Thomas Bernhard al Heartbreak Hotel. Bitllet d’estrena

No passa cada dia que algú inauguri un teatre. Aquest dilluns i dimarts hem pogut assistir en dues tandes a l’obertura d’una nova sala independent al barri de Sants. El Heartbreak Hotel, situat al carrer Bacardí, a la plaça de l’Olivereta, és el nou projecte d’Àlex Rigola i Irene Vicente. I l’han inaugurat amb L’home de teatre de Thomas Bernhard, una obra que teatralitza justament l’entrada d’uns actors en un espai escènic abans de fer una funció.

L’home de teatre de Bernhard, estrenada per primer cop l’any 1985, és una peça per a set actors, que Àlex Rigola en la seva adaptació ha reduït a tres. La funció pivota al voltant del monòleg d’un actor vell, Bruscon, aquí magníficament interpretat per Andreu Benito, que entra en un teatre amb una exigència extemporània: poder apagar tots els llums de la sala cinc minuts abans del final de la funció, inclosa la llumeta de la sortida d’emergència. Vet aquí un desig capriciós, però que en una producció de 1972 de L’ignorant i el boig, una altra obra de Bernhard, no va ser satisfet i es va decidir retirar l’obra del programa del festival de Salzburg. A L’home de teatre Bernhard parodia aquell incident real per crear un suspens escènic. Àlex Rigola, en canvi, pot permetre’s el luxe de deixar el seu teatre completament a les fosques. És a casa seva.

Àlex Rigola fa un exercici de traducció cultural d’Àustria a Catalunya, dos països de tradició catòlica i nacionalista, i posa el dit a la llaga, perquè les invectives de Bruscon contra el seu país són força assimilables al nostre.

Rigola també ha fet ús d’aquesta llibertat per tirar endavant una adaptació molt agosarada però eficaç de l’obra de Bernhard a partir de la traducció de Der Theatermacher que signa un servidor. Rigola trasllada l’acció de l’obra d’Utzbach, un petit llogarret d’Àustria, al barri del Badal, i escarneix la seva pròpia sala, de nom impronunciable. A partir d’aquí fa un exercici de traducció cultural d’Àustria a Catalunya, dos països de tradició catòlica i nacionalista, i posa el dit a la llaga, perquè les invectives de Bruscon contra el seu país són força assimilables al nostre. L’home de teatre d’Àlex Rigola i Andreu Benito interpel·la tot el país des del Badal. Ens posa davant dels ulls un mirall que incomoda.

Bernhard escrivia teatre pensant sempre en uns determinats actors. Àlex Rigola ha fet aquesta adaptació de Der Theatermacher pensant en Andreu Benito, com Xavier Albertí la va muntar fa uns anys perquè tenia Lluís Homar. L’home de teatre és aquella mena de text que no et planteges de representar si no tens abans l’actor que farà de Bruscon. Thomas Bernhard la va escriure pensant que la podria fer Minetti, però finalment el paper va recaure en l’actor Traguott Buhre.

Com tots els grans personatges de Bernhard, a força de dir disbarats Bruscon acaba dient grans veritats, sempre en contra d’alguna cosa. Contrari en tot i alhora inconseqüent, el vell actor és un contestatari contradictori: un misogin que s’ha casat; un antiproletari que tracta la dona i els fills com si fossin obrers; un actor que carrega contra la seva professió; un autor que proclama la seva genialitat de dramaturg però que adapta i retalla la seva obra segons l’audiència que té al davant; un tirà que renega dels nazis; un anticatòlic que proclama a crits la seva italianitat i el seu amor per Itàlia… Bruscon és en el fons un megalòman descregut.

Vet aquí un personatge agraït de representar, perquè convida l’espectador a fer un viatge que va de la repulsió a l’admiració, de l’antipatia a la simpatia. Tan aviat ens identifiquem amb les sentències lúcides de Bruscon com riem dels seus estirabots, fins al punt que se’ns fa difícil destriar les veritats de les ximpleries, perquè tot forma part d’una mateixa deformació. Andreu Benito, molt ben acompanyat pels actors Àlex Fons i Marwan Sabri, interpreta el seu Bruscon evitant en tot moment l’histrionisme i la gesticulació gratuïta, defectes que Bernhard trobava abominables.

Ha nascut un nou teatre a Barcelona, petit com una capsa de mistos, però amb un gran potencial per encendre i atiar emocions fortes. Cal posar-lo al mapa.

L’autor austríac havia manifestat la seva animadversió envers l’exhibicionisme actoral. L’any 1985, el mateix any que es va estrenar Der Theatermacher al Landestheater de Salzburg, Berhnard declarava a Theater Heute: “Detesto els actors, de fet els odio, perquè a la més mínima senyal de perill s’alien amb el públic per trair l’autor, i s’identifiquen completament amb l’estupidesa. Els actors són els destructors i exterminadors de la imaginació, els autèntics enterramorts de la literatura”.

Traguott Buhre, l’actor que va representar el Bruscon per primera vegada, deia que si “Bernhard hagués nascut molt abans, hauria inventat l’espiral. Bernhard no necessita fer canvis d’escena, i si en fa algun, és mínim. No és un pensament horitzontal, el de Bernhard. Se serveix de la tècnica de l’encerclament per conduir el mateix tema sempre cap a nous girs, noves espirals del pensament. S’alliberen fantasies, forces centrífugues sorgeixen a partir del llenguatge. Es podria dir que no és la situació que determina el llenguatge, sinó que és el llenguatge que crea la situació”. És fàcil de veure que els últims muntatges d’Àlex Rigola, com ara Hedda Gabler, en què els actors parlen amb una gran proximitat al públic i sense artificis escènics, participen d’aquest estatisme i estan en sintonia amb la poètica de Bernhard.

Ha nascut un nou teatre a Barcelona, petit com una capsa de mistos, però amb un gran potencial per encendre i atiar emocions fortes. Cal posar-lo al mapa. El Heartbreak Hotel es troba al bell mig d’un triangle de parades de metro, Badal (L5), Santa Eulàlia i Mercat Nou (L1). I si hi aneu en cotxe, disposeu d’un pàrquing públic subterrani, just davant del teatre. No teniu excusa.