Jordi Prat i Coll: “Fins que un no viu, la veu no ve”

Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) no para. Arola Editors acaba de publicar el seu Teatre reunit (1999-2022), el 29 de setembre reestrena l’espectacle Fàtima al Teatre Lliure de Gràcia (després de la seva estrena al Grec) i té en gira dos muntatges tan diferents com Guillermotta i M’hauríeu de pagar. Per fer aquesta entrevista quedem, com no podia ser d’una altra manera, al Raval: és el barri on té lloc l’acció de Fàtima, i on el director i dramaturg viu des de fa més de vint anys. L’Agus Izquierdo el retrata davant de la Filmoteca de Catalunya i al costat del gat del Fernando Botero. Després pugem a la terrassa de l’hotel que, com un cogombre absurd, està palplantat enmig de la Rambla del Raval, i acompanyats d’un vermut mantenim aquesta conversa. Amb tota la ciutat als nostres peus. O, més ben dit, al nostre voltant.

El director i dramaturg Jordi Prat i Coll | Foto: Agus Izquierdo

El Raval és un dels grans protagonistes de Fàtima. Quants anys fa que vius al barri?

Primer vaig anar a viure al costat del Llantiol, al carrer de la Riereta. Jo havia estudiat Comunicació Audiovisual a la UPF, al final de la Rambla, i havia anat saltant de pis en pis d’estudiants. Quan vaig entrar a l’Institut del Teatre per fer Direcció i Dramatúrgia, al segon curs vaig decidir que volia viure sol… Això devia ser el 1997. I el lloc més barat que vaig trobar va ser, amb diferència, aquest barri. Vaig estar uns anys a la Riereta, quan encara s’estava construint la Rambla del Raval, i llavors em van voler apujar el lloguer de forma estratosfèrica. Com que ja treballava de guionista al programa Saber y ganar i tenia altres feines, vaig començar a buscar pis. Aquella etapa em va encantar: fer veure que em volia comprar un pis i anar a visitar-ne per tota la ciutat. Els que sempre acabava triant eren per aquí a prop, no sé per què. Si ho hagués fet ara, no m’hauria comprat un pis al Raval, ja t’ho dic ara. A molts llocs deia “Aquí m’hi veig”. I vaig acabar marxant de Riereta per anar a Carretes, un carrer més enllà.

L’origen de Fàtima és el barri o són els personatges que l’habiten? Què va ser primer?

Tot el que m’ha succeït després de M’hauríeu de pagar, quan se m’ha reconegut més com a dramaturg, crec que ha passat perquè sé què vull explicar i des d’on explicar-ho. Fa anys vaig escriure Carrer Hospital amb Sant Jeroni, un text que també està situat al Raval, i ara el veig molt lluny de la meva mirada actual. Sempre dic que “fins que algú no viu, la veu no ve”. I crec que, finalment, m’ha vingut la veu. M’han passat moltes coses a escala personal, i aquest ecosistema humà i urbà del Raval em va molt bé per explicar determinades emocions. Si jo faig teatre, sobretot quan feia més de director, és per passar per les emocions que no podia viure en el meu dia a dia. De cop he trobat, fent-me gran, que l’eix de tot plegat és la meva mirada. En totes les disciplines en què em moc, potser l’escriptura és la que em va millor. Aquest tempteig va començar amb De quan somiava, perquè venia d’una experiència meva d’escriptura automàtica, quasi com un exercici. I just va coincidir amb una ruptura amorosa. Quan les actrius em van dir que volien fer alguna cosa amb mi, els vaig preguntar: “Us han deixat mai?”. Llavors sí, llavors la farem. A partir d’aquí vaig voler parlar sobre el fet de ser dona, ser actriu, la pressió per trobar parella i per tenir criatures… Em vaig poder amagar en elles. Hi havia un monòleg que feia la Berta Giraut sobre el Rooibos, que quan el vaig escriure em feia nosa la puntuació. I li vaig dir “Ja ho puntuarem, però ara no”, per anar-ho trobant durant els assajos. Després hi havia un fragment en què parlava del mar, que vaig escriure en frases soltes. En un text anterior, Obra vista, també anava una mica cap aquí, i aleshores volia relacionar-ho amb Lorca i el seu teatro imposible. És allò que deia el Peter Brook: fem teatre quan tenim consciència que algú ens mira. Això també apareixia a Obra vista, on una pintura que deia: “Per què em mires?”. Si jo exposo honestament què em passa, per què necessito algú que ho miri? La novel·la o la pintura no té això, però el teatre necessita una comunió. Perdona, que ara me n’he anat molt lluny.

