La crisi dels baby boomers

Fa un temps, vaig llegir una interessant entrevista a un psiquiatre que parlava sobre la crisi dels quaranta anys. Ras i curt, venia a dir que, a aquesta edat, ja hem viscut la meitat de la nostra vida, i que, com és natural, no podem rebobinar ni canviar res. En canvi, sí que podem decidir (fins a cert punt, és clar) com volem viure la segona meitat que ens queda, amb l’enorme avantatge de saber ja de què va la pel·lícula. Imaginem, doncs, als cinquanta anys, edat en què ja hem sobrepassat amb escreix l’equador de l’existència! El Teatre Lliure ha recuperat l’espectacle Bonus Track, que es podrà veure a la sala de Gràcia fins al 17 d’octubre.

La dramaturga Carol López (Barcelona, 1969) –a qui no vèiem des de feia temps, cosa imperdonable– ens en parla a Bonus Track, la comèdia urbana, cosmopolita i agredolça que acaba d’estrenar al Teatre Lliure de Gràcia i que estarà en cartell fins al pròxim 15 de novembre. En aquesta proposta, sis amics (tres homes i tres dones), de perfils personals i vitals diferents però amb el denominador comú que ratllen els cinquanta, reflexionaran en veu alta sobre el desencant de la maduresa. Sis persones –més humanes que mai– debatran sobre la maternitat, la parella, les criatures, la solteria, la recerca de l’amor, el divorci, la separació, la mort, els somnis frustrats, la infidelitat, els dubtes, les angoixes… Qualsevol d’elles pot ser qualsevol de nosaltres, perquè el ventall temàtic és universal, si bé alguns dels ítems són generacionals. I els dits a la nafra –amb sal o sense- couen igual. Sis ànimes que es plantejaran si són felices i si han aconseguit ser allò que havien desitjat quan eren… joves.

López, que també en firma la direcció, s’ha envoltat de bona part de la seva troupe habitual. Això és, per estricte ordre alfabètic, Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N’Dongo i Anna Ycobalzeta. Sis intèrprets francament divertits, on destaquen la vis còmica de Beltran, N’Dongo i Berrondo, gràcies als seus personatges, més treballats. És una llàstima, perquè en aquestes obres corals, i amb uns escadussers 90 minuts de durada, és impossible aprofundir en tots els rols, i sempre passa que uns acostumen a lluir més que els altres, en detriment de qui els interpreta.

Bonus Track s’estructura en quatre actes (les quatre estacions de l’any) i un flashback final on se’ns mostra com es van conèixer alguns dels membres de la colla. Durant aquests 365 dies farem un seguiment de les vides d’aquests baby boomers, pandèmia inclosa (els germans Beltran i Berrondo es veuran obligats a confinar-se junts, un dels gags més divertits de la funció!), i com evolucionen. La peça se suma a les anteriors propostes de l’autora, especialitzada en la comèdia de mala bava, que també analitzaven els conflictes generacionals, en altres dècades: Una història en quatre parts i V.O.S. (2004) i Last Chance (2007). Al capdavall, qui va ser la directora artística de La Villarroel parla i retrata allò que l’envolta: la seva Barcelona i la seva gent. I per això a Bonus Track es parla català, castellà i pinzellades d’èuscara, hàbilment deduïbles.

Cal destacar l’aconseguit espai escènic, a càrrec de Jose Novoa: un carrer asfaltat, amb reixes de ventilació i tot, d’on en surt fum (hi ha una escena que homenatja Marilyn Monroe), presidit per sis pantalles gegants, on arrenca la funció i s’hi visualitzen paraules. El títol de l’obra apareix imprès a terra, en color blanc desgastat, com les ratlles d’un pas de vianants. I la il·luminació de Mingo Albir hi fa joc, tot creant els espais acotats on es desenvolupen les accions.

Subratllem aquests dos elements perquè tindran un paper cabdal en el desenllaç de l’obra. Actors i actrius desenganxaran del terra algunes de les lletres (enormes, un cop dretes!) i les dipositaran a la paret frontal formant la frase It’s on u (que podríem traduir com “depèn de tu”). Perquè aquest és el missatge que vol transmetre Bonus Track .“No era la protagonista de la meva pròpia història, sinó una secundària de luxe”, diu en un moment determinat el personatge que interpreta Ycobalzeta. Per què no podem ser els nostres propis protagonistes? Si els somnis que teníem als vint, trenta o quaranta anys no s’han complert, tenim la possibilitat de reinventar-nos, a l’edat que sigui, i de donar-nos una nova oportunitat.

Com afirma David Bowie (també present a la funció, en format àudio) podem ser herois, ni que sigui per un dia. I com reafirma Carol López, desvetllant-nos la raó del títol d’aquesta proposta, sempre hi ha un bonus track a la vida. Mai és tard per començar de zero.