I Simposi Internacional ‘Dramaturgues catalanes del segle XXI’

Fa dues setmanes es va celebrar el Simposi Internacional ‘Dramaturgues catalanes del segle XXI: creació, traducció i crítica’, del qual es pot dir, sense por a exagerar, que va ser un acte pioner. La singularitat d’aquest simposi rau en el fet que les organitzadores, Adriana Nicolau Jiménez i Gemma Pellissa Prades, han proposat analitzar les creacions de les dramaturgues catalanes actuals des d’un vessant feminista i des de múltiples angles. Això es reflecteix en la tria dels ponents que durant els dies 2 i 3 d’octubre van intervenir a la trobada organitzada a la Universitat de Barcelona: els acadèmics que estudien els corpus de les autores de teatre, però també la crítica que se’n fa ressò als mitjans de comunicació i les mateixes dramaturgues, juntament amb teòriques dels estudis feministes reconegudes internacionalment: Marta Segarra i Jen Harvie. La riquesa en la representació de les diferents veus implicades es va fer palesa també en la diversitat de formats escollits per a l’acte: ponències, taules rodones, dramatitzacions i fins i tot un grup de treball sobre les darreres tendències de les teories teatrals feministes.

El dia 2 al matí, des de primera hora, la sala de professors del cinquè pis de l’edifici Josep Carner es va omplir considerablement d’assistents que veníem d’arreu dels territoris de parla catalana, però també de França, els Estats Units, Irlanda, el Regne Unit… La primera jornada va començar amb una càlida rebuda i la presentació del Simposi, en la qual Pellissa i Nicolau van argumentar la voluntat de fomentar el debat entorn d’una autoria que, per motius de gènere, ha tendit a quedar en segon pla. Sota la moderació de Sharon Feldman (University of Richmond), va començar la primera taula de ponències, en la qual es van abordar els precedents de la situació teatral actual. Per exemple, es va tractar la ingent influència de Mercè Rodoreda en l’escena catalana a càrrec de Xavier Serrat (CRAE), qui va fer un repàs quirúrgic a l’àmplia representació que hi ha hagut als escenaris de l’obra narrativa de la prolífica autora (que, tanmateix, contrasta amb les poques escenificacions de la seva obra dramàtica). Es va proposar un repàs, també, del paper de les no-només-dramaturgues en la segona meitat del segle XX, a cura de Montserrat Palau Vergés (URV), que feia palès la pràctica inexistència de dones que només es dediquessin a escriure teatre en aquest període. La taula  es va tancar amb la recepció de les dramaturgues patrimonials en el segle XXI, per Teresa Julio (UVic), qui va destacar que, a part de Rodoreda, només Víctor Català i Maria Aurèlia Capmany han gaudit d’una mínima continuïtat (per dir-ne així) a les cartelleres, i que la resta de dramaturgues del XX han comptat amb una nul·la, o només puntal presència als escenaris actuals.

Una pausa per al cafè ens va permetre als assistents intercanviar idees i establir connexions. Es feia evident la voluntat d’arribar a un públic que anés més enllà de la universitat, com ja havien deixat entreveure els canals de difusió on s’havia publicat la informació de la trobada. En efecte, entre els assistents hi havia professors i estudiants de grau i de màster, així com gent de teatre, traductors, actrius i dramaturgues. La gent se saludava amb afecte i sorpresa i després de dir-se els noms respectius tot era: “Oh, ets l’autora d’aquesta obra!” o “Em va encantar aquell article que vas escriure!” i, per descomptat: “Tu no has participat en aquesta obra que s’acaba d’estrenar a…?” i “Què has pogut veure des que ha començat la temporada?”.

