El ‘Road to nowhere’ d’en Fadi

La geopolítica és una trampa. Se suposa que és un mètode d’estudi que tracta d’estudiar el poder polític en relació amb l’espai geogràfic. Però, en el fons, això és impossible. Entendre bé la geopolítica és més complex que entrar i moure’s dins de la deep web. Dos espais foscos, tancats i barrats, dirigits per persones amb interessos obscurs. La geopolítica mou el món al servei dels poderosos, els governs i els actors econòmics més importants. I per això, nosaltres, la gent que balla al gust d’aquests poderosos, no ens adonarem mai del que passa realment quan succeeixen coses realment greus. Els atacs terroristes islamistes que han assotat Europa els últims anys en són un bon cas. En aquest sentit, Josep Julien, afectat per la mort de Younes Abouyaaqoub, que va ser abatut per la policia a prop d’on viu, va decidir escriure alguna cosa al respecte. El resultat és Bonobo, un thriller, una road movie on la geopolítica té molt a dir. Jo no, ja no en penso dir res més. No spoilers.

S’ha de recordar que Bonobo va guanyar el 15è premi Quim Masó 2021, que serà l’últim que podrem veure al Teatre Nacional de Catalunya. No m’explico per què d’ara endavant aquestes obres no podran gaudir de la producció i exhibició al TNC (hi ha geopolítica de petita escala dins d’aquests premis?). Amb aquest reconeixement, Josep Julien s’ha rodejat d’un bon equip per aixecar un projecte que als catalans ens ressona. Però l’autor i director pren distància. Conta la història d’en Fadi, un noi convençut per la causa islamista, radicalitzat en un poble català, Sant Joan (de les Abadesses, potser?), que es dirigeix amb la seva camioneta a perpetrar un atemptat amb explosius a París. Així doncs, no és en Younes, ni és Barcelona. Però Julien fa un viratge, dona una segona oportunitat a aquest noi.

Fadi (Moha Amazian) arriba a una benzinera per carregar la seva camioneta de combustible. Un bonobo engabiat, un animal exòtic estrany, fora de lloc, li crida l’atenció. Una noia bonica, també. Quan aquesta és atacada pel bonobo i, tot seguit, l’home de la gasolinera surt disparant a l’aire, el català musulmà fuig amb la furgoneta. Però l’impacte de l’animal engabiat, de la noia ferida i d’aquells homes que estaven dins de la gasolinera, el turmenten. Fadi, l’heroi d’Al·là que ha d’atacar al cor de la civilització europea, perd l’objectiu i decideix tornar a la gasolinera. Dins seu ressona una certa humanitat que el seu imam no ha pogut corrompre encara. A partir de llavors, s’inicia una fugida cap endavant, cap a un futur absolutament incert, acompanyat de la Savina, prostituta, i l’Alina, la seva filla. Aquest viatge és una transformació constant, forçada, d’un noi que havia de ser el dolent per exercir de salvador. Però Fadi no deixa de recordar el seu passat, les seves motivacions. Quan l’acció reposa, el record de la Marta, el seu antic amor, reflota. Però també les ensenyances de l’Al Jawad, el seu imam i els seus companys terroristes els quals veu en somnis al paradís de les setanta verges.     

El monòleg d’en Fadi, però, no és perquè sí. A prop seu hi ha una noia (Neus Ballbé), un personatge enigmàtic, que l’interroga. Les seves interrupcions són breus i enigmàtiques. Tan sols al final de l’explicació d’en Fadi confessarà la seva identitat i propòsit. La història és, però, la d’en Fadi, un heroi improbable. O potser una simple peça d’un tauler d’escacs.

La virtut del text de Julien és que és un monòleg amb ritme. Amb un inici que ràpidament ens connecta amb el personatge, quan l’acció es desencadena ja res ens atura, i tot i que hi ha moments de desassossec, Julien continua donant-nos informació cabdal per entendre el viatge emocional d’en Fadi. L’autor ha escrit una obra que es mostra com si fos una concatenació de plans cinematogràfics. En Fadi relata les accions amb tot luxe de detalls, però també genera moments molt visuals quan expressa les seves reflexions. I sens dubte, aquesta narrativa més cinematogràfica afavoreix al ritme. Penso en els guions de Quentin Tarantino per Amor a quemarropa (Tony Scott, 1993) o Abierto hasta el amanecer (Robert Rodríguez, 1996), obviant l’humor més descarnat.

L’aposta per la narració cinematogràfica se sosté també amb una proposta escènica i un espai sonor molt treballat. Anna Tantull ha creat un espai circular, on en Moha Amazian es va movent, ple de ferralla d’una furgoneta. Amb peces extretes directament d’un abocador, l’escenògrafa ha volgut posar al centre les restes de l’instrument amb el qual en Fadi havia de perpetrar l’atemptat. L’actor juga amb aquests elements: ara agafa una porta i la fa servir com a finestreta de l’ambulatori; ara agafa la clau de creu i amb un focus a sobre aconsegueix simular que està en una església; i moltes més interaccions que donen forma a l’espai i ofereixen textures interpretatives originals. I per complementar, darrere d’aquest espai, una pantalla va projectant imatges en moviment que no expliquen, sinó que acompanyen els passatges que va narrant el protagonista: des de la carretera serpentejant, fins al tigre amenaçador o el cel ple d’estrelles. Imatges evocatives que no formen l’espai sinó que generen un contrast reflexiu.

En l’apartat interpretatiu, Moha Amazian fa un treball encomiable. Val a dir, però que a vegades, per dicció, per manera d’impostar la veu, sobretot al principi del text, ens recorda molt al mateix Josep Julien. Excés de direcció? Malgrat aquest detall, Amazian supera bé el repte d’encarnar aquest personatge tan complex i aconsegueix que l’acompanyem en tot el viatge.

El relat pot suscitar diferents debats: sobre la credibilitat d’aquest personatge i de les seves accions, sobre l’acumulació de peripècies a les quals es veu abocat. El gran debat que hauria de provocar és sobre un final una mica enrevessat, potser una mica massa “pel·liculero”. Res és el que sembla i, al final, el sistema és molt més opac. Josep Julien dibuixa un present on certes persones tenen les cartes massa marcades. Potser no li falta raó. Tampoc no ho arribarem a saber mai.