Giragonses i morrejades al Mercat de les Flors

Les arts del circ són les arts de la fascinació. Res no captiva tant l’ànima humana com veure un semblant seu posar-se en risc. Les meravelles de la tècnica i la disciplina circense –que fan possible l’impossible– ens atrauen i provoquen admiració i enveja a parts iguals. A l’espectador de circ li agradaria saber fer aquella contorsió, aquell malabarisme o aquell equilibrisme que l’artista circense executa, com si res, davant dels seus ulls. Ho hem comprovat aquest primer cap de setmana de maig amb dues de les propostes que s’han vist al cicle Circ d’Ara Mateix del Mercat de les Flors, que encara s’allargarà fins al pròxim dissabte, vigília de les eleccions.

Entre les creacions de circ contemporani que han visitat aquests dies la Casa de la Dansa destaca BITBYBIT, una curiosa proposta dels germans Simon i Vincent Bruyninckx, membres de l’agrupació francobelga Collectif Malunés, que aquesta setmana es podrà recuperar a la fira Trapezi de Reus els dies 9 i 10 de maig. La peça està produïda per MOVEDBYMATTER, una organització artística interdisciplinària dirigida per l’artista Kasper Vandenberghe que, al seu torn, també és el director de l’espectacle.

Els germans Bruyninckx viatgen amb la seva pròpia carpa, una de les més boniques que hagi vist mai, amb una robusta estructura de fusta que sosté la petita cúpula i la rodada xata de la vela. Al seu interior hi despleguen les meravelles de la tècnica d’equilibrisme bucal anomenada «mandíbules d’acer», tota una raresa difícil de contemplar a escena.

Si el nom fa la cosa, ja us deveu imaginar en què consisteix la citada tècnica. Simon i Vincent fan tota mena d’equilibrismes sostenint-se només per la boca. És ben sabut que el masseter és un dels músculs més forts i resistent del cos humà, capaç d’exercir fins a 90 kg de força, i els germans Bruyninckx el fan treballar a base de bé juntament amb la resta de la seva musculatura maxil·lofacial.

Quan el públic entra a la carpa, se situa a banda i banda d’una jàssera central, on transcorrerà tota l’acció, mentre ambdós artistes escalfen les respectives musculatures i estiren les cervicals. La tècnica que exhibeixen no és fàcil, i requereix un aparell similar a una fèrula de descàrrega, com la dels qui pateixen bruxisme, per protegir la mandíbula. Amb l’aparell correctament ubicat dins la cavitat bucal, la complicitat entre ambdós intèrprets es desplega a mesura que van reduint les distàncies dels seus exercicis.

L’espectacle dirigit per Kasper Vandenberghe ofereix una harmoniosa rutina d’intercanvi de pesos i contrapesos que desafia les lleis de la física i de la gravetat des de la boca dels seus artistes. Hi ha un moment en què contemplar les seves evolucions esdevé hipnòtic, com si contemplessis les variacions d’una làmpada de lava, i el punt àlgid de l’espectacle s’assoleix quan ambdós germans queden penjats de la cúpula de la carpa.

Entremig, assistim a diverses modalitats d’una mateixa tècnica i a divertits jocs de politges i cordes, amb suspensió i escalada temerària inclosa, que culminen amb una besada antològica. Mai una morrejada havia estat tan espectacular. La dramatúrgia de la peça, a càrrec de Matthias Velle, explora el vincle que uneix el tàndem i la confiança que es necessita perquè aquest binomi tiri endavant, i casa de meravella amb l’espai sonor de Dijf Sanders.

Ara bé, BITBYBIT es dol del mateix que solen doldre’s totes les peces basades en una sola tècnica circense: s’allargassa massa al principi i al final amb l’objectiu d’estendre’s fins a l’hora de durada –potser perquè així és més fàcil vendre-la a fires i festivals–, però amb tres quarts d’hora en tindríem prou per gaudir de tot el que ens poden oferir les «mandíbules d’acer».

El segon espectacle que vaig veure dissabte al «Circ d’Ara Mateix» va ser Foreshadow de la companyia belga not standing capitanejada per Alexander Vantournhout, un coreògraf format en circ a l’École supérieure des arts du cirque (ESAC) de Brussel·les i en dansa contemporània a l’escola P.A.R.T.S., fundada el 1995 per la reconeguda Anne Teresa De Keersmaeker i Bernard Foccroulle.

Vantournhout ja ens va fascinar l’any 2022 amb la seva mescla de circ i dansa al duo Trough the Grapevine. En aquesta ocasió, però, ens va oferir un espectacle de gran format, amb vuit ballarins-acròbates enfrontant-se a la verticalitat d’una gran paret que presidia l’escena. Els intèrprets evolucionaven per l’escena amb nombrosos moviments repetitius i circulars que conferien a l’espectacle un accent més coreogràfic que circense.

No obstant això, entre la multitud d’accions simultànies que tenien lloc a l’escenari del Mercat de les Flors i algun duet espars que, de tant en tant, en regalava Vantournhout, hi havia nombroses acrobàcies i rutines de terra. Les tombarelles, rodes i altres equilibrismes acrobàtics se solen executar sobre un sol pla, però en la proposta escènica de Vantournhout, dominada per la gran paret vertical del fons, existia la possibilitat de dur-les a terme en un espai en tres dimensions. És a dir, que la proposta indagava sobre les possibilitats de dotar a les acrobàcies no només d’una abscissa (eix X) i d’una ordenada (eix Y), sinó també d’una cota (eix Z).

Malauradament, la proposta em va semblar força tediosa i repetitiva, amb un excés de moviments circulars agreujats per la sobreexcitació de l’espai sonor dissenyat per Ruben Nachtergaele. Sens dubte, la proposta era estimulant, amb imatges tan seductores com un tren de rentat humà o uns moviments que feien assimilar els ballarins a engranatges vivents, però el sentit de tot plegat se m’escapava més enllà del gaudi estètic dels cossos en moviment.

La il·luminació de Bert Van Dijck, que en determinats moments projectava múltiples ombres a la paret fent que semblés que hi havia més intèrprets a escena dels que realment hi havia, era tot un encert: evolucionava d’un color fred a uns tons rosats més càlids a mesura que els acròbates anaven relacionant-se i ascendint per la paret. A més a més, la il·luminació realçava els tons turquesos del vestuari dissenyat per Patty Eggerickx.

Tanmateix, el final abrupte i inesperat de la peça va ser per a mi –i crec que per a bona part del públic– tan inexplicable com la dramatúrgia de l’obra ideada per Rudi Laermans i Sébastien Hendrickx. Sigui com sigui, amb aquestes dues propostes el «Circ d’Ara Mateix» ens va mostrar, un cop més, el bon estat de salut del circ belga, una de les nombroses visites internacionals del cicle d’enguany. Però no patiu, perquè també hi ha espai per als creadors locals. Aquest cap de setmana, per exemple, podreu veure al Mercat de les Flors: l’artista i poeta extremeny Juan Carlos Panduro, la companyia barcelonina Palimsesta, o la producció Petróleo de la companyia LPM – Los Putos Makinas, que compta amb el suport de La Central del Circ.