La segona taula de ponències del matí va explorar noves propostes d’aproximació a les obres de dramaturgues contemporànies com Victoria Szpunberg i Lluïsa Cunillé, així com companyies performàtiques com Los Detectives, seguint la moderació de Carles Batlle (IT/UAB).  Helena Buffery (University College Cork) va proposar, a partir de teòriques com Lisbeth Lipari, que una poètica de l’escolta recorre les obres de Szpunberg, les quals, a través de diferents situacions, exploren la (in)capacitat d’escoltar l’altre i d’assimilar la diferència i les figures de l’alteritat, i exhorten a escoltar millor, a escoltar altrament. Així mateix, Maria Moreno (UB) ens va parlar d’El Jardí de Lluïsa Cunillé per explorar-ne, a través de referents teòrics com Cixous i Kristeva, la dialèctica de l’ambigüitat i la subjectivitat femenines, alhora que va posar de manifest la necessitat que hi hagi noves representacions del text que n’explorin totes les possibilitats dramàtiques. Deixant de banda aquestes autores, ja consagrades, vam descobrir el col·lectiu “Los Detectives” (Mariona Naudin, María García Vera i Marina Colomina), l’obra del qual va servir a Marta Duran (University of Saint Andrews) per a exemplificar, a partir dels postulats del postmarxisme, com les noves dramatúrgies desafien les convencions de gènere i els rols tradicionals, s’allunyen de les posades en escena convencionals i abracen amb solvència la performance i l’experimentació.

Durant la tarda, les ponències teòriques van deixar pas a dues taules rodones. La primera, amb Lara Díez Quintanilla i Anna Maria Ricart i la moderació d’Adriana Nicolau, ens va oferir les valuoses perspectives de les dues autores de teatre que també són, respectivament, actriu i adaptadora. Les seves maneres de veure l’ofici van mostrar força afinitats que es poden llegir com a representatives del sector: van recalcar la responsabilitat que comporta ser una dona que escriu, i alhora van rebutjar ser etiquetades pel seu gènere per evitar que el seu teatre sigui classificat com una obra “per a dones”: per això van defensar que els temes que tracten són universals (“Per exemple”, va comentar Ricart a propòsit de l’obra Obsolescència programada, “parlar d’una dona en la menopausa implica reflexionar sobre l’envelliment, una experiència que afecta tant homes com dones”). També van parlar dels vasos comunicants que troben en la seva activitat com a dones de teatre, de la necessitat de replantejar els processos de treball teatrals (Lara Díez va reivindicar la necessitat d’avançar cap a estructures i maneres de fer més horitzontals) i de la dificultat de desenvolupar carreres coherents enfront de la persistent precarietat del sector, una qüestió llargament comentada. Per acabar, van explicar la tasca que, des de fa un any, duu a terme l’Associació Catalana de Dramatúrgia, que Ricart presideix.

La segona taula rodona va abordar el teatre contemporani en la totalitat dels territoris de parla catalana, amb la participació d’Ana Prieto Nadal (UNED) en representació del Principat, Paula Llorens (UV) en representació del País Valencià i Josep R. Cerdà (antic director del Teatre Principal de Palma) en representació de les Illes Balears, i amb la moderació d’Anton Pujol (UNC Charlotte). La taula va tractar la situació actual de les dramaturgues dels territoris de parla catalana: tots tres ponents van destacar l’actual proliferació de noms femenins, amb una excel·lent varietat de produccions i una diversitat de carreres, tant consolidades com emergents. Van ocupar un lloc destacat les problemàtiques clau amb què s’enfronten les dramaturgues, com la precarietat, el lloc marginal que ocupa la llengua catalana respecte a la castellana en el conjunt de les seves produccions, la manca de paritat a les cartelleres i la manca d’equitat en jurats i comissions (tot i això, Paula Llorens va explicar el cas d’èxit del criteri de paritat en les ajudes a la dramatúrgia de la Generalitat Valenciana, que han afavorit l’actual proliferació de creadores: actualment, dels 101 socis de l’AVEET, 47 són dones). Per altra banda, es va reclamar la necessitat d’afavorir coproduccions arreu dels territoris dels Països Catalans, de fer partícips professionals d’altres territoris de la vida teatral local i d’expandir el mercat cultural actual a través d’activitats creuades.

