La infància irreductible

A Los figurantes, que es va poder veure la setmana passada al Teatre Lliure de Gràcia, la companyia Ça Marche fa pujar a escena tres criatures d’entre 4 i 5 anys com a manera de tematitzar el caràcter fugisser, inaprehensible, de la infància. D’altra banda, a la Fundació Joan Brossa es pot visitar encara, fins al 20 de febrer, la videoinstal·lació homònima que, com a part del mateix projecte, ens porta les veus i els rostres –escorços, retalls, expressions entrevistes– de diferents nens que expliquen contes en veu baixa i amb molta intenció.

La companyia Ça Marche, encapçalada per Nico Jongen, dona carta blanca a l’expressivitat de tres criatures que compten, això sí, amb la protecció d’un tul que els separa de la platea i amb el guiatge persuasiu d’alguns elements de llum, so i attrezzo.

Emociona la gratuïtat dels seus gestos, per als quals no s’ha partit de cap coreografia ni assaig dirigit, tot i que s’ha comptat amb l’assessorament o supervisió d’Antes Collado. Als “figurants” se’ls ha fet sentir que aquell és un espai confortable on disposen de llibertat per jugar com vulguin, és a dir, per canviar de lloc teles i peluixos, remenar bosses, trossejar llibres, caminar amb una galleda al cap o deixar-se esquitxar pel polsim de colors que cau eventualment, com una pluja màgica, sobre el receptacle escènic. Les llums de Marc Salicrú i els sons mesclats en directe per Aurora Bauzà creen una atmosfera que deriva cap al malson. Després d’un carilló de vent, sona l’udol dels llops i un infaust batre d’ales; es perfila ominós el rei dels elfs en un poema de Goethe; els nens apareixen i desapareixen a flaixos o fogonades. Les seves veus es distorsionen per un efecte de microfonia; una sonoritat ecoica i reduplicada traspassa llindars vers una fantasia paorosa o un paratge embruixat que imprevistament els abraça i els manté sans i estalvis, a l’empara del joc.

A partir d’una sèrie d’efectes o estímuls, la dramatúrgia –acompanyada per Roberto Fratini– proposa o assaja un ordre artificiós que, malgrat tot, no malmet la infància o no la manipula en excés, en el sentit que la ficció incansablement improvisada pels nens segueix el seu lliure curs, i el llenguatge –fonamentalment perceptiu o sensorial– emana de l’espontània interacció del cos i la mirada amb l’entorn. Per bé que el dispositiu –simulacre d’univers clos, inexpugnable– s’orienta a desafiar la nostra mirada de voyeurs cobejosos, tot s’esdevé dins un marc no tant de representació com d’ocurrència o d’irrupció.

Els nens, que en cap cas intenten representar la noció d’infantesa –per molt que l’encarnin–, fan de l’escenari un camp de jocs i proves que no deixa d’emetre senyals ni de llençar preguntes a un públic tothora sospitós i àvid d’interpretacions. La pretensió de crear imatges no procedeix d’ells –al cap i a la fi, són figurants– sinó dels artífexs de l’espectacle, que disparen vectors de significació des de la plàstica i l’acústica. Allò que interromp l’esdevenir de la infància –el temps dilatat i l’atenció dispersa– procedeix sempre de les expectatives i projeccions dels adults, propietaris del discurs i detentors d’una mirada que cosifica i profana.