Feliu Formosa: «Procuro evitar sempre la sentimentalitat barata»

Els Quaderns de la Font del Cargol, que ja varen treure a la llum la seva correspondència amb Josep M. Benet i Jornet, Tots aquests anys. Epistolari (1972-1989), publiquen ara el darrer poemari de Feliu Formosa, que porta per títol El temps sofert, amb edició i epíleg d’Esteve Miralles, una de les persones que més ha valorat els treballs i els dies del creador total nascut a Sabadell el dia 10 de setembre del 1934. Es va aprofitar la presentació del volum, el passat estiu, per retre-li un homenatge a Can Vallerià, al cor del Maresme, amb la participació de Xavier Graset, un concert d’Ester Formosa i el recital dels poetes Anna Gual i Esteve Plantada. Aquest volum recent de poemes de Formosa s’afegeix a altres com Ah, sí? (Poemes del confinat) i L’incert encontre, tots dos a la col·lecció Balbec de Cafè Central i Llibres del Segle. També convé tenir en compte traduccions recents com Lluny de la pàtria. Antologia poètica de Heinrich Heine (Gall Editor, 2023) i No resideixo, visc de Rose Ausländer (Cafè Central i Eumo Editorial, 2023).

Al costat d’aquesta bibliografia en expansió, Viena Edicions ha editat, en un acte de recuperació importantíssima de textos esparsos, El gest i la paraula. Assaigs 1969-2001 i AdiA Edicions ha tret a la llum, per primera vegada en paper, La cantant barbuda, una esperpèntica obra de teatre coescrita amb Joan Casas, col·laborador habitual de Feliu Formosa, que beu de l’esperit de la Colla de Sabadell. A més a més d’aquesta fecunda quantitat de material, l’any que ve l’insigne traductor, poeta, prosista i home de teatre guanyador de nombrosos premis, entre ells el Premi Nacional o la Creu de Sant Jordi o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2005, celebra el seu norantè aniversari, i per aquest motiu ja s’estan organitzant actes en honor seu a Igualada (ciutat que aquest passat diumenge 19 de novembre li va concedir el Premi d’Honor), Sabadell i Barcelona, aquest darrer a cura de la Institució de les Lletres Catalanes. A més a més, Feliu Formosa serà un dels poetes que recitaran, dia 28 d’abril del 2024, a la nit dels Llegats Vivents del Palau de la Música Catalana. Per totes aquestes publicacions i noves d’actualitat, s’imposa un encontre amb un dels gegants inqüestionables de les nostres lletres.

Com et sents davant aquesta bella allau d’obres teves publicades fa poc i davant de la celebració de la teva obra i de la teva figura?

En primer lloc em sento molt agraït, molt agraït a totes i cadascuna de les persones que em tenen present i a les amistats que m’acompanyen en aquests temps complexos. Ara mateix tinc 89 anys i visc en una residència a Igualada, no es tracta d’una condició òptima per treballar. Tanmateix, tot el que vingui de fora i que m’ajudi a projectar-me, em sembla molt bé. Per això em sento bé, em sento honorat. La feina i les atencions m’ajuden a sobreviure. Tinc molt clar que el que he de fer és continuar treballant.

Aquest alè creador teu, i el teu entusiasme infatigable, són característics de tota la teva trajectòria. En una carta del 1974 ja vares advertir a Josep M. Benet i Jornet que, pel que fa al treball i a la teva dedicació literària, «cal ser inexorable».

És així. Les nostres cartes reflecteixen instants, tant per a ell com per a mi, de gran intensitat creativa. La publicació del meu Cançoner i del seu Revolta de bruixes marquen el moment més important de la nostra relació i de la nostra amistat. En el meu cas, no he deixat mai de treballar. Ara vinc d’acabar les Elegies del Goethe, que són una vintena de poemes, i la traducció d’un nou volum de la poeta Else Lasker-Schüler, Les meves meravelles, un dels seus primers títols; d’ella ja vaig traduir el seu darrer llibre, El meu piano blau, per a Adesiara. Segons Gottfried Benn, és la millor de les poetes alemanyes del segle XX. De fet he estat pensant darrerament que podria treure, en un sol volum, dues obres seves, Les meves meravelles i Concert, ja que juntes sumen una trentena de poemes. És editorialment assumible. La pobra Lasker-Schüler va tenir un final tràgic. L’any 39 va haver de marxar d’Alemanya perquè era jueva, així va començar un periple que va passar per Suïssa fins arribar a Jerusalem, on va morir en l’absoluta misèria i va ser enterrada al Mont de les Oliveres. Estic pendent d’aclarir on sortiran aquestes darreres traduccions meves encara inèdites.

