Més enllà de ‘Polseres vermelles’

Marc Balaguer (Sabadell, 1995) vol deixar de ser “el noi de Polseres vermelles”. No ho dic pas jo: ho diu ell a Jump, el monòleg basat en la seva vida que aquests dies està interpretant a la Sala Àtic del Tantarantana i que suposa el seu debut en el gènere. L’actor del barri de la Creu Alta fa un repàs de la seva carrera, viatja al seu propi passat, es reconcilia amb el seu jo de petit, dialoga amb tots els anteriors Marcs, ens parla de les seves inseguretats, de l’èxit, de la fama i de la seva timidesa i les relacions interpersonals.

Aquest text autobiogràfic està escrit a quatre mans amb el també actor (i dramaturg) Jaume Viñas, que en firma igualment la direcció. Durant setanta minuts, Balaguer repassa la seva infantesa i la seva adolescència, des que era un infant reservat, tímid i discret i amb problemes de dicció (“Vocalitza, Balaguer!”, li cridaven els professors), fins que va rebre una trucada –determinant, i que li va canviar vida– en què se l’informava que havia superat el càsting i havia estat seleccionat per a formar part del repartiment de la pel·lícula Herois (Pau Freixas, 2010). Un film on despatxava, entre d’altres, amb Lluís Homar, Emma Suárez o Àlex Brendemühl, i on s’envoltava de petites figures que farien parlar molt, tot i que llavors ningú encara ho sabia. D’allà, va fer el salt a la famosa sèrie Polseres vermelles, i ja mai més va ser el mateix. D’aquell repartiment en van sortir una pila de noms que han esquitxat el panorama cinematogràfic i teatral a casa nostra durant lustres, amb carreres i desenllaços desiguals. Alguns s’han anat esllanguint, d’altres continuen picant pedra. Balaguer, que s’acosta vertiginosament als trenta, n’és un d’ells. Ara tots s’afaiten, i l’edat fa que s’agafi perspectiva i es pugui mirar enrere i contextualitzar qui s’és i què s’ha fet.

Mariona Ubia assumeix l’escenografia, en què un plint presideix l’escenari. Al fons, un armari metàl·lic –coronat per una copa– d’on l’actor anirà traient objectes, fins i tot un petit berenar que oferirà al públic (almenys a les funcions dels diumenges a la tarda, que és el cas que ens ocupa, no sabem què fa a les representacions nocturnes). No estem en una classe d’educació física, malgrat que Balaguer ens demostra que està en esplèndida forma, saltant, ballant i corrent bona part de l’estona. L’aparell de gimnàstica –així com la posterior Course Navette que s’escenifica, un pèl dilatada, pel meu gust– que l’actor munta i desmunta, esdevenen una metàfora de la resiliència i de les etapes que conformen la vida. Amb una veu d’ultratomba que no sabem d’on surt, l’intèrpret ens recita bona part dels papers que ha encarnat al llarg de la seva carrera. De sobte, emergeix –literalment– des de dins del plint. És el tret de sortida de la seva bacanal biogràfica, sonoritzada per Guim Puig i il·luminada per Raul Estany.

Malgrat que aquesta autoficció versa sobre les aventures i desventures d’un nen (tenia tot just tretze anys quan va començar en el món de la interpretació), la vàlua de Jump és la seva mirada sobre el triomf i la gestió de la fama. Podria ser petulant, però és humil. “El fracàs es pot convertir en un gran company de viatge”, afirma. Entrevistes, esdeveniments, autògrafs i catifes vermelles poden desembocar al buit d’un precipici quan la bombolla de la fantasia explota. L’èxit és efímer, i sempre hi ha un després. El secret és intentar que aquest demà no sigui l’oblit.

Abandó, poc, per Marc Balaguer. L’actor ha encadenat projectes, dels quals em permeto destacar una petita delícia que vàrem veure el 2018 també al Teatre Tantarantana el 2018, dirigida per Alberto Díaz i sorgida del Terrats en Cultura: Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo, del dramaturg irlandès John O’Donovan. Compartia escenari amb Pau Escobar, una relació que encara es manté ferma, com amb els expolseres. La professió d’artista és tan vulnerable que Balaguer ha arribat a afirmar que amb aquell projecte va tenir la síndrome de l’impostor, malgrat recollir elogis i omplir aforament a cada funció.

Aquest és un espectacle petit i honest que va ser seleccionat a la segona edició del projecte Visionaris del Teatre Tantarantana, on es convida a diferents col·lectius de joves a participar en la programació.  Un muntatge bonic i senzill que surt d’un treball final d’interpretació de l’ESAD de l’Institut del Teatre i que després es va presentar a L’Estruch de Sabadell, dins el Festival RBLS, i que ara arriba a la sala del carrer de les Flors amb la modèstia que va néixer. Fins al 3 de març tenen l’oportunitat de gaudir d’un Balaguer que vol girar full del seu personatge mític i reconciliar-se amb el passat per agafar embranzida pel futur.