Joves i precaritzades

Arran del confinament s’ha accentuat la crisi que ja patia el sector cultural. Tot i això, els artistes no han deixat de crear. Aquesta situació és compartida per les companyies joves, ja sovint precaritzades, i n’hem volgut parlar amb Sílvia Mercè Sonet (Com un llum) i amb Marc Tarrida Aribau (Duo Fàcil).

Sílvia Mercè Sonet (1991) és graduada a Eòlia i està cursant el Màster en Gestió Cultural. Actualment es dedica a feines de producció, direcció i dramatúrgia a la companyia Com un llum (2017). El desembre de l’any passat va estrenar Salvatge al Teatre Tantarantana, escrita i dirigida per ella mateixa.

Marc Tarrida Aribau (1996) és actor graduat a l’Institut del Teatre i membre de la companyia Duo Fàcil (2014) amb qui ha estrenat Y me morí i Bollywood, Bombay, Barcelona.

Tot i que ja han estrenat a teatres de Barcelona, cap dels dos vivia de fer teatre abans del confinament. La Sílvia treballa en una oficina els caps de setmana i m’explica que els integrants de la seva companyia es dediquen a la docència i a altres feines. El Marc intenta buscar ocupacions relacionades amb el teatre, com ara fer classes o feines de tècnic, a més a més dels bolos. “Això em donava no per viure, sinó per sobreviure”, diu, cosa que comparteix la Sílvia, que afegeix que és impossible viure només del teatre. “Sobreviure és un concepte comú entre tots els que ens dediquem a això”.

“Era la nostra normalitat. Ho acceptàvem.”

Han aixecat els seus projectes tot i les complicacions que es van trobar a l’hora d’estrenar-los. L’actor de Dúo Fàcil explica que ho fan “sabent que si hi ha benefici, serà el mínim” i trobant-se que ha de demanar una col·laboració externa a algú “a qui no li pots prometre donar-se d’alta els assajos, sense tenir una data segura d’estrena i sabent que el benefici de moment és incert”. També ho comparteix la directora i dramaturga de Com un llum, reconeixent que li fa vergonya no poder remunerar aquesta feina, i afegeix un exemple: “Estàvem actuant a una sala, omplint cada dia i amb èxit de crítica i públic, i ningú de la companyia cobrava un sou digne. Era la nostra normalitat. Ho acceptàvem.”

En aquest sentit, tots dos fan balanç de com els afectarà el confinament i coincideixen en el fet que “la precarietat del sector ja hi era molt abans”. Tarrida creu que haurà de buscar més feines però dubta si notaran gaire aquesta diferència els que ja es trobaven en una crisi, sense ajudes ni sous. L’actor conclou dient que “el sector cultural no entrarà en crisi. Ja hi érem. Potser l’empitjorarà.” La directora critica el fet que “s’està creant la imatge que el problema del teatre és aquesta pandèmia, però ja fa temps que el nostre sector està en crisi. El coronavirus l’ha destapat, ha fet que bulli, però les companyies ja estaven precaritzades, les platees ja estaven mig buides i les subvencions ja eren insuficients”. Sonet remarca la importància de deixar de considerar “joves” a aquelles companyies que porten deu anys als escenaris, i subratlla el problema del tap generacional, que permet que un director estreni quatre obres en un any i altres tinguin moltes dificultats per arribar a una determinada sala.

El confinament els ha afectat en diferent mesura. El Marc es lamenta: “He perdut la feina durant el confinament i he deixat el pis de Barcelona per tornar a la meva ciutat”. Tot i això, segueix actiu durant el confinament: ha començat el procés de creació d’un espectacle amb la companyia Dúo Fàcil, amb qui també estan emetent la sèrie Temporada Baixa (amb el suport de Barcelona Districte Cultural) i ha escrit i protagonitzat el curtmetratge He decidit, estrenat el passat 5 de maig. “Tenim necessitat de crear, tot i que és complicat. El teatre va de contacte i ara ens hem d’adaptar. No volem parar.”

La Sílvia ha pogut mantenir la feina i evitar trobar-se en una situació molt greu. A la companyia Com un llum estaven assajant un nou espectacle quan va arribar el confinament, i ara intenten continuar els assajos per videotrucada. Comparteix aquesta necessitat de crear: “Hem d’ocupar-nos de seguir fent coses i no preocupar-nos tant per la suposada tornada a la normalitat”.

“Aquest confinament ha servit per enfortir El Col·lectiu, treballar amb altres institucions i unir forces”.

Quan miren cap al futur més immediat tenen dubtes sobre què passarà. La Sílvia creu que “hi haurà un boom a les terrasses, no als teatres, potser més teatre al carrer… Això seria meravellós!”. El Marc desitja “un canvi social, que ens apropi al comerç local, al cooperativisme i als artistes d’aquí” però no n’està convençut del tot. En canvi, creu que “la cultura patirà, però no desapareixerà” i explica que el confinament potser ha servit per “despertar un sentiment de lluita, per reivindicar un treball digne i posar-lo en valor”. Comparteix també la reivindicació de l’actriu Maria Molins, que explicava com Madrid ha absorbit molt talent català, subratllant la necessitat que aquí valorem “el nostre projecte, el nostre teatre i la nostra llengua. Hem d’aconseguir crear un projecte sòlid, potent i a llarg termini que faci que els artistes confiïn que poden treballar i guanyar-se la vida aquí”. Des de Com un llum expliquen com, des del Col·lectiu de companyies, s’està fent una feina important per la dignificació del sector: “Aquest confinament ha servit per enfortir El Col·lectiu, treballar amb altres institucions i unir forces”. Perquè, segons ella, “només salvarem la cultura els que fem la cultura”.

Quan els demano com es podria revertir aquesta situació, la Sílvia lamenta la falta de polítiques culturals, perquè “és un projecte a llarg termini i això no agrada als polítics; les administracions no hi tenen interès”. El Marc busca un canvi de paradigma a gran escala: “Des de ben joves, amb l’educació, cal que s’entengui la cultura com una eina de creixement personal i social. És essencial fixar-nos amb el que ens fa avançar positivament com a societat, i això està lluny de passar si encara no entenem que, per exemple, és més prioritari fer proves al personal sanitari o a qui es dedica als serveis essencials que no pas a uns paios que xuten una pilota”.

Malgrat tot, la Sílvia i el Marc segueixen amb la necessitat de crear i compartir. Tot el sector ho veu així. Tenen ganes d’anar al teatre, fins i tot de “descarregar la furgoneta a les quatre de la matinada”, i creuen que s’haurà de repensar tot per tirar endavant, com a companyies i com a sector. La precarietat ja existia i l’havien viscut en primera persona. Ara s’ha fet visible. Hi haurà un canvi de paradigma en el sector teatral?

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.