També has traduït i publicat recentment l’antologia No resideixo, visc de Rose Ausländer, de qui ja vares traslladar al català Compto els estels dels meus mots, tots dos per a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central i Eumo Editorial.

És molt bona, molt bona. Després de l’ocupació, per part dels nazis, de la ciutat de Txernivtsí, on havia acabat per tenir cura de la seva mare després d’haver-se establert als Estats Units i de viure una sèrie de relacions amoroses que no varen acabar bé, es va haver de mudar durant dos anys al gueto. Va estar molt de temps amagant-se perquè no la deportessin a un camp de concentració. És en aquestes circumstàncies que entra en contacte amb Paul Celan, que la va influenciar estilísticament. Com que els darrers anys de la seva vida va patir artritis, va haver de dictar els seus poemes. Jo vaig viure gustosament l’experiència de dictar, i de compartir traduccions, amb la meva filla Clara. Va ser una experiència gratificant, ho explico al dietari Sala de miralls (Perifèric, 2013).

Fonamentals són els teus volums de Bertolt Brecht que vares donar a Adesiara…

Editorial dirigida per Jordi Raventós que també ha publicat les meves traduccions de l’Obra poètica de Georg Trakl, d’Els teixidors de Gerhart Hauptmann i del volum Als estatges de la mort de Nelly Sachs, aquest darrer va merèixer el Premi PEN de Traducció, compartit amb Pere Lluís Font i els Pensaments i opuscles de Pascal. De Brecht m’ha publicat les Històries de calendari, un dels seus volums més reeditats, i el Devocionari domèstic, el seu primer recull de poemes, que mostren la seva prematura genialitat. Fa un temps que vaig acabar una vasta panoràmica de Bertolt Brecht que espero que també es pugui publicar el més aviat possible, tot i que hi ha hagut complicacions recents en aquest sentit. Per a mi Brecht és fonamental, ha marcat la meva vida. Em vaig encarregar del seu Teatre complet per a la Diputació de Barcelona, un procés llarg i fatigós que a vegades he anomenat com el meu període de «remar a galeres». Amb el darrer volum vaig rebre l’ajuda del traductor i amic Ramon Farrés. També he participat en diferents muntatges dels espectacles del conegut escriptor alemany. Un dels més especials va ser Aula Brecht, que jo mateix vaig interpretar sota la direcció de Carles Grau. Molta gent ha dit sempre que, físicament, som clavats. O ho érem, ara ja no perquè m’he fet vell. Ell va morir als cinquanta-vuit anys, molt jove. Jo no.

De fet, un dels teus poemes dins El temps sofert és una ampliació dels «Plaers» de Bertolt Brecht…

(Feliu Formosa em somriu i recita el poema original de Brecht de memòria, que ell mateix va traduir)

El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable

És una de les llistes més precioses i emocionants de la història de la literatura universal…

El vers «Ser amable» és un resum de tota la vida de Bertolt Brecht. I el poema «Als nascuts després» acaba dient així (Feliu Formosa recita de memòria aquestes altres versos, que també va traduir):

Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l’amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora
Que l’home esdevindrà un ajut de l’home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.

Versos fonamentals i estructurals de l’antologia A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat (Proa, 1966), que vares traduir conjuntament amb Artur Quintana.

Sí, són versos clau del Brecht, de fet aquest és el gran poema del Brecht. Tant ell com jo compartim una afinitat amb un mateix mestre espiritual, el poeta romàntic Heinrich Heine, de qui he acabat de traduir una antologia, Lluny de la pàtria, per a l’editorial mallorquina Gall Editor, que em va reeditar, fa temps, el meu muntatge teatral Cel·la 44. Cinc anys en la vida i l’obra d’Ernst Toller. El volum que he treballat de Heine també compta amb un pròleg molt bo de Jordi Jané i una aclaridora cronologia final. La meva relació amb Heine ve d’enrere: el 76 ja vaig triar i traduir bona part d’aquests poemes en castellà per a Lumen. Per tant, la tria ja estava pràcticament feta, però no és la mateixa perquè l’he ampliada i he eliminat algun poema sobrer. I el cas és que hi ha un vincle biogràfic entre Heine i Brecht: Heinrich Heine va morir, als 58 anys, el 1856; Bertolt Brecht va morir, també als 58 anys, el 1956. És una casualitat curiosa, no? (Riu).