Com a fermall d’or del primer dia, els assistents vam poder gaudir (amb tot el que implica la paraula gaudir) d’una lectura dramatitzada de fragments de La confiança de la dramaturga alacantina Guadalupe Sáez, que va fer una Lara Díez Quintanilla electritzant i hipnòtica. Tot i tractar-se només d’una lectura, Díez Quintanilla va aconseguir transmetre la potència del text, que explora la preocupació d’una dona a punt de parir per les condicions que imposa el sistema sanitari, junt amb la seva lluita per defensar la voluntat pròpia. L’obra traçava paral·lelismes entre aquesta situació i la d’una orangutana enregistrada en un vídeo que va esdevenir viral, i en el qual defensava el seu hàbitat, a l’Illa de Borneo, d’una excavadora que l’estava desforestant. La defensa aferrissada del propi cos com a pàtria inviolable que vehicula el text de Sáez va reunir, a més, els principis rectors de les taules rodones de la tarda, ja que va sumar el nom d’una tercera dramaturga als de Díez Quintanilla i Ricart i va dur a Barcelona una breu (però intensa) representació de la dramatúrgia valenciana actual.

El dimarts 3 d’octubre, la segona jornada del Simposi va començar amb les ponències d’Eva Saumell i Núria Santamaria, moderades per  Francesc Foguet (tots tres de la UAB). La taula es va centrar en la manera en què uns certs imaginaris, com el coneixement mèdic sobre els trastorns psiquiàtrics i la tradició de la ciència-ficció, s’integren en el teatre contemporani del segle XXI, especialment en les obres escrites per dones. Saumell va comentar obres com Esthetic Paradise de Victoria Szpunberg, NUA (Radiografia d’un transtorn) d’Ann Perelló i Andrea Ros, El bosc de Daniela Feixas, Els senseespai de Lara Díez i L’abraçada dels cucs de Paula Llorens. Per la seva banda, Santamaria va explorar peces com Frankenstein soc jo, La desacceleració de les partícules i L’home sense veu de Clàudia Cedó, les peces radiofòniques Històries de l’altra banda, Eva i Adela als afores de Mercè Sarrias, La màquina de parlar de Victoria Szpunberg, Deu metres quadrats de Ruth Vilar i Els pastorets (i alguns marcians també) de Raquel Loscos i Salvador S. Sànchez. Una ponent i l’altra van deixar bastant clar que l’autoria femenina que parla de bogeria i/o de ciència-ficció és la que, de forma predominant, fa que els personatges femenins fugin dels tòpics victimistes i sexualitzants en què la temàtica i el gènere literari, respectivament, han tendit a encasellar-los.

Després d’un esmorzar revifador a una terrassa des d’on es poden apreciar els jardins i el campanar de la Universitat de Barcelona, va tenir lloc la taula de ponències teòriques, plantejada per donar a conèixer el pensament sobre les relacions entre el teatre i el gènere en els àmbits anglòfon i francòfon. Els assistents vam tenir l’oportunitat d’escoltar les explicacions entorn de la noció d’escriptura femenina d’Hélène Cixous i la seva relació amb el teatre durant la intervenció virtual de Marta Segarra (UB/CNRS).  Va seguir l’única intervenció en anglès del Simposi, la de Jen Harvie (Queen Mary University of London): la professora anglesa va presentar una entenedora visió de l’anomenada teoria dels afectes per posar l’accent en la necessitat de superar la divisió binària entre emoció i raó i en la subseqüent subestimació dels sentiments. Tot seguit, va argumentar la importància d’aquests canvis de perspectiva per entendre el paper dels feminismes al teatre contemporani, en obres com I només jo vaig escapar-ne de Caryl Churchill. Ambdues ponències van abordar una qüestió a l’ordre del dia en els respectius contextos però menys tractada en l’àmbit dels Països Catalans: la raça.  És una llàstima que el Simposi hagi perdut l’oportunitat per abordar a fons la situació de les dramaturgues racialitzades als teatres catalans, que necessita ser estudiada i prioritzada.

