Laia Alsina i un mort s’enduen la final del Torneig de Dramatúrgia

I vet aquí que aquest preciós conte ha plantat, almenys per aquest any, el seu punt final. Dilluns Laia Alsina es va convertir en la guanyadora del setè Torneig de Dramatúrgia Catalana. A la gran final el seu text es va enfrontar amb el del finalista Xisco Rosselló, textos en els quals van participar els actors Joan Amargós, Aina Clotet, Pep Ferrer i David Verdaguer. Un punt i final que deixa amb molt bon regust a les papil·les gustatives dels espectadors, que han anat veient i seguint el campionat com si es tractés de la Champions. Ai las! Si el futbol fos teatre. I no, no em refereixo a Mourinho.

Diran molt del senyor R. R Martin, però el Torneig de Dramatúrgia Catalana del Temporada Alta no es queda pas curt a l’hora de “treure’s del mig” gent. Dels vuit textos que enguany han participat en el Torneig, només se n’ha salvat un, el de Laia Alsina i la seva obra A l’altre barri. Ahir tot això arribava a aquell moment d’incòmode acomiadament, com deia la presentadora Cristina Clemente –quina estima li hem agafat, i com la trobarem a faltar–. Dilluns era una d’aquelles nits on podia passar de tot i, de fet, de tot que va passar.

Molts pagarien per escoltar David Verdaguer cantussar un tema d’Elvis. Doncs dilluns es va poder presenciar això i, a més, el públic va degustar una particular versió de la Cinc hores amb Mario de Delibes, amb múltiples personatges i diversos punts de vista. Tots ells, però, amb un denominador comú: l’odi envers en Jordi, un personatge detestable que rep una última clatellada familiar i de forma pòstuma. La família, que sempre està allà. La dona se’n va al llit durant anys amb el teu germà. La família, per sobre de tot. Precisament, el teu germà t’odia, i s’acaba sincerant amb la seva filla –la teva neboda– sobre com t’ha detestat des de sempre. La família, pel que calgui. Sense anar més lluny, la teva mare ha maleït la teva molesta i enutja existència des del vil dia que vas néixer. Ah, la família, què faríem sense ella?

Verdaguer i Aina Clotet se sortien del guió, trencant amb la narrativa però configurant un hilarant i fresc text que dinamitzava la tragèdia i magnificava la seva interpretació. Eren dos els intèrprets, malgrat que van encarnar amb mestria fins a un total de sis personatges. El text, lúcid i juganer amb l’humor negre, va ser causant d’algun udol d’estupefacció però, sobretot, de rialles còmplices i culpables. Rialles, al cap i a la fi, sinceres i reals.

Xisco Rosselló va treure damunt la taula No piquis a la porta, interpretats per Joan Amargós i Pep Ferrer. El text, com en vam parlar anteriorment, explica la història d’un científic que torna al passat –concretament, set vegades– per evitar un minúscul succés, però que el condemnarà eternament a la infelicitat. Rosselló va esquivar i fintar amb elegància els ganxos però, després d’uns quants assalts, va caure desplomat i va cedir el cinturó del campionat a Alsina. L’àrbitre va dictaminar el K.O. i el públic va atorgar la majoria de vots a la dramaturga. Al final, es va dur a terme el tradicional “sopar de tàpers” amb actors i combatents, demostrant que els gironins no som tan acomodats com diuen.

Enguany, per la setena entrega del Torneig de Dramatúrgia Catalana han passat  Raquel Loscos, Carla Torres, Juli Discla, Manuel Veiga, Toni Cabré, Anna Maria Ricard, el finalista Xisco Rosselló i Laia Alsina Ferrer. Referents, tots i totes, del teatre català actual. Ens quedem sense Torneig, però no per molt de temps, ja que s’exporta a Argentina i, el proper febrer, tant el finalista com la guanyadora es tornaran a trobar al ring amb dos dramaturgs argentins.