«La traducció de textos alemanys, sobretot teatrals, ha estat com una àncora de salvació en molts moments de la meva vida»

Heine vol canviar el món amb els seus poemes, però després acaba topant amb el mur de la malaltia, de la frustració i de la mort.

Oh, i tant! De la poesia romàntica alemanya, Heine n’és l’autor més vigent, i la seva poesia és formidable. Supera el romanticisme nostàlgic i partidari, a cegues, de l’imperi alemany. Ara hi ha un poeta, segurament el màxim exponent del romanticisme, que caldria traduir, que és Joseph von Eichendorff. Valdria la pena tenir-lo en català. L’Alexis Eudald Solà, que va concloure les traduccions de Kavafis iniciades per Carles Riba, em va dir en el seu moment que algun dia jo hauria de traduir August von Platen.

L’esmentes al teu dietari A contratemps (Perifèric, 2005), i elogies la seva capacitat a l’hora d’expressar la seva homosexualitat de manera directa, sense embuts, obertament. Un gest pioner per a l’època.

Evidentment. Von Platen va viure a Itàlia, on va escriure un llibre que m’agradaria molt traduir, el dels seus sonets venecians. Hans Maier, un expert en literatura alemanya, parla dels autors alemanys més maleïts, i són Friedrich Heine per jueu i August von Platen per homosexual. Les seves vides, per culpa d’aquestes condicions, es trenquen violentament.

Amb El gest i la paraula. Assaigs 1969-2001 a Viena recuperes tots els textos que has dedicat a Bertolt Brecht, però també els que has escrit en honor de Thomas Mann, Georg Trakl, Rainer Maria Rilke, Heinrich von Kleist… La teva relació amb la cultura alemanya és molt fèrtil. Per la teva feinada ingentíssima vares merèixer el Premi Friedrich-Gundolf per la difusió de la cultura alemanya a l’estranger, concedit per l’Acadèmia de la Llengua i la Literatura Alemanyes. Expliques la concessió del guardó, amb pèls i senyals, al teu quart dietari, El temps robat, publicat a Pagès Editors el 2019.

Tot plegat va començar quan vaig ser convidat, gràcies a Felix Theodor Schnitzler, primer lector d’alemany a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Heidelberg com a professor de traducció durant dos semestres de l’any 1959. A Heidelberg també vaig assistir a uns seminaris de Hans Robert Jauss, sobre Musil, i d’Otto Mann, sobre Brecht. A partir de tot això vaig llegir amb atenció, per això el tinc tan subratllat, Schriften zum Theater, el volum amb els escrits sobre teatre de Brecht, que em varen influenciar especialment per a l’elaboració del meu assaig posterior, Per una acció teatral. I després tot el que va venir després: vaig tornar aquí, a Catalunya, i ja l’any 1963 vaig traduir, amb Joan Oliver, L’òpera de tres rals de Brecht. Ell va traduir tot el text parlat a partir del francès i jo les cançons a partir de l’original alemany. S’ha de dir que la traducció de l’Oliver té molta gràcia. Està molt bé. Més endavant jo vaig fer la traducció completa a partir de l’alemany, però si em proposessin de tornar a representar l’obra crec que recomanaria que es fes a partir de la traducció del Joan Oliver. Cal recordar també que Ricard Salvat va ser fonamental, com a director, en la introducció de Bertolt Brecht aquí a casa nostra.

A partir de moltes traduccions teves, és clar.

Sí, sí. Moltes. L’any 1966 Ricard Salvat va dirigir La bona persona de Sezuan al Teatre Romea de Barcelona, amb Núria Espert, que tot i que té un any menys que jo continua actuant, és una actriu fantàstica. La traducció, en aquest cas, era de Carme Serrallonga. El 1988 jo la vaig tornar a traduir per a la companyia del Teatre Lliure al Mercat de les Flors de Barcelona sota la direcció de Fabià Puigserver. De fet, durant molt de temps vaig estar convençut que l’introductor de Brecht a la península ibèrica havia estat jo, però després vaig comprovar que a Sevilla hi havia hagut una representació anterior a la meva.

