Selftape: la ferida compartida de les germanes Vilapuig

El més important de selftape, la nova producció serial de les germanes Vilapuig, és que mostra amb contundència tots els estralls de la fama i l’èxit. Autoficció nua, despullada de retocs i trucs de màgia, i on s’acaricien preocupacions que afecten les generacions z i millennial, selftape és una oxigenació, una mena d’exercici catàrtic que arrenca en un punt concret: el retorn de Mireia Vilapuig d’Oslo a Barcelona, on (no) l’espera la seva germana gran, la Joana Vilapuig. I d’aquesta intersecció virulenta germina un fil i una una història habitada per una tensió irrespirable: les germanes, basades en les actrius que les protagonitzen, s’hauran d’enfrontar als secrets, als recels i als punts febles d’una relació que, malgrat la seva descomposició insalvable, encara es manté dreta i disposada a reconstruir-se i refer-se amb una dignitat fràgil però incessant.

El selftape és un arxiu de vídeo que els intèrprets realitzen per tal de ser seleccionats. Es tracta d’un càsting que milions d’artistes envien, tothora, des de diferents parts del planeta, per exhibir les seves qualitats i les seves gràcies. El selftape de les Vilapuig és diferent perquè no serveix ni per vendre’s ni per exposar-se, sinó que la direccionalitat va precisament cap al sentit contrari. Les germanes fan servir versions fictícies d’elles mateixes (que combinen amb imatges footage de temps passats) per cargolar un relat íntim i naturalista, i que enregistra un procés instintiu de lluit al voltant del trauma i el dolor, que acaba supurant i mostrant tots els temes que vol abordar. selftape toca, sense ornaments i amb brutalisme, problemàtiques millenials com la ressaca de l’èxit (un èxit precoç), la sexualització infantil, l’abús, la masculinitat, la vulnerabilitat o la precarietat d’una generació desorientada però persistent.

I sobretot, és la instantània d’una ruptura que es fragmenta en mil bocinets donant lloc a un mirall esmicolat. Un joc de distàncies, com una mena de fet-i-amagar corrosiu entre dues germanes que, dessincronitzades en les victòries però coordinades en el drama, viuen situacions diferents amb un denominador comú: ambdues estan igualment devastades per un passat que s’intueix mal tancat. Això afecta la seva relació familiar (entre elles, però també amb el seu pare), i també condiciona la forma com es comporten amb les amistats. I determina com entenen i reaccionen als esdeveniments del seu voltant.

El punt fort de selftape (producció de Filmin i Fílmax) és, en el sentit formal, l’electricisme que desprèn. La trama i el muntatge, intencionadament caòtics, proven que la caiguda sempre ve seguida d’una recuperació. Això ens recomforta perquè ens permet empatitzar i buscar el caliu de la representacionalitat en una dimensió generacional. La ficció ens fa perseguir la Joana i la Mireia en una ruta dinàmica, escapista i hiperventilada. I encara que concedeixi a l’espectador alguns moments de pau i de serenor, aquests són només pauses tècniques pensades per agafar aire: de seguida tornem a caure per culpa del vertigen, l’amnèsia o l’excés de substàncies en una nit descontrolada. El més interessant és que s’aixeca com un post coming of age, que comet algun que altre clixé però que n’escapa d’altres (com la banalització) centrant el seu interès a descriure una etapa que no s’acostuma a explicar: la joventut tardana, que beu d’una joventut anterior i marca i contamina aquella trentena tan punyetera.

Desemparades i confoses, les protagonistes ens acompanyen en la trivialitat d’un univers salvatge i un món, el dels adults, miserable i carnívor. El vincle fraternal és incorruptible i només l’autoboicot paralitza les Vilapuig. A selftape se’ns mostren dues supervivents aclaparades i a la defensiva, desprovistes de la seguretat d’una llar estructurada i escopides per un sector sanguinari (el de l’espectacle i l’audivosual). Un escenari, aquest últim, que elles intenten arreglar i fer millor precisament amb la seva negació. La sèrie, que té vicis i debilitats (potser la més gran és un guió massa literal, excessivament pres en sèrio i, per tant, a estones forçat) juga una carta fabulosa i clau, que és la seva imperfecció. En esdevenir autoconscient i estratègica, selftape acaba resultant sensual a estones i atractiva en determinats aspectes. En la seva inseguretat i vacil·lació, la joventut que pretén plasmar (vista amb una mirada naïf però desperta) queda immortalitzada en els seus episodis, desmarcant-se d’una voluntat èpica o d’una romantització barroera.

La minisèrie, de sis capítols de 35 minuts, s’estrena al D’A Film Festival de Barcelona després de passar en premiere al Festival de Màlaga, i arribarà a Filmin el pròxim dimarts, 4 d’abril. Aprofitant l’ocasió, ens trobem amb la Joana i la Mireia per parlar-ne. Podeu gaudir de l’entrevista enregistrada i realitzada per Laia Serch aquí: