De l’òpera, la justícia i la reinvenció

L’òpera, sovint sacralitzada, corre contínuament el risc de convertir-se en una peça de museu. No és estrany escoltar protestes als teatres quan un director d’escena “traeix” l’esperit que la tradició o l’statu quo ha atribuït​ als compositors o quan un director musical aborda la partitura des d’un punt de vista innovador. És, per tant, interessant i pedagògic​ comprovar que el drama musical​ és polièdric, plàstic i dúctil, que es pot de-construir i que és possible reorganitzar-ne les peces amb resultats interessants. El 10 de maig l’OBC -amb el seu director titular, Ludovic Morlot, al capdavant-farà un exercici d’abordar dues òperes mitjançant les suites que en van escriure els mateixos compositors.​ Reinterpretació (i potser re-significació) amb el segell d’aprovació de l’autor.

Des d’aquestes pàgines no ens cansarem de subratllar el compromís de Morlot amb la música catalana: queda molta feina per fer però la millora respecte a l’era Ono é​s indiscutible. L’Auditori s’ha sumat a aquesta missió amb​ l’encàrrec al compositor Hèctor Parra d’una suite sobre la seva òper​a Justice (estrenada el 2024 a Ginebra), que tindrà la seva premièr​e​ absoluta durant aquesta vetllada. L’obra de Parra no podria estar més allunyada del prejudici que l’òpera és un costós entreteniment per a minories que no aporta res a la societat. Ben al contrari, Justice denunci​a un cas real i recent, un accident que fa només cinc any​s va provocar la mort de 21 persones a Congo quan un camió carregat d’àcid sulfúric va xocar amb un autobús​. El camió pertanyia a la multinacional suïssa que explota els jaciments de cobalt (dels quals ens beneficiem tots hipòcritament), que va fer mans i mànigues per tirar terra sobre l’assumpte amb indemnitzacions ridícules i actes de descàrrec insuficients.

Per a la música, Parra​ s’ha submergit en la cultura luba i ha buscat un punt de trobada entre la tradició occidental avantguardista i l’herència africana, s’ha centrat en les veus femenines per reflectir el dolor i la consternació de tota una comunitat, i ha pivotat entre els moments de tensió màxima i els llargs moments reflexius. Parra ha destil·lat els ritmes africans, els ha barrejat amb el free jazz, ha recollit cançons tradicionals, ha creat furioses dissonàncies i ha jugat a crear un tot personal i aparentment improvisat, tot i allunyant-se intencionadament del folklorisme per col·locar la cultura congolesa en igualtat de condicions i tractar-la amb la mateixa dignitat que la pròpia.

La segona part del concert serà​ la suite que Wagner va plantejar a partir de la darrera jornada de la Tetralogia, Götterdä​mmerun​g. L’ambient crepuscular, grandiós i profundament carregat de nostàlgia per totes les oportunitats perdudes i els somnis trencats cristal·litzen en el monumental drama musical que va canviar el curs de l’òpera moderna. No podem oblidar que, tot i que indiscutible avui en dia, l’obra de Wagner va ser trencadora, qüestionada i mal entesa en el moment de la seva estrena. Si per algú les discutides posades en escena o el confús argument de l’òpera suposen un obstacle a l’hora d’apreciar el sofisticat tractament de l’orquestra per part de Wagner, aquesta proposta de l’OBC serà un bon al·licient per acostar-se a L’Auditori a gaudir de passatges tant èpics com la marxa fúnebre per honorar Siegfried.

El concert comptarà amb les veus de les sopranos Sinéa​d Campbell-Wallace i Lauren Wallace, que sumaran esforços amb l’orquestra al servei d’una música nova i moderna, en un cas ja indiscutiblement part de cànon cultural occidental i en l’altre una entitat nova amb arrels avantguardistes però també africanes que aspira a fer de l’òpera una eina significativa i útil.