Després de les dues ponències teòriques, Jen Harvie va animar un grup de treball basat en les teories que havia exposat prèviament, i que llançava preguntes per vincular-les al panorama català actual: “Quins sentiments apareixen al teatre feminista català? Es produeixen tensions entre els desitjos feministes i sentiments com l’optimisme cruel? Hi ha esperança? I ràbia? Quines dramatúrgies de l’emoció es posen en joc i quins efectes produeixen en l’audiència?”. Els assistents vam debatre en petits grups sobre obres que havíem vist recentment, mobilitzant els conceptes que Jen Harvie havia exposat durant la seva intervenció (com el de ‘feminista aixafaguitarres’ de Sara Ahmed) i comprovant la pluralitat de lectures que permetien respecte a obres recents com Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó o L’amansi(pa)ment de les fúries de Carla Rovira.

La taula de ponències de la tarda, moderada per Enric Gallén (UPF), es va centrar en la traducció i recepció d’obres teatrals i va iniciar-se amb Eva Espasa (UVic), que va parlar sobre els sobretítols de Bonus track de Carol López i Mare de sucre de Clàudia Cedó per fer valdre la necessitat d’un teatre que sigui inclusiu en cada una de les seves etapes. Marta Tirado Mauri (UPF) va ocupar-se de la recepció de les autores anglosaxones com Sarah Kane i Lucy Kirkwood en l’escena catalana; i Fabrice Corrons (Université Toulouse-Jean Jaurès) va descriure la situació de la recepció de les dramaturgues catalanes a França, molt marcada per qüestions contextuals com la visió espanyolista de la producció cultural catalana, l’obscuriment de tot el panorama dominat per una única figura ibèrica (Angélica Liddell), i l’escassedat de traductors (ara mateix, només quatre persones tradueixen teatre del català al francès). També va advertir que el procés es produeix a la inversa, ja que aquí tenim un gran desconeixement de les autores contemporànies franceses, i va reivindicar la necessitat de posar-hi remei: “Som veïns!”.

L’última taula rodona, moderada per la periodista Carme Canet (Catalunya Ràdio), va abordar la relació entre la crítica teatral i l’autoria femenina en el teatre, amb els crítics Oriol Puig Taulé de Núvol, Juan Carlos Olivares de La Vanguardia i Manuel Pérez Muñoz, director de la revista Entreacte. Entre altres qüestions, els crítics van apuntar la necessitat de repensar el concepte d’autoria i de tenir en compte la diferència entre dramaturgues dones i feministes; van assenyalar l’ampliació de temàtiques que ha suposat l’augment de l’autoria femenina en actiu i la gran necessitat de crear un repertori (que inclogui l’autoria femenina i reposi obres importants i pioneres com Llibert de Gemma Brió); i van reivindicar que cal continuar reclamant la paritat i també la possibilitat per a les dones de teatre de desenvolupar carreres llargues i estables. També van parlar de la responsabilitat dels crítics (un sector molt masculinitzat, com reflectia la composició de la taula), que han de ser capaços de llegir la importància que tenen debats contemporanis com la qüestió del gènere o la postcolonialitat, d’aprendre i de concebre les crítiques amb projecció de futur. El Simposi va acabar amb l’exposició de les conclusions, a càrrec de les organitzadores i que es poden recuperar aquí.  

Acabàvem d’assistir a dos dies intensos, carregats de propostes, però el públic no acabava de marxar: la gent continuava xerrant en petits grups perquè encara hi havia molt per dir, molta informació per madurar i temes que s’havien encetat sense desenvolupar-se, com ara les qüestions de la raça i la classe, la fluctuació de codis lingüístics i la vitalitat del català en l’escena teatral catalana, o les restriccions del pensament que provoca pensar en termes binaris home/dona. Els debats que va promoure el Simposi, doncs, van ser un tret en la línia de sortida, els estiraments en una carrera que ha de ser llarga i exigent i que, com ha proposat aquesta trobada, convé que agrupi les distintes veus que envolten l’autoria femenina local: crítica teatral, professorat universitari, públic general i les mateixes dramaturgues. Així que, per a qui no pogués ser-hi, sempre queda estar atents a les continuacions d’aquest debat. Mentrestant, es poden llegir les conclusions del Simposi i recuperar en vídeo les tres taules rodones al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.