Mima Riera (Tourvel) i el descobriment de l’actor anglès Tom Sturgess (Danceny), que toca el piano, canta i, a més, debuta al teatre en català. Tinc la sospita que a aquest noi el veurem més. I, evidentment, Marta Pérez que, amb l’aval còmic de les T de Teatre, es dedica a engaltar part de les frases més sucoses del muntatge.

Amb tot, em quedo amb el final de l’obra: la sortida triomfal de López que, literalment, abandona el teatre, tot obrint la porta de càrrega i sortint al carrer. Una baixada de teló apoteòsica i amb una força com feia temps que no vèiem, i que posa la cirereta del pastís a una versió singular de l’altra López. Em quedo amb altres propostes de la directora, tot s’ha de dir. Sense anar més lluny, l’anterior (que no la seva última) que va estrenar al mateix Lliure, a la sala de Gràcia: Bonus Track, l’octubre de 2021. Qui vulgui veure una obra canònica no la trobarà. Però qui desitgi una versió reloaded del clàssic francès, xalarà.