«Els diaris són per a mi una mena de rastre reflexiu de les marques que han afectat la meva vida»

Tant Heine com Brecht consideren que la poesia és una eina de transformació individual i social, idea que tu també comparteixes en els teus poemes i en els teus dietaris. I és que, des de Brecht fins a Heine, es desplega un ventall de noms imprescindibles de la literatura alemanya que hem pogut llegir gràcies al teu esforç continuat. I tu mateix expresses, als teus volums memorials, que arribes a la poesia després de traduir, és a dir, que la teva escriptura poètica és un subproducte del teu treball com a traductor.

Així ho he explicitat més d’un cop perquè així ho he percebut. Combino la traducció i l’escriptura, i més ara com a possibilitat per viure i per projectar-me i per expressar-me públicament. La meva intenció és connectar amb la meva realitat cultural i política i social. La traducció de textos alemanys, sobretot teatrals, ha estat com una àncora de salvació en molts moments de la meva vida. Treballant em sento viu, i és el que necessito ara mateix.

Aquest sentiment de voler-te sentir viu és molt present en el teu darrer llibre de poemes, El temps sofert, sobretot a la primera part, «Haikús de convalescència», en què fas servir les conegudes estrofes orientals per parlar del teu dia a dia a la residència d’Igualada on et trobes.

Hi escric que es tracta del meu «viatge a la tenebra», que és l’ambient que es viu en una residència geriàtrica: gens estimulant. A veure, és evident que jo soc un avi (riu) i aquest és el lloc on em pertoca estar ara mateix. Però no deixa de ser dramàtic. Els «Haikús de convalescència» intenten capturar una època de postoperatori. Hi va haver un dia, fins i tot, en què em costava identificar la realitat exterior, aleshores vaig veure un objecte que es movia davant meu i em vaig dir: «Sembla ser que aquesta cosa que fa moviments aquí davant meu respon al nom de Mari». Va ser una situació extrema que, per sort, he deixat enrere.

També parles molt de l’estat d’indefensió en què et trobes, un dels trets característics, s’ha de dir, de la teva escriptura dietarística: el teu primer volum portava per títol El present vulnerable, va sortir a Laia el 1979 i l’any 2018 Biblioteca del Núvol el va reeditar. En un poema de les pàgines d’El temps sofert arribes a dir que estàs «En mans d’algú / a qui només demanes / un lleu somriure».

Sí. Ara bé, això no vol dir que en un espai com una residència no hi hagi somriures, n’hi ha, però són més aviat circumstancials, protocol·laris. Sigui com sigui, jo continuo essent jo gràcies al treball i al que he fet sempre, que és traduir i escriure. No he tancat cap etapa, no estic esperant el final i prou. Res de tot això. La meva és una lluita contra el temps. Si el temps és poc, doncs no el vull perdre. Per això he d’anar pedalant contínuament. Aquesta és la solució.

Tu mateix ho expresses a El temps sofert: «Tinc les paraules». Els mots t’ajuden a resistir. Com explica Esteve Miralles a l’epíleg, és un llibre que convida a la resistència.

Això és molt important. Aquest és un vers, al meu entendre, definitiu. Perquè el que té validesa és precisament aquest fet: disposar de les paraules, tenir-les i fer-les servir. I jo les tinc i les faig servir en aquesta lluita contra el temps.

Per tant transmets la proposta d’entendre l’art com a bàlsam. En aquestes pàgines, a més de les paraules, també hi parles molt de com de fonamental és per a tu escoltar la música de Bach.

De Bach i de Mozart, de tots dos. M’agraden molt les seves composicions, sobretot si estan interpretades per artistes joves, que ofereixen una energia nova, necessària. Les meves dues peces preferides seves són el Concert número 21 per a piano i orquestra de Mozart, que va fer aquesta peça magnífica en una setmana en què havia de rebre el seu pare i atendre’l, fer les seves classes particulars i tot plegat. Una setmana plena d’encàrrecs. I aconsegueix una peça que és extraordinària. Sembla mentida. En el meu dietari, Sala de miralls, especifico que és una música que «voreja l’abisme». L’altra és el Concert número 622 per a clarinet i orquestra de Bach. De fet, en aquesta obra hi ha un adagio que és el que sonarà el dia del meu funeral. La gent que vingui al meu enterrament no tindrà més remei que escoltar-lo abans de tornar a casa (riu).

