‘La nostra ciutat’: un delicat carpe diem teatral

“Our Town is the finest American play ever written” (Edward Albee)

La nostra ciutat (Our Town) es va estrenar el 1938 i a partir de 1939 es té constància que l’obra es representa a més de 795 comunitats arreu dels Estats Units. El 1940 se’n fa l’estrena cinematogràfica (Sam Woods n’és el director i William Holden i Martha Scott, els protagonistes més destacats), el 1955 se’n fa un musical per a la televisió, amb música d’Aaron Copland i cançons de Frank Sinatra, i el 2005 s’estrena una òpera composta per Ned Rorem. Tappen Wilder, representant literari i responsable del llegat de l’obra de Thornton Wilder, afirma que La nostra ciutat es representa cada nit en un lloc diferent del país. Cito aquestes dades per exemplificar la immensa popularitat de l’obra als Estats Units, per bé que la percepció que se’n té avui dia està dividida: Howard Sherman –especialista en Wilder– diu que hi ha un sector de la població que pensa que La nostra ciutat és una obra essencialment estatunidenca i que representa tota una sèrie de valors que ja han estat superats. Per a aquest públic, l’obra és el que ells anomenen un old hat, és a dir, una antigalla, una obra museística que pertany al passat. Però hi ha una altra part de la societat americana –els que coneixen bé l’obra– que opinen just el contrari, que l’obra va molt més enllà del que presenta i que el missatge que transmet és universal i intemporal.

L’obra té una localització d’espai i temps precisa: una ciutat fictícia, Grover’s Corner (que les coordenades situen a Peterborough), a l’estat de New Hampshire, en uns moments de pau i prosperitat al país: 1901, 1904 i 1913, tres dates que es corresponen a cada un dels tres actes de l’obra. Els protagonistes són dues famílies de la petita ciutat, els Gibbs (el pare és el metge de la ciutat) i els Webb (el pare és l’editor del diari local), i concretament els “fills” de cada una de les famílies, George Gibbs i Emily Webb. L’obra mostra la vida quotidiana a la petita ciutat. Així doncs, en el primer acte (Daily Life) contemplem l’entorn de les dues famílies, els afers habituals dels seus habitants, una gent afable, familiar i conservadora (el 86% vota republicans i tots són religiosos); veurem com creixen George i Emily, com es coneixen i com s’enamoren un de l’altre. Al segon acte (Love and Marriage) serem testimonis de com la parella es casa i a l’últim acte (Death), alguns personatges del poble ja hauran mort.

És a partir d’aquest tercer acte que es produeix una reflexió sobre la vida i la mort que situarà l’obra en un pla que va més enllà del simple retrat d’una petita ciutat americana de províncies. Thornton Wilder, enmig de la calidesa que transmet la “bona gent” de l’indret, ens envia un senyal de l’efímer de l’existència humana, una reflexió sobre la mortalitat i la brevetat de la vida, un carpe diem en tota regla, en definitiva, ja que plàcidament, però fermament, els personatges ens atansen cap a una conclusió cruel: la incapacitat manifesta de gaudir d’allò que tenim mentre som vius. Val a dir que aquests personatges formen part d’un món inexistent, ja que l’idíl·lic inici de segle XX –temps dramàtic de l’obra– no té res a veure amb el 1938 de l’autor, moment en què la barbàrie comença a apoderar-se d’Europa: triomf del feixisme a Alemanya i Itàlia i una Espanya que es troba sumida en una guerra en què Franco és a punt d’imposar-se. La nostra ciutat planteja aquell esperit del període d’entreguerres en què es mostra, precisament, el final d’un somni de creixement i benestar. La presència de la mort en les vides senzilles i sense grans ambicions dels habitants de Grover’s Corner ens revela que el món que presenciem en escena, sense que els personatges en tinguin consciència –d’aquí el valor d’allò que és invisible sobre l’escenari–, ja ha desaparegut definitivament.

Per aconseguir transmetre aquest esperit, Wilder crea una obra sense un conflicte dramàtic clar i trenca la quarta paret per mitjà d’un personatge extern: el Regidor. Aquest personatge-narrador, que té el rol més llarg de l’obra (apareix de principi a fi), no té història personal, ni tan sols trets de personatge –per bé que pugui interactuar amb els personatges de l’obra–, i les seves explicacions i reflexions produeixen un efecte de distanciament amb el públic, el qual ja percep que el que veu “no és la realitat” des del punt de vista naturalista del terme. En el pròleg de l’obra original, Wilder exposa que té una certa aversió pel realisme, ja que aquest estil “no sacsejava l’espectador” i, per tant, s’havia d’evitar representar “la vida mateixa” en escena; calia optar, doncs, per una representació simbòlica que ajudés a perpetuar el microcosmos al·legòric de l’existència humana. Així, La nostra ciutat, de manera volguda per l’autor, no conté pràcticament elements escènics i la gestualitat dels intèrprets reemplaça aquesta manca d’elements per facilitar-ne la projecció simbòlica.