Quan el 2018 l’Arnau Itinerant va recuperar el teu text Carrer Hospital amb Sant Jeroni, i el va representar per diversos espais del Raval, com el vas rebre com a espectador?

Em va fer molta il·lusió, perquè d’aquest text només se n’havia fet una lectura dramatitzada al Festival de Teatre de Sitges i una altra al Malic. M’havia arribat que el TNC del Domènec Reixach s’hi havia interessat, però després el Josep Maria Benet i Jornet va escriure Olors i, com és natural, van triar el seu text. Penso que és una sort que no es fes llavors al Teatre Nacional, perquè potser m’hauria quedat en aquell tipus d’escriptura que, d’altra banda, crec que hauria funcionat. Amb una trama, amb molts personatges, una estructura i un vocabulari… Em va agradar molt veure el muntatge que va fer la gent de l’Arnau Itinerant, que tenia l’afegit que cada escena passava a un espai diferent del barri. Escrivim teatre perquè tard o d’hora es representi, no?

Jordi Prat i Coll | Foto: Agus Izquierdo

Durant la teva trajectòria has dirigit clàssics catalans, des de Pitarra (Liceistes i cruzados) a Sagarra (La fortuna de Sílvia) passant per Rusiñol (Els jocs florals de Canprosa), i també has estrenat una sèrie de petits espectacles més petardos i cabareters. El fil que uneix De quan somiava, M’hauríeu de pagar i Fàtima és la soledat?

És la meva veu. Com que són obres que es fonamenten en això, vull que la gent abans de llegir-les o veure-les en sigui conscient: que sàpiguen que està plovent, no és un dia assolellat. Em puc posar una cançó de Jacques Brel i començar a llegir M’hauríeu de pagar o Fàtima. En el fons és un llibre. Quan vaig publicar Fàtima vaig voler afegir un text a l’inici, que és una porta d’entrada a llegir-lo des de la intimitat, des de la soledat. Perquè la lectura és sempre un acte de soledat total, i si una cosa conec bé és la soledat. Però no ho dic des de la tristesa, eh? Ho dic des d’un lloc de coneixement: algú que ha viscut en parella molts anys coneix la vida des del compartir, i jo això ho desconec. En canvi, crec que la societat ens porta a estar molt connectats, però cadascú des de la seva soledat. Potser des d’aquí el que he de fer és trobar gent que vulgui compartir aquesta mateixa pulsió. Ara com ara, demà no ho sé.

“Estem fets de les nostres soledats”, escrius al pròleg de Fàtima.

Jo soc molt pedant, i m’agrada compartir aquesta pedanteria [riu]. Shakespeare deia, a La tempesta, que estem fets de la matèria dels nostres somnis. Doncs jo dic que estem fets de les nostres soledats, parafrasejant això.

També afirmes que un dels impulsos per escriure Fàtima va ser parlar dels misteris del cervell.

Aquest és el tema. El Roberto Zucco de Koltès, el Woyzeck de Büchner, l’Edmond de Mamet… totes aquestes referències hi són per a distreure. Un tema que he viscut molt de prop és el de la droga, i això em té emocionalment molt trastocat. L’altre gran tema és el de la salut mental. Són dos coses que en aquest moment estan sobre la palestra, però des d’un lloc que pot ser molt frívol. Ara tothom té un TOC, tothom té depressió, tothom té no-sé-què… I, per altra banda, sembla que estem a prop d’igualar el tabac i l’alcohol amb les drogues dures, i això no és així. Tots sabem què comporten les drogues dures. Perquè afecten el sistema nerviós i fan que es desperti una innocència emocional en aquells que n’abusen. Es fan un tipus de preguntes que m’hauria de poder fer jo, que en teoria tinc un cervell sa. A què li dono valor a la vida? És el que diu el gat a Fàtima, que el que més valora és veure cada dia com surt el sol. Jo de vegades vaig a la platja, al matí. No soc creient, però necessito justificar coses. I el mar omple una part de mi que fa que el dia a dia no em passi per sobre. Al llarg dels anys m’he anat trobant, per aquests carrers, alguna Fàtima, algun gat, alguna gavina, que de vegades s’il·luminen i et diuen: “Ei, tu ets feliç?”. Perquè ells miren des de fora aquest món de capitalisme salvatge en què estem tots immersos, en què ja no podem sortir de la roda. Quin tipus de persones surten d’aquesta roda? Normalment les que pateixen alguna patologia mental, com ara un trastorn de personalitat o una addicció forta. A l’obra, la Fàtima es va trobant una sèrie de personatges que qüestionen o posen de manifest la vanitat d’aquest món. Aquest és l’altre gran tema de l’obra.