Però esperem que aquesta audició tingui lloc més endavant, veritat?

Sí, més endavant, que encara tinc molta feina per fer (riu).

Als teus dietaris has parlat molt de Bach, de Mozart i de Beethoven… La música t’ha acompanyat sempre.

El meu pare tenia, de Beethoven, totes les simfonies i totes les sonates. Entre els 12 i els 18 anys me les vaig arribar a aprendre de memòria, i quan sonen són per a mi una música absolutament familiar. El meu pare no parava d’escoltar-les.

El teu pare és una presència persistent en la teva vida i en la teva obra. És un dels protagonistes principals del teu volum de proses Sense nostàlgia (Proa, 2015) i a Sala de miralls comentes que el seu comportament obsessiu i malaltís et va convertir en una «persona tímida, tancada en ella mateixa i que ben aviat va buscar refugi en la lectura i en la literatura».

I també és un dels protagonistes principals del meu darrer diari fins ara, el quart, publicat a Pagès Editors: El temps robat. Del meu pare diria que hi ha una separació molt forta entre la seva primera etapa, com a tinent de l’exèrcit republicà, i una segona etapa d’exili i de retorn i de decepció. Per a les meves filles, les seves netes, ell encara és un heroi. Però, un cop va tornar, sempre va estar profundament frustrat. Des que va arribar fins que es va jubilar es va passar la vida treballant en una empresa de carbons de Mequinensa. Guanyava diners i estàvem bé a casa. Tanmateix, no es va adaptar mai a la situació sota el règim franquista. Això va desembocar en un caràcter marcat per la hipocondria. I aquest no saber com adaptar-se després de l’anterior època heroica es converteix en una sèrie de malalties imaginàries. Durant els seus darrers dies tenia una por terrible i la confirmava tota l’estona. El metge, un molt bon amic meu, li responia amb molta delicadesa quan el meu pare demanava, constantment, quan tornaria a casa: «Aviat, aviat». Va morir el 92 amb 84 anys a l’Hospital de Pal·liatius de Terrassa.

Parlant d’aquest desencaixament amb la realitat immediata, no puc deixar de pensar en un dels teus mestres i amics, el poeta Joan Vinyoli, que també va patir molt al llarg de la seva experiència laboral i quotidiana, cosa que has expressat en alguns textos d’obligada referència talment el teu estudi per a l’antologia que vares fer d’alguns dels seus poemes més emblemàtics i que ara recuperes, amb altres assaigs, al volum panoràmic El gest i la paraula. Assaigs 1969-2001 de Viena Edicions.

És molt curiós, el Vinyoli. Va estar treballant tota la vida a l’editorial Labor, primer com a grum i més endavant com a director literari, i va ser en aquest context on ens vàrem conèixer, ja que jo vaig col·laborar amb el segell amb algunes traduccions. En un principi no, però amb els anys Joan Vinyoli va acabar essent un gran amic, un dels tres grans amics i una de les tres grans influències que jo he tingut: Joan Vinyoli, Joan Oliver (Pere Quart) i Agustí Bartra. Joan Oliver era de Sabadell, com jo, i va ser com un pare per a mi. I després del seu retorn de l’exili, Bartra em va ajudar moltíssim, tant en l’aspecte literari com en l’humà. La poesia de Pere Quart sorprèn pels seus plantejaments, la de Joan Vinyoli t’acompanya tota la vida, la d’Agustí Bartra genera un impacte perquè és molt peculiar. Si bé la poesia de Bartra és molt expansiva i grandiloqüent, com a persona tenia un sentit crític infal·lible. Va dedicar una conferència esplèndida, i que tinc a la meva biblioteca d’Igualada, a comparar Hart Crane i Federico García Lorca, per exemple. I el millor pròleg que m’han fet és el seu, al meu volum Llibre dels viatges, que va merèixer el Premi Carles Riba. Finalment, quan la meva dona, l’actriu Maria Plans, es va posar malalta per culpa d’una embòlia, Agustí Bartra, que era veí meu, al cap d’una estona ja era a casa meva per si necessitava ajuda. L’octubre del 1974 la Mari va morir per problemes cardíacs, segurament per culpa d’una negligència mèdica, tot i que no s’ha pogut demostrar mai, doncs aleshores la casa d’Agustí Bartra i d’Anna Murià es va convertir en un refugi per a mi. Em convidaven a dinar cada setmana i m’ajudaven en tot el que podien. Varen ser un pilar. Agustí Bartra va morir l’estiu del 1982 i Anna Murià el va sobreviure 20 anys més. Una de les coses que m’alegra dels darrers temps és veure la recuperació que s’està fent de l’obra de Murià, que en vida va estar dedicada enterament al Bartra i a la seva poesia. Mercè Ibarz ha fet una edició dels seus contes a Comanegra, que també ha recuperat els seus articles, i també des de Lleonard Muntaner, D. Sam Abrams ha recuperat la seva novel·la Aquest serà el principi, títol que jo agafo com a frase lapidària en els meus dietaris.

