Inflamacions i anticaspa amb Oye Polo

Dijous. Aquest és un dels quatre «Dijous de comèdia» programats a Temporada Alta. Ja hi ha passat el Marc Sarrats, i aviat serà el torn de Judit Martín i El Soterrani. Vaig a La Mercè a veure el duet de les Oye Polo. Stand-up comedy en català. Confesso, amb vergonya, que encara soc verge en aquest camp. Entro, doncs, a La Mercè amb la meva virginitat ignominiosa i també amb la meva por, perquè les promeses d’hilaritat sempre me’n fan. No hi ha res més trist i decebedor que imaginar que et faran riure i que acabis passant vergonya, cosa que a més et recorda el teu desencaix en el món. A més, com que em conec, ja sé que fer-me riure és difícil, més encara avui, que fa deu dies que estic mig malalta i no paro de sumar -itis: sinusitis, otitis, cistitis. La vida inflamada.

A la porta em trobo Salvador Sunyer, el director del festival, i comentem l’estrena barcelonina de la setmana —L’home de teatre al flamant Heartbreak Hotel—, en la qual vaig riure amb aquella rialla catastrofista que sempre em provoca Bernhard. Però avui no vinc a riure així.

La sala està plena. La mitjana d’edat és més baixa que en els espectacles que he trepitjat fins ara a Temporada Alta. Això sempre és bon senyal en un festival gran: la capacitat de congregar tota mena de públics. Em sembla que els espectadors, a banda de ser més joves (o menys vells) tenen la mirada més encesa i se’ls nota la bona predisposició: hem vingut a riure i no permetre’m que res ens ho espatlli. La predisposició és crucial en la comèdia. Abans i tot de començar ja es nota que les Oye Polo en saben molt de propiciar aquest esperit entre el públic.

L’espectacle té quatre blocs. Un primer bloc d’escalfament amb elles dues, personalitzat segons el lloc on actuen. Mòbil en mà, dialoguen irònicament sobre quina ciutat és la Nèmesi de Girona (el públic els fa concloure que Barcelona; segurament Barcelona és la Nèmesi fins i tot de Barcelona mateix), sobre la història de la ciutat i sobre els resultats de les eleccions. I ho fan amb dos recursos que funcionen prou bé. Primer, interpel·lant el públic i fomentant que participi, gairebé com amb els espectres: si hi esteu d’acord feu un senyal, aplaudiu. Segon, practicant una mena d’acudit que obliga els gironins a riure’s d’ells mateixos, cosa que no solen fer gaire.

El segon bloc és un monòleg de l’Ana Polo de to plenament (i alliberadorament) feminista amb diversos moments brillants, com el de l’agressivitat vaginal, que em fa riure per primer cop (fins ara només tenia una mena de rialleta muda, insonora, instal·lada dins el cap). Després ve el monòleg d’Oye Sherman (Maria Rovira), que juga amb un to una mica més distant. El públic riu, aplaudeix, s’ho passa bé amb totes dues. Jo agrairia un ambient, un lloc, més informal. Unes tauletes i una copa. Al capdavall, els americans que es van inventar això de l’stand-up, ho devien començar a fer així per alguna cosa.

Oye Polo acaben amb un altre bloc conjunt, recitant-nos un infame poema sobre la dona publicat per la Guàrdia Civil pel dia de l’ídem. És realment una poesia calamitosa, coberta de tota la caspa de les convencions, els clixés i les opressions. I és precisament aquesta la virtut d’Oye Polo: que agafen tota la caspa que ens envolta i l’espolsen. Són l’H&S de la societat. Perquè la caspa sempre torna.

Un petit però: potser em sap una miqueeeta de greu alguns petits excessos amb el castellà. No és que jo sigui una puretes lingüística (o sí: no n’estic segura), però em sembla que continuar saltant el castellà per dir certes coses, no fa més que empobrir-nos i és una manera de dir que el català no és suficient. Entenc que es faci, i fins i tot segons el cas concret (la frase, el gag, etc.), ho defensaria, però potser en altres casos no caldria. Soc d’aquelles que pensen que els que treballem amb les paraules tenim el deure de demostrar que la nostra llengua és plenament funcional per a tot, o per quasi tot. També per fer riure. També per a l’stand-up comedy. Un exemple, bassura, ¿segur que cal? Si no creem nosaltres l’argot, ¿qui ho farà? Exacte, ningú.

Sigui com sigui, torno cap a casa amb una nova -itis per a la col·lecció del dia: la feminismitis. Però, a diferència de les altres inflamacions, la del feminisme sempre és benvinguda (i necessària). Ara que ja m’he desvirgat, i que he rigut (quin alleujament: encara no estic morta), hauré de repetir aviat.