Mont Plans, molt més que una Teresina

El Premi Memorial Margarida Xirgu té una nova i flamant guanyadora: Mont Plans. A Can Núvol ho sabem prou bé, per la part que ens toca. La llista de les actrius que, des de l’any 1973, han sigut distingides amb aquest guardó fa patxoca i impressiona una mica. Les guardonades per la millor interpretació femenina que s’ha pogut veure a la temporada barcelonina d’aquell any han sigut reconegudes per molts drames, algunes comèdies i dos o tres musicals. Però no hi ha cap espectacle tan especial com Cadires, un projecte personal de l’actriu bagenca. Endinsem-nos en el món de la Mont i en tot el que ha fet per arribar fins aquí.

Poca gent sap que aquesta il·lustre artesenca (nascuda a Artés) tenia una altra vida, abans de ser actriu. Formada en cant i solfeig al Conservatori Superior de Música del Liceu i amb estudis de dibuix, pintura i disseny publicitari a la Massana, la Mont va treballar durant uns anys de fotoperiodista al diari independent (i vespertí) Tele/eXpres, i també com a freelance a diversos mitjans, on feia reportatges fotogràfics a països africans. La Plans parla un anglès perfecte: molts recordem la vedet britànica que interpretava a Cómeme el coco, negro (La Cubana, 1989), i a les profunditats de les xarxes es pot trobar una perla com la seva versió en anglès del famós pasdoble “El relicario”, en un homenatge a Ángel Pavlovsky.

Diguem-ho ja, perquè quedi ben clar. De tota la seva trajectòria professional de més de quaranta anys, la Mont només va estar deu anys a La Cubana, del 1983 al 1993. Que encara sigui recordada, avui en dia, com una de les mítiques Teresines, indica que moltes actrius interpreten diversos papers al llarg de la seva vida, però són poques les que entren a la Història. És el mateix que li succeeix a l’Anna Barrachina, que molta gent encara associa a l’Estrellita Verdiales: això és el que passa quan crees un personatge icònic. La Mont Plans va viure la “dècada daurada” de La Cubana, recorrent el món amb espectacles de carrer i de sala, amb accions de teatre invisible i amb saraus de tota mena. Volem mencionar, perquè ella no desaprofita cap ocasió per recordar-la, a l’enorme i enyoradíssima Carme Montornés. Una actriu que no té cap Premi Margarida Xirgu, i que en podria haver guanyat mitja dotzena. Juntes recorrien Espanya anant de gira, compartien habitació d’hotel i confessions, vermuts i visites als mercats i als cementiris de cada població on actuaven.

Mont Plans ha passat a engrandir la llista de les guanyadores del Premi Margarida Xirgu. Les “Xirgus” ens recorden que no hi ha papers petits, sinó grans actrius que els defensen.

La Mont també va formar part de Dagoll Dagom, amb qui va treballar en espectacles com Historietes o T’odio, amor meu, o a les sèries Oh, Europa i La memòria dels cargols. Ha actuat sota les ordres de directors com Sergi Belbel (El temps de Planck, Dissabte, diumenge i dilluns o Lali Symon, actualment en cartell), Calixto Bieito (Peer Gynt) o Lurdes Barba (Barcelona, mapa d’ombres). Cal destacar la relació professional entre la Mont i el Xavier Albertí, amb qui han treballat en un nombre considerable de muntatges, sovint aprofitant la seva faceta de cantant: Tennessee, Vida privada, L’hort de les oliveres, El gran mercado del mundo i L’Emperadriu del Paral·lel. Però si una cosa destaca de la seva trajectòria, és el seu esperit de creadora. La Mont va signar el seu primer espectacle en solitari el 1997: Chaise longue era un homenatge a l’ofici protagonitzat per la cupletista Carme Serra, que ens convidava al seu camerino per veure allò que passa quan cau el teló. Dirigida pel seu company cubanero Miquel Crespi, l’espectacle es va estrenar a Tàrrega i va ser gran un èxit de crítica i públic a teatres com La Villarroel i el Capitol.

A Chaise longue el van seguir espectacles que eren projectes personals com Les dones som… com som!, Com deia aquella o Sembla que rigui, escrit, aquest últim, per ella mateixa i Òscar Constantí. Ens apropava a la vida de la Júlia, una dona centenària que ha viscut totes les grandeses i les misèries del segle XX, amb la mort sempre molt a la vora, ara a l’altra banda de la porta. I arribem, finalment, a l’espectacle que ens ocupa, i pel qual la Mont Plans ha sigut distingida amb el Margarida Xirgu: Cadires. Es tracta d’una idea que feia temps que li rondava pel cap, parlar de la vellesa i del pas del temps inspirant-se lliurement en l’obra homònima de Ionesco. Un actor còmplice i amic com Oriol Genís i un creador inimitable com Albert Arribas, tots dos de l’òrbita xavieralbertiana, es van unir a la festa en un espectacle que té quelcom d’irrepetible. S’ha pogut veure molt poc a Barcelona (uns quants dimarts al Teatre Goya), ha girat una mica per Catalunya i esperem que el puguem tornar a gaudir ben aviat. Oi, estimats programadors i programadores? De moment, el primer bolo a la vista és el pròxim 26 de juliol al Dansàneu, Festival de Cultures del Pirineu.

Cadires és un prodigi de senzillesa. I ja sabem que les coses senzilles són les més difícils de fer. Dues cadires (prestades del bar La Principal, en el cas de les funcions al Goya), un escenari buit i dos actors amb moltes ganes de xerrar. La idea de la companyia cadirenca és actuar als escenaris més grans de Catalunya (Esparreguera, Olesa, la Sala Gran del TNC…), aprofitant les escenografies existents. El merescudíssim autohomenatge que Plans i Genís ens regalen és, en el fons, un homenatge a la professió i a una manera d’entendre l’ofici. Una vetllada tranquil·la sense invents de teatre modern, on dues persones de la tercera edat comparteixen petiteses i grandeses de la seva trajectòria. No cal res més. Tot plegat una mica desmanegat i que sembla mig improvisat. I molta veritat en escena.

Mont Plans ha passat a engrandir la llista de les guanyadores del Premi Margarida Xirgu. Les “Xirgus” ens recorden que no hi ha papers petits, sinó grans actrius que els defensen. Celebrem la Mont, brindem per ella i per tots els papers que han de venir. Felicitats, Mont Plans Xirgu!