Obrim les portes, sempre

L’onzè districte de París es va veure sacsejat, el 2015, per un seguit d’atemptats que van tenir a la sala Bataclan el seu epicentre. L’obra #PuertasAbiertas se situa enmig d’aquella nit farcida de violència, caos i confusió, per mirar de donar respostes al voltant de diversos dilemes morals. El text d’Emma Riverola parla de prejudicis, especialment de tots aquells que exercim amb clares evidències racistes. #PuertasAbiertas es podrà veure al Teatre Romea fins al 6 de juny.

Cayetana Guillén Cuervo dona vida a una dona que viu els episodis d’aquella nit amb consternació i preocupació, i per mirar de posar-hi remei s’afegeix a una campanya de Twitter que promou l’acolliment de persones que es troben deambulant pel carrer en aquell fatídic moment, i evitar d’aquesta manera que es puguin trobar amb els terroristes. L’obra inevitablement et fa preguntar: tu què haguessis fet? Hauries obert les portes de casa teva per acollir persones? Tindries por que es presentés un terrorista que busca refugi? Doncs bé, ella sí que obre les portes, però de seguida es deixa porta pel pànic i els prejudicis en veure que la persona que es presenta a casa seva és un ciutadà d’origen no francès, suposadament igual que tampoc ho són els terroristes. 

El racisme és l’eix vertebrador d’aquesta peça, que se situa en tot moment en la casa d’aquesta dona, que al llarg de l’obra s’anirà despullant emocionalment i s’aniran coneixent més coses d’ella que justifiquen (o no) la seva actitud. Qui es mantindrà més hermètic, en canvi, és la seva visita, interpretada per Ayoub El Hilali, que no acabarà de ser transparent amb  la informació personal que ofereix, i això fa despertar encara més suspicàcies en l’amfitriona.

Guillén Cuervo i El Hilali aconsegueixen construir les seves interpretacions a partir de les emocions, amb una mirada introspectiva que no s’abandona en cap moment de l’obra. Ella té el pes principal; és el motor que aconsegueix fer girar la resta d’elements al seu compàs, i ell s’adapta molt bé al ritme de l’actriu, i de fet aconsegueix fer unes rèpliques molt ben executades. El binomi artístic funciona, sota la direcció d’Abel Folk.

Tanmateix, potser resulten una mica excessius els moviments coreogràfics que fan els dos intèrprets en diverses ocasions al llarg de l’obra, dirigits per Ariadna Peya. El discurs verbal sovint s’atura per poder incorporar moviments extradiegètics que semblen posats en calçador, com si es volgués donar temps als espectadors per poder processar els anteriors diàlegs, però, realment, els discursos s’haurien pogut seguir perfectament sense interrupcions. I si la intenció era voler transmetre a través de la dansa les diferents emocions, no s’aconsegueix gaire aquest objectiu, perquè les dues línies narratives, tot i anar a la mateixa direcció de forma paral·lela, estan massa allunyades formalment. A més, és tan profund tot allò que es diu -sobretot si vas més enllà- que ja per si sol té suficient entitat.

#PuertasAbiertas és una peça que aprofundeix en les misèries humanes, que et fa adonar de com som de ridículs, i potser mirar de capgirar les coses. La reflexió que ofereix no hauria de ser nova, i espero que no ho sigui per ningú, però si ha servit per fer obrir els ulls a algun despistat, benvinguda sigui l’obra, i a la resta ens haurà fet ratificar i recordar el camí a seguir, que tota la societat sovint oblidem. Si us plau, tinguem sempre les portes ben obertes.