Vanitatis, així es diu el grup de música on toca la companya de pis de la Fàtima.

Exacte. I la droga que apareix es diu Eclesiastès. Quan escric necessito ancoratges en la meva tradició, i nosaltres tenim el catolicisme. Recordo que a partir d’una entrevista que vaig llegir a l’Eduardo Mendoza vaig anar a parar a l’Eclesiastès. És un dels llibres de la Bíblia, molt curt, i vaig adonar-me que era exactament d’allò que volia parlar. Si l’agafes i el compares amb Fàtima, hi ha algunes frases copiades literalment. La meva “destresa” com a dramaturg ha consistit a fer que aquestes frases les pronunciessin els personatges, com si fossin seves. Quan escric m’encanta fer aquesta mena de coses: inserir un tros de “La vaca cega”, de “La lluna, la pruna”, algun vers camuflat de la Maria Mercè Marçal… Intento no posar cites massa conegudes, no poso el “ser o no ser”. Són textos potser més prosaics, que em connecten amb la meva cultura, i si algú ho rellegeix i s’hi fixa doncs molt bé. La infantesa és una etapa molt important per a mi, i a la Fàtima la salva un últim record. Mirall trencat de Mercè Rodoreda té un episodi preciós d’una nena amb el seu pare, i ell li diu: “Això és un record que et pot salvar quan siguis gran”. Només per aquell episodi que va viure la Fàtima quan era petita (que en el fons va ser un miracle), ja haurà valgut la pena la vida que ha tingut.

Com a bon cinèfil que ets, a Fàtima veig una influència de les pel·lícules de Carl Theodor Dreyer o Andrei Tarkovski.

He mirat molt cinema místic, és veritat. I m’agrada escriure a partir de reconèixer les emocions. La Queralt Casasayas fa un viatge meravellós en el paper de la Fàtima, però al final de l’escena del gat, quan li diu “M’abraces?” jo no puc, no ho aguanto. No he posat noms perquè no sabem com es diuen aquests personatges, i si llegeixes l’obra (que està molt pensada per ser llegida), la protagonista l’anomeno noia/ella mateixa/Fàtima. Perquè el seu nom no és pronunciat fins que no apareix el record d’infantesa. Fins aquell moment era anònima, una més del carrer. Quan t’estan anomenant, passa alguna cosa.

Pel que fa a la resta del repartiment i la part tècnica i artística, com arribes a configurar l’equip humà de Fàtima?

