Velles mitologies i actes profans

Segurament no hi ha cap muntatge que mereixi tant ser inclòs dins un cicle de virtuosos —els Virtuosos Brossa— com Vespres de la Beata Verge. Sobretot, i entre altres coses, pel colpidor text d’Antonio Tarantino, la brillant traducció d’Albert Arribas, la direcció acurada i precisa de Jordi Prat i Coll i la veritat escènica d’Oriol Genís. L’espectacle, estrenat a la Sala Beckett l’any 2012, es va reposar al Teatre Akadèmia el 2016 i s’acaba de reestrenar a l’Escenari Joan Brossa, on serà fins al 8 de març.

Antonio Tarantino (Bolzano, 1938), pintor italià reconvertit a dramaturg, és autor d’un revelador teatre de la paraula que vincula les classes socials més desafavorides a un substrat mític del tot adaptable a la psique malmesa dels personatges. No fa gaire es va poder veure Stabat Mater al Teatre La Gleva, i ara torna Vespres de la Beata Verge, que ens permet assistir al procés de redempció d’un pare i viatjar a les regions tenebroses d’un avern grec. Totes dues peces, que des del seu títol mateix referencien les grans obres sacres de Claudio Monteverdi, formen part de la tetralogia Quatre actes profans, completada per La Passió segons Joan i Lluentons.

L’extraordinària traducció d’Albert Arribas trasllada a un català orgànic —i alhora convenientment artificial— un text que se serveix d’una contundent amalgama de dialectes i registres on els cultismes i els vulgarismes conviuen sense complexos. Aquesta parla singular vehicula un discurs mitjançant el qual un pare poc amatent es reconcilia post mortem amb el seu malaguanyat fill, que s’ha suïcidat. El so de la mort clínica obre i tanca l’espectacle, i en l’interval es desplega la xerrameca irreverent i florida d’un home dels baixos fons de Torí, venedor ambulant i lladre maldestre que, assegut a la sala d’espera d’un dipòsit de cadàvers, estableix un il·lusori diàleg telefònic amb el seu fill mort. L’encarna Oriol Genís, que, del tot compromès amb la condició del personatge i amb el que diu, realitza una interpretació prodigiosa, a l’abast de ben pocs actors. Jordi Prat i Coll té molt clar el concepte escènic i l’executa amb sobrietat, codificant amb expertesa tant els canvis de to com el moviment, en un eficaç espai dissenyat per Ricard Prat i Coll i redimensionat per la dialèctica entre la foscor que encalça el pare i la llum gèlida de la sala forense.

Aquest poc harmoniós senyor Armonio, modulat per Genís, té l’autenticitat de l’odi covat en una ment desfermada. Viu la realitat —els venedors a plaça, les partides de pòquer, l’esposa ofegada en vi de Marsala, el tumult, la infàmia quotidiana— com una constant agressió i no se’n pot sostreure. L’aclaparament i la desolada trivialitat de les interminables penúries quotidianes tapen un dolor molt profund. El seu parlament se sustenta en la materialitat i es propulsa cap al viatge al més enllà que ha de fer el seu fill, repudiat en vida —“la beata verge” l’hi deien, per escarnir-lo— perquè es transvestia i exercia la prostitució. El monòleg dialògic, oníric i reparador, assumeix tant les recomanacions del pare com les rèpliques del fill.

Tot està contingut des de l’inici, però la història s’ha d’anar desentranyant i recomponent. Un sobtat canvi lumínic, acompanyat d’un efecte sonor de terrabastall, desplaçarà el focus fins al cos nu del jove que, estès sobre la llitera mortuòria, hi és des del començament i ara es fa visible. El fill, assumit per l’actor Roger Vilà, constitueix una presència necessària, fascinant materialització escènica —amb sabates de taló, mitges de reixa i vestit de “putot”— de la fantasia de retrobament i reconciliació. El pare reprèn el diàleg i descriu el passatge al món dels morts, un imaginari pagà on no hi ha perdó que valgui. A l’inframón, com a tot arreu, s’hi entra a empentes i rodolons, amb provisions i astúcia, i el difunt haurà de passar per cruïlles atestades de mafiosos fins a arribar davant la canilla rabiosa i els vells de la “comissió”, confós entre la turbamulta miserable i subsumida en una “favela mòbil però sense samba”. El pare esdevé un guia poc ortodox que acompanya virtualment el trànsit i exhorta el fill mort a calçar coturns, subornar els duaners i desoir els tàntals planyívols que “t’estrenyen amb la mordassa de la desesperació”. Com un profeta llec però inspirat, fa passar el mite pels seus propis referents i experiències, i evoca un infern d’aire feixuc i irrespirable que cal purificar amb càmfora, lavanda i fulles de llorer.

En un passatge memorable, aquest engalipador de mena es dignifica i ens commou desplegant els seus amplis sabers, és a dir, declarant-se expert en obrir els “calaixos encastats a la panxa o al cor de la gent”, estudiós de la fortuna i coneixedor de la trinitat de la carn. Una falsa, aproximativa erudició es manifesta com un cos estrany, immiscit en la corrompuda lletania que segueix desgranant i que el manté amb vida, alerta contra el món. El to recriminador i exaltat s’apaivaga, cada vegada més a prop de l’assumpció i d’una pena resignada però innominable. Al capdavall, el bucle obsessiu, progressivament encalmat a partir d’ombres i imatges antigues, no és sinó una estratègia de supervivència enfront d’un destí tan advers com els raigs del sol grec més cruel i abrasador. En els actes profans d’Antonio Tarantino, les velles mitologies subsisteixen; el seu saber remot i fossilitzat, immemorial, connecta per via directa amb els “esparracats i apedaçats” del món, servint-los d’ancoratge, consol o refugi ètic.