No ens podem permetre perdre més pallassos

La Sala Versus Glòries estrena avui un d’aquells bombonets que, de tant en tant, ens regala l’escena catalana. Es tracta de Pazzo, de Fèlix Herzog, deliciosament dirigida per Roberto G. Alonso i delicadament interpretada per Jordi Banacolocha i Adrian Grösser, dos actors que es porten cinquanta anys, mai havien treballat junts, i que demostren aquí una simbiosi i un lligam adorables. Una proposta dolça i tendra sobre la relació de dos pallassos que un dia van ser i ja no són, i que intenten, desesperadament, recuperar la il·lusió perduda. Però, sobretot, l’obra és un cant a l’amor a moltes coses: a l’ofici, a la vida i a la llibertat. I, per descomptat, un tribut al món del circ: “De la llibertat en fem una bandera, i de la bandera en fem una carpa”, diuen.

Banacolocha és Francesco, un clown que regentava un dels circs més grans i importants de país. Una època daurada que va desaparèixer. Grösser és Dàrius, el fill del seu antic company artístic, en Tonino, ja difunt. Tots dos malviuen fora ciutat, enmig de les restes calcinades de l’envelat, passant el plateret i somiant en recuperar allò que es va esllanguir. S’estimen i es fan companyia, però un ja té ganes de marxar i només sospira per fer la seva última funció, la del comiat. L’altre té ganes de volar i fugir d’aquella misèria. Dues generacions que, malgrat els seus conflictes propis, s’entenen, s’escolten, s’ajuden, es despullen emocionalment (aquí no existeixen els “homes embussats”), parlen de la família i de la nostra herència. Qui se’n desprèn i n’espera una continuïtat, i qui en vol renunciar perquè té altres aspiracions.  

Pazzo (‘boig’, en italià) conté moltes obres en una. Del text de Herzog (que ja va representar en aquesta sala A cada rey su merecido, el 2017), Alonso n’agafa bocins íntims i els transforma. Que ningú esperi veure aquí l’ànima cabaretera amb coreografies de fantasia a les quals el director ens té acostumats. Roberto G. Alonso explora nous registres i s’endinsa en terrenys onírics. I es fa acompanyar de la fantàstica il·luminació de Daniel Gener i de la màgia de la decisiva escenografia d’Anna Tantull, una de les més meravelloses que hem vist en aquest petit teatre. L’artista reconstrueix aquest circ deconstruït, d’un vermell rabiós com les confessions dels personatges, ple de bibelots escampats aquí i allà, i amb un trapezi entortolligat als focus del sostre. L’espai per on es mouen en Francesco i en Dàrius és limitat, però aquest embolcall els aixopluga i els abraça, d’una suggestió epidèrmica. I el vestuari, és clar, mèrit d’Elena Ballester. Em demano per Reis el modelet que llueix Grösser. Poques vegades les categories tècniques tenen tant pes com en aquesta bogeria circense. I ho podrem rematar amb les fotografies promocionals que ha fet en Sergi Panizo, una altra llepolia. I el programa de mà, de Dani Ballesteros (avís per a col·leccionistes: procurin-se’n un)… és que no pararíem mai, quin estrès!

Evidentment, a Pazzo passen més coses que una simple successió de diàlegs entre un vell pallasso sense públic i un pallasso jove afamat de veure món. Hi ha un gir argumental que afegeix dramatisme a la història i fa encara més especial el vincle entre els dos protagonistes. Els llavis de Núvol estan segellats. Però arribats a aquest punt, l’obra que estem veient agafa una altra lectura, més intensa, més –permetin-m’ho dir–, valuosa. Aquest drama també incorpora píndoles de comèdia, no pateixin, i un divertit joc metateatral on els actors són el blanc de les seves dianes.

És ben sabut que no es pot viure de la nostàlgia si no es vol estar condemnat al fracàs. Podria ser una màxima d’aquesta proposta tan singular, en què es va fer un càsting obert per trobar l’actor més jove. Ens conformarem amb una altra de les màximes que sonen a escena: “no ens podem permetre perdre més pallassos”. Perquè fer riure de veritat és difícil, però entendrir amb versemblança, també. Regaleu-vos una dosi de totes dues coses.