Estranyament o pel que pugui semblar, quan escric no penso mai en la posada en escena. El teatre que m’interessa més són els textos que quan els llegeixes penses “I això com es fa?”, com Vespres de la beata verge de l’Antonio Tarantino o les obres de la Caryl Churchill. Això és el que em mou, com a director, a l’hora de muntar un text. Quan escric vull ser com aquests o com l’última Sarah Kane, per entendre’ns. Cada director tallarà o posarà el que li sembli, segons les seves circumstàncies. També vaig pensar que amb tants personatges potser no la podria portar mai a escena, per això al pròleg escric que també es pot representar amb només tres actors. Pensant que ja ho faria a la Sala Atrium quan hi hagués l’ocasió! [riu]. Vaig passar el text a la Sala Beckett i al Teatre Lliure, i d’aquests últims vaig rebre un feedback molt bo. I vaig pensar “Calla, que encara el farem!”. Quan entra en joc l’opció de posar el text en escena, és quan començo a pensar-hi de veritat. Pensa que d’aquest repartiment de set actors jo només havia treballat amb l’Albert Ausellé. Amb la resta havia fet alguna lectura, amb el Sergi Torrecilla havíem treballat a La Mancha, de l’Albert Lladó, que es va fer al TNC. Amb la Daniela Fumadó havia fet un taller amb ella a l’Institut del Teatre sobre la Frida Kahlo, però allò era un projecte pedagògic, no era estrictament professional. Va ser un repte portar els intèrprets al meu univers. Per trobar la Fàtima vaig fer una mena de laboratori amb tres actrius, per veure com funcionaven amb el text. Les tres són extraordinàries, però la Queralt Casasayas tenia un plus pel que jo buscava en aquest personatge. A més ella també viu al Raval, a Reina Amàlia, i hi ha moltes coses que són a la pell dels qui vivim al barri. Aquest estiu m’ha anat enviant missatges de l’estil “M’he trobat amb una Fàtima” o “He conegut un gat”, “He viscut un episodi molt violent i te’l vull explicar”… No ens inventem el que explica el text. Hi ha gent que m’ha dit que el troba molt oníric, i jo els dic “Tu no vius al Raval, oi?”. Mira, fa pocs dies vaig sortir de casa hi havia una “gavina”, és a dir una persona gran, absolutament en pilotes, amb un cigarro a la boca i una llauna a la mà. I estava la mar de feliç, el tio. Al cap de carrer ja estava arribant la guàrdia urbana. Això ho veus en cinema i dius “és poesia pura”, és Fellini, és Sorrentino… Però al Raval cada dia passa alguna cosa semblant.

Quan vaig veure el cartell de Fàtima i la mirada de la Queralt Casasayas ja vaig veure que la cosa prometia. Després de llegir el text, crec que és una intèrpret que va molt bé per aquest personatge.

I a l’hora de treballar té molta disciplina. Jo soc un director de poca intuïció, crec que treballar sempre dona resultats, i als meus intèrprets els demano confiança, estimació i treballar molt. Picar molta pedra amb els ritmes, la mirada, les paraules… A més, la Queralt com a persona és molt empàtica, i aquest tipus de personatge és tot just el contrari: són persones molt egoistes. Tenen tant de dolor dins seu que la resta de mortals no ho podem entendre. A més, el filtre boirós que tenen al cap condiciona tot el que veuen i fan. Amb la resta ha sigut tot molt fàcil: els vaig explicar l’obra i una mica la meva vida, i els vaig dir que el que fessin estaria bé, mentre no anessin a llocs molt diferents. Tenia clar que l’espai meravellós que ha dissenyat el Marc Salicrú havia de ser com un retaule: a cada casella el mateix personatge està acompanyat d’algú diferent. Les arcades ens remeten al Lliure dissenyat pel Fabià Puigserver a Montjuïc, i una de les indicacions que hi havia al principi era el vers de Dant a L’infern: “Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi ritrovai per una selva oscura / che la diritta via era smarrita”. Hi ha un viatge cap avall, però al mateix temps també és cap amunt, la Fàtima baixa i puja alhora. Jo no volia un espai realista: el Raval es troba en les textures. Si t’hi fixes hi hem anat posant xiclets, taques, pipes… perquè aquest barri està fet una porqueria. Després, quan revisava les pelis de Tarkovski, vaig veure una escena de Nostàlgia que passa a Roma, a l’escalinata de Piazza Spagna. Ho trobo fantàstic perquè és místic, ascendeixes i descendeixes alhora. Totes les ciutats tenen un lloc cèntric monumental: no és el cas del Raval, però podríem pensar en les escales de Montjuïc. I a més és un espai molt teatral: quan ho vaig veure a la sala vaig pensar “Sembla Chereau”. Perquè Patrice Chereau deia que l’espai ha de ser monumental per tal que la figura humana pugui mostrar tota la seva petitesa. En un lloc com el Lliure de Gràcia, que ara sembla la Sala Gran del TNC!

Tens raó: veient les fotos de l’espectacle pensava que era a la Sala Fabià Puigserver, i no a Gràcia. L’espai sembla molt més ampli del que és en realitat.