En efecte, podem parlar d’un ressorgiment de l’obra d’Anna Murià.

Les Edicions de l’Abadia de Montserrat varen iniciar la publicació de les obres completes d’Anna Murià. Varen treure els seus articles, però no hi ha hagut una continuació del projecte. Una llàstima. Murià va escriure els seus darrers articles, que sortien cada quinze dies al Diari de Terrassa, mentre estava a la residència Vallparadís de Terrassa. Aquests textos que va escriure varen acabar formant part del volum, molt interessant per cert, Reflexions de la vellesa. Jo l’anava a veure sovint, com el Jaume Canyameres, propietari d’una agència immobiliària i mecenes, li donava suport i la va protegir contínuament. De fet l’anava a veure gairebé cada dia i es preocupava perquè a la residència la tractessin bé. Canyameres era una persona que s’engrescava en diferents projectes culturals, un d’ells va ser l’adaptació del meu volum de poemes, segurament el més important, Cançoner, quan el vàrem convertir en espectacle teatral i musical al Centre Cultural de Terrassa. Hi va intervenir la Marissa Josa, una molt bona actriu i molt bona amiga.

«Si ‘Cançoner’ és un llibre sobre l’absència, ‘Per Puck‘ és un tribut a les meves experiències teatrals. Un és visceral i l’altre cerebral»

A mesura que parles van sorgint les coneixences, les anècdotes, els records. La teva obra està molt feta de memòries. A les pàgines del teu llibre El temps sofert dius que «vas aplegant retalls de vida», que acaben esdevenint «un passat en què et recolzes». Però, al mateix temps, també expresses l’altra cara de la moneda: «Cal anar amb compte. / Que els bons records no agreugin / el dolor d’ara.» Com concilies aquestes dues perspectives enfrontades en la teva situació actual?

Depèn del dia. En efecte he de vigilar amb molta cura. No em puc deixar emportar per la tristesa o per l’angoixa, sempre he tingut una certa tendència a la depressió, quan, en aquesta situació en què em trobo, rememoro records especials, vivències boniques. És un problema. Crec que el poema transmet molt bé la meva situació actual. Per contra, hi ha aspectes del passat que per a mi són una columna on sustentar-me. El llibre meu que he considerat sempre el més fonamental és el Cançoner, dedicat a l’absència. El títol és un tribut al Cancionero y romancero de ausencias, un llibre d’un autor que sempre he estimat i valorat molt com és Miguel Hernández. Pobre. Va morir als 31 anys. Tu saps que hi havia versos d’ell al cementiri de l’Almudena de Madrid i que l’alcalde actual del Partit Popular els va treure? Hi ha hagut protestes. El PP és un enemic de la cultura, no només de la cultura catalana, sinó de totes.

Ens trobem en un moment polític molt crispat, fins i tot violent…

Amb actes com aquest, el PP demostra ser un partit d’una ignorància i d’una mala llet extremes. Com pot un desgraciat de Madrid censurar i esborrar, en un espai públic, els versos d’un poeta de categoria europea i universal? I no cal que parlem de Vox… Sigui com sigui, la lectura de Miguel Hernández va ser important perquè jo configurés el meu Cançoner. Molta gent assegura que és el meu llibre més destacat. Un dels seus poemes, el que acaba dient «I aquest poema mai no haurà existit», el que presenta una alternativa a la mort de la Mari, és un dels més recitats. De fet, l’altre dia em varen explicar que un xicot el recita en no sé quin espectacle…

Segurament perquè és un poema que emociona i commociona…

No ho sé. És possible.

