Ni coales ni cangurs

Nit d’estrena al carrer Alpens. Els nervis pul·lulen per l’ambient. Res de nou, coses de les estrenes. L’equip de la Sala Flyhard al complet (alguns, treballant; d’altres, asseguts a les inconfusibles butaques vermelles de fusta, reciclades d’un antic cinema), alguns periodistes culturals, el públic… Tampoc massa gent. Al capdavall, l’aforament no arriba a les cinquanta localitats. Però d’entre totes les persones, n’hi ha una que està especialment inquieta, i això que té molta mili a les espatlles: Israel Solà. El director de La Calòrica no treu els ulls de sobre a tot el que passa a l’escenari, controla els moviments, les entrades i sortides de l’elenc… fins i tot sembla que xiuxiuegi el text. Lògic, se’l sap de memòria: l’ha escrit ell. Això és Austràlia, i aquest és el seu debut com a dramaturg. Solà no es permet desconnectar ni un moment, riure dels seus propis acudits i gaudir plàcidament de la funció. Dirigeix amb els ulls, mut, atent i assegut a l’última fila. Està com un flam, però ho dissimula prou bé. Sap que, a partir d’ara, també se l’haurà de valorar com a autor.

Austràlia és la història de tres germanes, l’Elena (Ester Cort), la Laia (Carme Poll) i la Mercè (Meritxell Huertas). Unides però allunyades per les vicissituds de la vida i, sobretot, per la distància geogràfica, ja que una d’elles, la Laia, viu a Brisbane amb el seu marit Andy (Brian Lehane). La Laia vol ser mare, però no pot, i li demana a l’Elena si li donaria un dels seus òvuls. Ella no s’ho pensa dues vegades. Així que fa la bossa i es creua mig planeta amb aquest propòsit. Però no tot serà tan fàcil com mana la teoria. La proposta –inspirada en un fet real que va viure Ester Cort– és una road trip en clau de comèdia dramàtica que pretén indagar sobre el concepte de família. Austràlia, a part d’un país i d’un continent, és també la nova producció del petit teatre del barri barceloní de la Bordeta.

Tot comença el 8 de juliol de 2017, aquí. L’Elena (sense hac) fa de narradora i ens explica la trucada que ha rebut de sa germana i el procés mèdic que està a punt d’iniciar. Al seu voltant pivota l’acció. Ella marcarà l’inici de totes i cadascuna de les escenes de l’obra, separades per unes cortinetes sonores a manera de clic d’una càmera fotogràfica (el seu personatge es dedica a la fotografia). El seu rol és el d’una pregonera d’antany: diu la data, una breu frase sobre el punt exacte on ens trobem i, acte seguit arrenca la següent trama, amb ella inclosa. I així successivament. [Malabarismes interpretatius són els que fa Cort quan finalitza una escena plorant i té menys d’un segon (literal) per refer-se i donar el següent tret de sortida. Una monstrua!]. De fet, l’obra està concebuda com un diari de viatge rigorosament cronològic, tant físic com emocional. I, a voltes, també emocionant. El públic no ha de fer cap esforç ni per tirar endavant ni per tirar enrere. Segueix els esdeveniments al mateix ritme en què es produeixen. Aventures australs a ritme de muntanya russa, això sí.

El triplet de germanes està fantàstic. Cadascuna té un rol molt definit, i no només el de germana gran, mitjana i petita. Les seves respectives vides, il·lusions, fracassos, aspiracions i satisfaccions. El defensen amb dents i ungles, i Solà, en tant que director, sap assignar a cadascuna el seu respectiu paper, perquè llueixin com es mereixen. Les parts més còmiques, que n’hi ha, recauen, com no pot ser d’altra manera, en Huertas, avesada al gènere. Surt a escena, diu “hola”, i ja desperta somriures. Poll encarna el seny, l’experiència, la determinació, el triomf, la vida aposentada i encarrilada, l’èxit, en definitiva (suposadament). I Cort, a part d’assumir el paper abans esmentat, és la precària, la lluitadora, la que s’intenta obrir camí. Cadascuna també té les seves misèries, per descomptat. El trio es complementa amb Lehane, l’actor irlandès a qui li pertoca fer d’australià. Té un paper més menut, més secundari, fins i tot amb menys temps en escena, però l’autor li regala un solo que fa emocionar les ànimes més sensibles.

En aquest sentit, cal apuntar que Austràlia és un espectacle bilingüe. El català és la llengua vehicular, però les frases en anglès no escassegen. Però que ningú pateixi: l’anglès de Lehane no només és entenedor, sinó que la dramatúrgia ja s’encarrega que les actrius s’ho facin venir bé per anar traduint el que diu. A més, el fet d’escollir un personatge (la Mercè) que no en sap, permet fer aquest joc per a satisfer el públic. I, de pas, li serveix en safata a Huertas l’oportunitat de recrear-se en els malentesos lingüístics i expandir la vis còmica de les situacions que es creen.

Però no ens desviem. En aquesta Austràlia no hi ha coales ni cangurs, tot i que en surten. Ni Tonies Collette ni Priscilles ni el mont Uluru. Surt l’òpera de Sidney, cert, i el desert. I fins aquí, els tòpics. Austràlia és una al·legoria per parlar-nos de la Família. Quina? Totes i cap. Perquè més enllà del retrobament de les tres germanes, l’argument és l’anàlisi i el debat sobre el seu concepte, els vincles (de sang o no) que ens uneixen a les persones, els dubtes existencials, la maternitat, la soledat, el sentit de la vida, el nostre lloc al món… “No estem educades per a seguir camins no ortodoxos”, exposa l’Elena. “No estem preparats perquè una criatura tingui dues mares germanes”, continua. Aquest és un dels debats.

La proposta, embolcallada per la suggestiva música a càrrec de Guillem Rodríguez i una gairebé nul·la escenografia (Clàudia Vilà), supera amb nota el bateig de Solà. Pot respirar tranquil, el ja dramaturg. L’estrena va sortir rodona, i una de les actrius confirmava a la sortida que sí, que aquella nit havia anat bé, que era el que ella s’esperava a nivell interpretatiu. El de Vallirana (sí, el Baix Llobregat també existeix), a part de físic i director teatral, fundador d’una companyia multipremiada, docent i creador de càpsules radiofòniques, pot afegir una línia més al seu currículum. “Bé, ja tenim un altre èxit de la sala”, va comentar-me el meu acompanyant, tan bon punt la funció va acabar i el públic començava a aplaudir. L’olfacte de la gent de la Flyhard és digna d’anàlisi.

​