I a més té una altra virtut: hi ha les grades del públic i les escales de l’escenografia també creen unes grades. Per tant, si estàs assegut darrere de tot també tens una molt bona visió. No tens mai la sensació de ser lluny. Aquest és un espai molt difícil d’il·luminar, i el Raimon Rius ho ha fet de meravella. Pel que fa al so, el Lucas Ariel Vallejos entén molt bé que és una mirada mental: ha fet un espai sonor gens realista. I si parlem del vestuari de l’Albert Pascual, té una poètica i un gust increïble per les textures i, a més, tots els actors l’adoren. Ell els proposa coses de vegades raríssimes i sempre li compren tot. I el mateix ha succeït amb tot l’equip d’intèrprets. Ja sé que això és un tòpic i que ho diu tothom, però quan fas aquest tipus de projecte o notes que no és una feina més o no funciona. Aquí s’ha palpat totalment. L’estrena al Grec va anar molt bé, però veníem del final del curs on tothom arriba molt esgotat. Ara l’espectacle haurà reposat, que sempre va molt bé. El que m’agradaria és que, en la mesura que sigui possible, aquest espectacle digui alguna cosa a la ciutadania. Perquè el fem en un teatre públic, i jo crec molt en el teatre públic.

Vols dir que el públic se senti interpel·lat per aquesta Fàtima?

He anat veient les programacions que han presentat els teatres per aquesta temporada, i veig que hi ha una voluntat fortíssima de fer teatre d’evasió, de “vamos a por todas”, que jo no comparteixo gens. Crec que Fàtima ha de poder trobar un espectador que també té dret a aquesta mena d’espectacle.

Quan mires enrere i fas balanç dels teus vint anys de trajectòria, en què has treballat al Lliure, a la Sala Beckett, a la Sala Atrium, al TNC… Com et sents?

Et podria regalar molts titulars, però no tinc Twitter. Crec que en aquest país o ets d’una família o sempre estàs a la casella de sortida. Jo he decidit no tenir família, i visc a gust en la meva soledat. Quan acabo de fer un espectacle sempre torno a començar de nou, hagi anat bé o no, hagi rebut premis o no. No em fa res, però els meus amics saben que jo tinc data de caducitat, com els iogurts. Sé que no em dedicaré al teatre tota la meva vida, ho tinc claríssim. Fa temps em vaig posar un any per deixar el teatre, i ho hauria mantingut si no hagués vingut tot el tema del TNC i els encàrrecs del Xavier Albertí de revisar els nostres clàssics. Ara, com que m’estic descobrint com a dramaturg, vull veure fins on arriba la cosa. Posem-nos fins als cinquanta anys, a veure què passa. A no ser que hi hagi un gir en el món del teatre, crec que la meva vida poden ser moltes altres coses, més enllà del teatre. I més tenint en compte que sempre torno a la casella de sortida. Vull ser molt honest, perquè vinc d’una família molt honesta, i perquè a tots els que ens dediquem a disciplines artístiques ningú ens ha posat una pistola al cap i ens ha obligat a fer-ho. Quan veig directors que no tenen res a dir, però que s’han muntat molt bé el tinglado i no paren de treballar, sempre penso que jo no em vull convertir en això. Aniré fent, i a veure què passa. I tots som incoherents, eh? Segurament jo el primer. Algun alumne de l’Institut del Teatre m’ha preguntat: “Què s’ha de fer per ser com tu?”. L’única cosa que vaig tenir clara, ja fa molts anys, era que havia de diversificar la meva feina: vaig fer de guionista a Saber y ganar, donava classes, traduïa, dirigia, escrivia els meus textos… Perquè mai no saps quina d’aquestes facetes et pot fallar. Durant molts anys m’ha sostingut la meva feina de professor i els projectes que m’he pagat jo de la meva butxaca. Vull dir que hi he acabat perdent diners. Però almenys em donaven alegria i em mantenien en el candelabro.

Si repassem la teva trajectòria, podem veure que no has fet mai una direcció “alimentícia”.