De fet d’emoció i de commoció parla el director Albert Arribas quan es refereix a la teva obra, fins al punt que després de l’impacte de lectura que li va provocar el teu Sala de miralls en va dirigir l’adaptació teatral al Teatre Nacional de Catalunya amb motiu del teu vuitantè aniversari tot fent-lo dialogar amb el teu llibre de poemes Centre de brevetat, que Meteora va reeditar l’any 2021 amb un pròleg d’Àlex Susanna.

Sembla ser que els meus llibres tenen aquesta capacitat de generar emocions profundes. M’imagino que alguna cosa tindrà a veure amb la sinceritat directa que he volgut transmetre amb els meus textos, que no significa haver de caure necessàriament en la sentimentalitat barata.

Parlant d’aquesta transmissió de sinceritat, dins El temps sofert cites Valerià Pujol, molt lligat als Quaderns de la Font del Cargol, quan assegura que es dona tot. Tu també t’has donat totalment, sempre. Ara es podria parlar de la teva obra en referència a la construcció de noves masculinitats més sensibles, potser…

No et sabria dir. Suposo que sí. És el que es pretén. Tant l’obra com la cita de Valerià Pujol em semblen molt interessants, i pel que fa a aquesta sensibilitat que dius, t’he de dir que Cançoner és un llibre únic, especial. L’altre dia, amb Maribel Cuadras, l’amiga a qui li he dedicat «Sovint el somni», la segona part d’aquest darrer volum meu, El temps sofert, em va dir que la meva obra està molt bé, però que el seu volum preferit continua essent el Cançoner, perquè els poemes són més directes. Tant aquest títol com Per Puck me’ls va editar Àlex Susanna quan estava a Columna, i tot i que són molt diferents ell se’ls estima i els valora molt positivament, cadascun amb les seves diferències. Si Cançoner és un llibre sobre l’absència, Per Puck és un tribut a les meves experiències teatrals. Van des dels grecs fins al polonès que actuava aquí a Catalunya, Tadeusz Kantor, passant per la petjada de William Shakespeare, de qui vaig arribar a tenir 62 volums sobre el seu teatre i que ara es troben a la Biblioteca Teatral Feliu Formosa de Castellar del Vallès. Obeeix a un esquema compost i a una estructura prèvia molt pensada. Per Puck és cerebral i Cançoner és visceral.

En alguns moments, els més durs de Sala de miralls per exemple, també ets molt radicalment directe, i fins i tot una mica visceral, quan mostres, en carn viva, les teves fragilitats i les teves intimitats més definitives. En una carta que et va enviar Joaquim Carbó, i que forma part del valuós material que presenta la revista El Procés dedicada a la teva figura, parla de com això no s’havia fet mai en català i amb tanta intensitat, perquè hi expresses una elevada quantitat de desitjos, frustracions, angoixes… I idees i pensaments que només compartiries amb les amistats més pregones. Suposo que part del teu èxit és aquest, establir vincles fortíssims amb les persones que et llegeixen.

A vegades sí que explico coses molt íntimes. Per exemple, al meu darrer diari fins ara, El temps robat, explico que jo mateix volia, cosa impossible, reconduir la conducta d’una prostituta. Ella era gallega, jo vaig anar amb ella un dia. Em va proposar que fóssim amics, i jo li vaig dir que clar que sí. Vàrem mantenir una amistat durant un cert temps, en part per sentiment de culpabilitat meva, amb la sensació de com si m’hagués aprofitat una mica d’ella, i ella, suposo, per la voluntat de crear una relació diferent respecte les altres, i això va quedar clar perquè ella mateixa m’ho va expressar d’aquesta manera. Al final, però, aquesta relació nostra es va acabar. Bàsicament el que he fet al llarg dels meus dietaris, i de la meva obra, és explicar coses importants per a mi, que han tingut el seu pes i que m’han obligat a reflexionar atentament sobre el meu món. En un poema meu titulat «Riu soterrat» del llibre Impasse, publicat ja fa anys a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central, ja havia parlat subtilment d’aquesta relació amb ella, però d’una manera més críptica. Perquè aquesta dona em va marcar, d’alguna manera, i els diaris són per a mi una mena de rastre reflexiu de les marques que han afectat la meva vida.

