Momo sense Cassiopea

Hi ha obres adreçades a les famílies que no moren mai o que tenen una llarga vida. No en va, el teatre familiar és una de les opcions més rendibles per a qualsevol companyia, afegint-hi que moltes funcions es poden fer per escoles. Però hi ha històries que semblen eternes. Per exemple El Petit Príncep, el gastadíssim conte de Saint-Exúpery i que l’Àngel  Llàcer i la seva troupe recuperen cada Nadal. Però també podríem incloure Momo com un clàssic familiar imperible. La fantàstica novel·la infantil de Michael Ende va ser adaptada per la Companyia de teatre Anna Roca el 2015 i des de llavors ha anat aconseguint centenars d’adeptes (i un premi de la Crítica el 2015). Ara han instal·lat la seva carpa una de les sales contigües a la Sala Tallers del TNC.

Hi ha lectures que marquen de petit i la història de Momo i els homes grisos és sens dubte una d’elles. El record que en tenim molts és el d’una bonica història, fosca, però esperançadora. El missatge de fons és clar i no caduca mai: vivim atrapats per un temps que no controlem, que no gaudim. El que fa mal és veure que Ende va escriure aquesta novel·la el 1973. Si llavors l’autor alemany ja veia com la lògica capitalista ens robava el temps de les mans, com ho veuria actualment, a l’era de Netflix.

Jesús Arbués ha estat l’encarregat de realitzar l’adaptació de la novel·la, extreure’n l’essència i reduir-la a un conte explicat per tres narradors que es van passant el testimoni al mateix temps que interpreten els diferents personatges de la història. L’aposta de l’adaptació, però, té un gran inconvenient que desconcerta: s’han oblidat de tota la fantasia de la novel·la original. És a dir, no existeix ni el mestre Secundus Minutus Hora, ni l’entranyable tortuga Cassiopea. Malgrat desproveir-la de tot el periple fantàstic, l’aventura de Momo tal com és narrada s’aguanta i convenç el públic. Però la foscor i el drama que es vivien en la novel·la aquí sols es perceben a través de la caracterització d’uns homes grisos que, tanmateix, no acaben d’acorralar la petita Momo. Aquesta revisió d’Arbués, a més, té una altra víctima, el final. Sembla que com que no pot lluitar contra els homes grisos amb les flors del temps ni amb els missatges a la closca de Cassiopea, Momo no tingui les armes suficients com per combatre’ls. I ja he parlat massa.

De fet, l’atractiu de Momo rau en la seva posada en escena. El públic seu en una espècie de carpa circular (recorda a la iurta de Los Galindos, però amb una estructura de ferro i oberta), de la qual pengen llums i on baixa i puja un penjador en el qual descansa la jaqueta de la Momo, tres talles més grans. La jaqueta la vestirà la mateixa Anna Roca per interpretar la intel·ligent nena, però de vegades també, col·locada en el penjador, simbolitzarà la Momo. Els personatges que l’acompanyen, interpretats per Jordi Gilabert i l’acordionista Pere Romaní, entren per les diferents obertures que hi ha i estan caracteritzats per elements d’attrezzo que els singularitzen. Però de la bona gent que coneix Momo en destaco dues persones molt properes, en Beppo i en Gigi. El primer és escombriaire, i el segon, contacontes. Aquest últim té la particularitat que sempre explica la mateixa història, la de l’emperadriu i la balena daurada. Però ell no es cansa mai de fer-ho, ni la gent d’escoltar-lo. No li preocupa el temps que hi dediqui.

Després d’aquesta presentació i del conte, fan acte de presència els homes grisos amb intenció de reordenar les prioritats de les persones en pro de la productivitat. La figura d’aquests homes és sens dubte la troballa més enginyosa. Com si fossin titelles, els tres intèrprets fan anar llums articulades, llanternes i d’altres artefactes, que amb barrets d’ala i posant veus rogalloses, sobretot en Jordi Gilabert, acaben de donar l’aparença d’aquests éssers malignes i fantasmagòrics.

Palplantats en les obertures, com si no es volguessin acabar de mostrar, els homes grisos aniran manipulant els amics de la Momo, la perruquera, el constructor, etc. Fins i tot, proven de convèncer la protagonista de no perdre el temps amb les relacions humanes proporcionant-li una nina amb els millors complements. Però la Momo ho té clar, a una nina no se la pot estimar com a un amic. Per això provarà de despertar de la letargia als ciutadans a través d’un conat de manifestació pels carrers, però aquests no tindran temps per escoltar-la. La solució implicaria seguir una tortuga mil·lenària amb una closca que actua com a pantalla d’accions futures, però aquesta ni se l’espera.

Al final, l’espai escènic (Pablo Paz i Guillermo Góngora), el tractament de la llum (Nino Costa), el vestuari (Judith Torres) i, sobretot, l’ofici dels intèrprets són els qui posen tota la màgia que té el relat original i que la història perd en una adaptació massa forçada a la síntesi.