Perquè he sabut dir que no. I tampoc he rebut tantes ofertes, no et pensis. Però quan les he tingut he sabut declinar. Si demà em truca Focus o qui sigui i m’interessa l’oferta, ho faré. Com a espectador sempre he gaudit molt del teatre musical i comercial, i si ara em proposessin dirigir Hamilton o Mary Poppins diria que sí. I ho faria encantat. No ha sigut el cas i no crec que passi mai. Ja està, no passa res. Crec que hi ha molt prejudici en com els altres et veuen a tu, i quan demostres que pots omplir una Sala Gran (que tampoc no serveix de res), et quedes amb aquesta satisfacció personal. Perquè, a més, no has renunciat als teus principis.

Com a director, no té res a veure fer Vespres de la beata verge o Els jocs florals de Canprosa, i els va fer la mateixa persona. O Els tres aniversaris, que és l’espectacle més comercial que he fet mai. I això em fa molt feliç, perquè soc un director diferent a cada teatre. Quan he treballat al TNC he volgut dialogar amb la meva cultura i el meu país. Perquè jo em crec les nostres institucions, malgrat el pujolisme. Jo he estimat molt el National Theatre de Londres, i entenc que, quan ens truquen del TNC, la nostra carrera és secundària. En un teatre públic és important conèixer la nostra llengua, els nostres clàssics, la nostra tradició interpretativa… I des d’aquí fico la banya. Quan em poso a fer un espectacle de petit format amb el Jordi Vidal, sé que estic dialogant amb un cantant-actor. Si hem fet un espectacle dedicat a l’Ovidi Montllor o un altre dedicat a la Guillermina Motta, és perquè és aquest tipus d’intèrpret que el nostre país no sap on ubicar: “Ah, però tu ets cantant o actor?”. Això ha sigut una gran lluita, per això estic molt content amb tot el que ha passat amb Guillermotta, perquè ha donat continuïtat a una cosa que ha sigut molt nostra. Això els espanyols no ho han tingut. I de sobte em trobo que soc un director polièdric, i això m’agrada perquè no tinc la sensació de dirigir sempre des del mateix lloc. Hi ha directors que sempre fan la mateixa obra, malgrat el text. En canvi, jo intento i m’obligo a no fer sempre el mateix, perquè el text i el context són molt diferents. Ara sempre hi soc jo al darrere, òbviament, amb les meves fílies i les meves fòbies.

Ara mateix tens tres espectacles en cartellera o girant per Catalunya: Fàtima, Guillermotta i M’hauríeu de pagar.

Sí! Tenim bolos de Guillermotta i més endavant es podrà veure es veurà al Maldà. Nosaltres vam estrenar l’espectacle a la Sala Atrium, i després vam fer algunes funcions al Teatre Condal, que van anar molt bé. Tenim algun bolo en alguna plaça major de Catalunya, i ho havíem de provar en un escenari gran. No canvia l’espectacle, però sí des d’on es diuen una sèrie de coses. El Jordi volia tornar a Barcelona, però en un teatre petit, però com que a la Sala Atrium farem una altra coseta (que ja s’anunciarà), ell va parlar amb el Maldà, que ens ha acollit. Això ho fem des de les nostres ganes de compartir-ho. M’hauríeu de pagar farà girà per Catalunya i les Illes Balears: ara el tercer monòleg no el farà l’Albert Pérez (que estarà cantant i ballant a Pares normals) i l’interpretarà el Pep Munné. Tenim una quinzena de bolos, d’octubre a desembre. Aquesta és una obra que m’estimo molt, per com ha anat, pel que ha suposat. I també em fa molta il·lusió una cosa que faré al Liceu: he escrit el llibret d’una òpera de nova creació que es diu Nala, amb música de l’Andreu Gallén. De fet, és un encàrrec que li van fer, i ell em va proposar que escrivís el llibret. T’encantarà el subtítol: Nala, llibret per una òpera de tremendisme rural gai. Això es farà al juliol, dins del programa de microòperes de nova creació del Liceu que es diu Òh!pera. El Gallén em va dir que volia fer un God’s own country català, una mica de mariconisme rural. És una peça que ha de durar mitja hora, i ja tinc la continuació al cap. Això és el resultat de diversificar, i tenir diverses cosetes xules, en què crec molt. I també hi ha alguna cosa més que encara no es pot dir, de cara a l’estiu vinent…