La confessió de Santi Ricart

L’actor és un dels éssers professionals més vulnerables que hi ha. Els intèrprets viuen a mercè del seu ego, que s’alimenta de la consideració que el públic li doni. Per regla general, com més amunt puges, més difícil és mantenir-se, i de la fama a l’oblit no hi ha tanta distància. Però no és tan sols l’ego. Passar de cobrar més de tres mil euros per una gran producció a demanar l’atur és una situació ben fotuda i, com sabem tots, la vida està molt cara. Penso en l’anunci de la Júlia Barceló (fins diumenge passat interpretant Mal de coraçon al TNC), que ha decidit abandonar la professió per la precarietat i inestabilitat que la rodeja. Penso en l’Àlex Casanovas, quan va fer de cambrer durant un estiu just fa deu anys perquè necessitava ingressos. Em pregunto si Santi Ricart, Josep Julien o Pepo Blasco s’han sentit amb ganes d’abandonar algun cop o s’han hagut de buscar les garrofes fora dels escenaris. Em puc suposar que els tres, en menor o major mesura, les hauran passat magres algun cop. Dubto, això sí, que el Santi Ricart hagi conduït la grua municipal algun cop. Però el personatge que interpreta a La nit del peix kiwi recull moltes de les seves experiències. I a partir d’aquest material, Josep Julien li ha sumat els seus propis inputs per escriure la confessió d’un mentider que ha estrenat fa uns dies a la Sala Flyhard.

En Santi espera al públic assegut en un banc, just al costat de l’entrada. Ens escodrinya amb mirada severa. Tanmateix, durant la funció continuarà buscant-nos amb els ulls, reclamant un judici moral que sembla que el destí no li ha volgut donar. Ja ens avisa des d’un bon principi. De vegades passen coses. Coses que un no pot controlar. Hem estat convidats a una confessió d’un crim, de quelcom que el trastoca des de fa un temps. Però ell ho lliga amb una anècdota, un petit succés de fa cinc anys. Com si fos el desencadenat de totes les “coses” que succeiran després, explica com va esclafar amb les seves mans un peix kiwi que nedava en l’aquari que havia comprat feia uns dies. Li havia agafat mania als cinc peixos kiwi, com si fossin el símbol de la seva mala sort. Aquest fet té per ell una transcendència brutal. Matar un ésser viu no es fa cada dia.    

L’anècdota del peix kiwi és una metàfora massa rebuscada de la confessió real de l’actor: un càsting obert de Titus Andrònic dirigit per l’enèsim director rus que es rifen els grans festivals europeus; un retrobament amb vells amics i companys de professió, una sensació de buidor i estranyesa, de peix fora de l’aigua; una altra trobada amb un vell amic que resulta que s’ho munta amb la seva ex; un vespre d’enyorança que acaba a una marisqueria amb els companys; i finalment, una mentida que voldria que fos veritat i que l’embriaga. I atrapat en la gran mentida, Julien teixeix una teranyina que cada cop es va fent més densa, obligant a transitar el seu protagonista per camins nous i aventures perilloses. Com a Bonobo, Julien torna a ajuntar estranys companys de viatge i a llençar-los a la carretera. En aquest cas, però, la road movie és tan sols una part de l’obra que busca també la seva part de denúncia social, de thriller i de comèdia en aquells moments més inversemblants.

Val a dir que aquest actor cau més antipàtic que el terrorista redimit de la seva anterior obra. Encara que tracti de buscar excuses, no es pot obviar el que fa aquest personatge, com gestiona la mentida, com tracta de fugir sense cap pla i, sobretot, els motius pels quals ho fa. És un personatge estúpid i immadur. Però sabent això, l’autor vol donar-li un punt d’heroic justicier amb l’aparició de la romanesa o albanesa Raya. Un criminal pot esdevenir un heroi si la situació és propícia. Però no és la bona obra què fa el que el salva, sinó una sèrie de casualitats que el destí li portarà i que no sols el redimirà, sinó que l’acabarà premiant. És aquest punt final, inversemblant, el que acaba sent més còmic. Perquè, probablement, ni el mateix personatge no es creu mereixedor d’aquesta carambola. Per això, necessita expiar les culpes cada nit al teatre.

L’obra la protagonitza Santi Ricart, l’instigador del text, amb gran solvència. En tot moment , sentim una espècie de pena i llàstima per aquest actor vingut a menys. El format de sala petita de la Flyhard és l’idoni per connectar amb el públic, des d’aquesta proximitat la confessió aconsegueix ser més reveladora. Però a l’espectacle li falta una escenografia que l’ajudi, que el complementi, que li doni accions a l’actor i el tregui de cert estaticisme. La televisió amb el peix kiwi descomponent-se és un apunt metafòric que esdevé estèril. L’escenografia que la mateixa Anna Tantull va crear al TNC per Bonobo donava molt més joc. Òbviament, és molt difícil posar un cotxe desballestat a la Flyhard, però hem vist propostes escenogràfiques de certa complexitat en aquesta petita sala de Sants.