La influència del teatre de Luigi Pirandello en l’obra de Thornton Wilder és clara, però alhora la influència de Wilder en autors contemporanis o posteriors també ho és: Bertolt Brecht, Max Frisch i Friedrich Dürrenmatt confessaran la influència que l’autor de La nostra ciutat va tenir en el seu teatre. També és indubtable la petjada de l’obra de Wilder en el teatre de Tennessee Williams, ja que sense l’entramat simbòlic de La nostra ciutat no s’entendria el Plastic Theatre de Williams i sense el personatge del Regidor no existirien ni el Tom Wingfield d’El zoo de vidre ni el Writer de Vieux Carré. D’altra banda, és indubtable que la potent i predominant imatge del common-man de les obres d’Arthur Miller beu també d’aquesta quotidianitat mitificada de l’univers de Wilder (per més que Miller li retragués “l’insuficient sentit tràgic de la seva obra”). Però és que fins i tot el mateix Salvador Espriu sembla que va caure sota l’influx de Wilder! En efecte, l’autor de Ronda de mort a Sinera va confessar en una entrevista que coneixia l’obra del dramaturg estatunidenc i, certament, no resulta gens difícil d’establir paral·lelismes entre el paper de demiürg del Regidor de La nostra ciutat i l’Altíssim de Primera Història d’Esther. Si algú vol saber més sobre aquesta curiosa relació llegiu l’interessant article d’Enric Gallén, ‘Our town’ i ‘Primera història d’Esther’: una aproximació intencionada.

Cal felicitar el Teatre Lliure per l’encert de dur a escena una de les obres cabdals del teatre nord-americà del segle XX i a més fer-ho tan encertadament com ho ha fet Ferran Utzet, amb una posada en escena del tot adequada a l’esperit de l’obra de Wilder. L’adaptació de Llàtzer Garcia desbrossa l’obra d’algun element més o menys superflu i encertadament en potencia l’efecte distanciador per mitjà de les intervencions d’alguns personatges des del públic (amb aclucada d’ull a elements actuals, com la intervenció del “cupaire espontani”). D’altra banda, tant la posada en escena com la direcció dels intèrprets per part de Ferran Utzet és excel·lent. Els panells de fons i laterals (en forma de cametes teatrals) presenten un escenari quasi buit d’elements que eviten qualsevol temptació realista i projecten l’esmentada dimensió simbòlica volguda per l’autor alhora que els elements de fusta transmeten una calidesa del tot adient al to de la història exposada. Tanmateix, posats a trobar un “però” al muntatge, les cançons afegides per Utzet, per molt que la lletra pugui adequar-se a allò que succeeix en escena, no deixen de ser elements que no només no aporten res d’especial –el text ja conté prou força i lirisme! –, sinó que fins i tot arriben a “embrutar” el discurs al qual pretenen acompanyar/complementar, tal com succeeix, sobretot, amb la cançó de Kae Tempest que interpreta Jenny Beacraft al tercer acte. Ara bé, tot plegat pecatta minuta, atès l’encert de la idea escènica global i de la direcció en general, ja que si encertada n’és l’escenificació, més que notables en resulten també les interpretacions.

Així, Rosa Renom atorga força, personalitat i carisma al personatge central del Regidor, amb un bon domini dels registres còmic i dramàtic, per aconduir l’acció i la intenció de l’obra, tal com Wilder imagina el personatge. Brillen amb llum pròpia també Rosa Boladeras, que fa una sentida interpretació de la senyora Gibbs, Carles Martínez, que excel·leix en la representació de l’editor Webb (aquest actor, faci el que faci sempre ho fa tot rodó!); Albert Triola dibuixa versemblantment l’“ovella negra” del poble, l’organista alcohòlic i marginat, i Oriol Genís té el curiós costum que per menor que sigui el rol que interpreti –en aquest cas, el lleter de la ciutat–, sempre acaba tornant-lo “major”. Cal remarcar també la bona feina de Paula Malia en el rol d’Emily Webb, la qual carrega amb la motxilla emocional i catàrtica del final de l’obra. I és just d’esmentar la molt bona tasca de Xavier Ripoll (Frank Gibbs), Tai Fati (Rebecca Gibbs), Mercè Pons (Martyle Webb) i Jenny Beacraft (professora Willard), entre altres intèrprets de rols menors com Guillem Balart, Biel Montoro, Lluís Oliver, Isabel Rocatti i Josep Sobrevals. Tot l’elenc, com dic, atorga relleu i versemblança als quinze personatges de l’obra –poca broma: quinze personatges!– que projecten ben encertadament el meravellós univers que va imaginar Thornton Wilder per sacsejar-nos anímicament des de la més absoluta quotidianitat d’un llogaret aparentment insignificant. Tot un luxe d’obra i de muntatge –un dels importants de la temporada del Lliure– que, sens dubte, cal no perdre’s!