El diumenge 4 de juny els Atresbandes oferien la darrera funció de Desert al Teatre Lliure de Gràcia, i només tres dies més tard reestrenaven Aspecte global d’una qüestió, que es va poder veure per primera vegada el juliol passat al Festival Grec. La companyia, nascuda de la trobada artística i personal de Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia, s’està posicionant com una de les formacions de referència de l’escena híbrida i postdramàtica.

Una certa idea de cultura

A Desert, un espectacle enormement inspirador que esperem que es torni a programar ben aviat, quatre individus es reuneixen per auscultar el batec disfuncional i polifònic del món. Els sofisticats exploradors –Ruben Ametllé, Nicolás Carbajal, Marina Rodríguez i Amaranta Velarde–arriben a un espai de parets folrades amb panells d’aïllament acústic i esbotzen el terra per obrir-hi una cavitat on introduiran un micròfon connectat a un bafle que han carregat fins allà. En el desert que habitem, l’únic oasi possible és l’art, en aquest cas assimilat al disseny sonor de Sammy Metcalfe i Miquel Segovia. La transmissió irradiada –fires, botzines, esbufecs primitius, una rondalla-profecia sobre el rem d’Ulisses, riures i raneres– els permet fer turisme pels desaigües del planeta i jugar a ser déus, fins que arriba l’oclusió de la font i del sentit. Davant l’altaveu –tòtem i oracle oblic–, cadascun dels performers o saurins postmoderns s’agita com un titella al so de la música, brogit o faula que l’interpel·la més directament. A diferència del que passava a La Plaza d’El Conde de Torrefiel, que constituïa un viatge per la subjectivitat contemporània –el soroll exterior arribava esmorteït i, sobretot, dessincronitzat–, els personatges de Desert volen abeurar-se en el tumult del món, però són igualment incapaços d’abandonar el solipsisme.

Desolació  i cortesia

Molt més entenedora és Aspecte global d’una qüestió, una àcida paròdia de la contemporaneïtat que es pot veure al Lliure de Gràcia fins al 18 de juny. De l’elenc de Desert repeteix Nicolás Carbajal, i l’acompanyen en escena Mariona Naudin i els tres fundadors d’Atresbandes: Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia. Tots cinc transiten per diferents –i efímers– personatges aparentment benestants que, anestesiats i submisos, es lliuren als rituals a què sembla condemnar-nos la convivència civilitzada. Atrapats en la simulació constant, constrets per les bones maneres, amb cara de babaus i somriure de circumstàncies, es lliuren a escarafalls pseudofilosòfics i imposten un interès genuí pel món circumdant. Com si fossin màquines de reproduir notícies –certes o falses, tant és–, fan referència a geòlegs, paleontòlegs i tragèdies; parlen de racons inexplorats, pintures rupestres i accidents d’avió. Tot esdevé un intercanvi d’informacions que suposadament prestigien el jo social, reduït a un mer dispensador de dades i clixés. I malgrat això, susciten una certa empatia –perquè se’ns assemblen molt, és clar– i generen més comicitat que rebuig. Això no impedeix que l’(auto)crítica, implacable, ens arribi de manera diàfana.

L’espai escènic, dissenyat per Pau Masaló Llorà, presenta un cortinatge com a teló de fons i dos plafons –l’un, vertical; l’altre, apaïsat– que, en superposar-se, deixen ocult un accés per on els actors poden entrar i sortir d’escena. La il·luminació d’Ana Rovira, que mereix tots els premis –per aquest i per tants altres projectes–, arranja un bany aclaparador de grocs i verds fosforescents –també hi trobarem immersions més càlides– on es retallen diferents figures geomètriques que emmarquen l’acció. En aquest espai abstracte, que tant pot acollir sofisticats balls d’aparellament com sessions de meditació creativa, els personatges intercanvien fórmules de salutació i cortesia; expliquen anècdotes per no frustrar les expectatives d’interacció grupal en festes i vernissatges; posturegen davant la càmera; aprenen idiomes per trampejar la buidor dels dies tediosament arrenglerats; aspiren a surar per sobre dels conflictes, les crisis personals i els asfixiants cercles rutinaris. Quan l’enfilall de tòpics descarrila i, entre tanta asèpsia, s’obre una escletxa que delata alguna cosa massa personal, imprevista i comprometedora, no poden sinó fugir d’estudi o mirar el sostre amb incomoditat.

El millor de la proposta és la sèrie de cues de gent a llocs. Carregats de peces i penja-robes, els individus formen una fila índia per entrar als emprovadors d’uns grans magatzems; enfundats en banyadors, avancen ordenadament del vestidor a la piscina; equipats amb gàbies i corretges –i sense el contingut animal que dona sentit als adminicles de contenció–, esperen el seu torn a la clínica veterinària. El zoom escènic sobre aquesta gent absorta o alienada es crea per la morositat del moviment corporal. Contemplem així la lenta desfilada d’uns tipus humans que, sotmesos a escrutini, mostren la tristesa del consumidor. Aquest tractament escènic, pel qual els personatges componen una mena de retaule vivent –amb un punt epifànic– de la condició contemporània, ens planta al davant un mirall poc afavoridor que produeix jocositat i desolació a parts iguals.

• 

  Crítica

  Cossos, coses i música al Grec

  Oriol Puig Taulé