Estàs escrivint un volum de proses memorials de deu línies màxim cadascuna, són flaixos d’instants importants de la teva existència. Per ara porten per títol Aproximacions.

Sobretot hi explico moltes anècdotes teatrals, perquè jo he fet molt teatre. Jo l’any 2000 vaig fer l’última sèrie de bolos de l’espectacle Rèquiem d’Antonio Tabucchi. El 1999 vaig participar a l’Ària del Diumenge a partir de textos de Joan Oliver i que va dirigir Carlota Subirós, jo vaig fer d’Oliver llegint les cartes: deu funcions al Teatre Nacional de Catalunya. Aquestes varen ser les dues darreres experiències meves damunt dels escenaris. Però, al meu entendre, els meus cims com a actor són dos. El primer és haver interpretat el general Burgoyne a l’obra El deixeble del diable de George Bernard Shaw, un paper que la gent del teatre sol anomenar com a «bombonet», perquè té una única aparició apoteòsica a la tercera part, i final, quan estan a punt de penjar-lo. En l’adaptació cinematogràfica que es va fer el personatge el va interpretar Laurence Olivier. El segon és haver fet de doctor Astrov a L’oncle Vània d’Anton Txékhov. És un paper llarg que compta amb molts monòlegs i, en alguns casos, fins i tot té més protagonisme que l’oncle Vània: es tracta d’un ecologista que fa una defensa exaltada dels boscos i que pateix un problema amb l’alcohol. També sent desig per una dona que no li convé. El doctor Astrov és un transsumpte del mateix Txékhov, un metge que va exercir en condicions lamentables.

«’Ah, si? (Poemes d’un confinat)’ beu de l’humor de la Colla de Sabadell, de la poesia visual de Joan Brossa i d’Eugen Gomringer, un dels pares de la poesia concreta a Alemanya»

Amb El gest i la paraula. Assaigs 1969-2001 a Viena recuperes, i aglutines, els teus escrits assagístics fins a principis del segle XXI, però es podria fer un altre volum a partir d’aquesta data, no?

Sí, encara no està previst. Però es podria fer, sí.

Se’t gira feina…

De moment jo no toco res, que ja soc molt gran, però ho pot fer algú altre.

Maria Dasca va dur a terme una lectura molt atenta dels teus assajos i en va fer un article, i parlava de la possibilitat d’un nou volum.

El text que em va dedicar Maria Dasca em va agradar molt, com també em va agradar molt el que en va escriure Enric Sòria, que és un molt bon poeta, un gran dietarista, un assagista extraordinari i un molt bon amic meu. En Sòria també em va fer un pròleg molt extens i molt potent per a la meva poesia completa a Edicions 62 i Empúries: Darrere el vidre. Poesia 1972-2002.

Però tu has continuat escrivint poesia, fins i tot atrevint-te a proposar poètiques diferents com la del recent Ah, sí? (Poemes d’un confinat), en què et veiem més juganer i més tipogràficament entremaliat que mai…

Aquest llibre beu de l’humor de la Colla de Sabadell, de la poesia visual de Joan Brossa i d’un poeta anomenat Eugen Gomringer, un dels pares de la poesia concreta a Alemanya, que ja vaig incloure en la meva antologia Poesia alemanya contemporània a la MOLU. El meu amic Ramon Farrés li va traduir 30 constel·lacions i el llibre de les hores en un únic volum, molt gruixut. Farrés troba solucions de traducció molt bones.

Ah, sí? dialoga amb l’alè surrealista i provocador i trencador de La cantant barbuda, volum que conté les escenes delirants i els esquetxos teatrals que vàreu escriure tu i en Joan Casas, amb qui ja havies treballat a quatre mans Amb efecte (Premi Ciutat de Palma, Empúries, 1987) i Pols al retrovisor (3i4, 1989), i que ha sortit fa poc a AdiA Edicions, per primer cop en paper, després d’unes quantes representacions que varen tenir molt èxit durant el centenari de la Colla de Sabadell.

Fa quaranta anys que Joan Casas i jo mantenim una fructífera relació d’amistat. Ell és una persona molt generosa, m’ha fet textos com el pròleg del meu llibre Immediacions (Edicions 62 i Empúries, 2000) o la introducció que acompanya les edicions de les traduccions que vaig fer de Tankred Dorst en un sol volum, Gran imprecació davant la muralla de la ciutat i Toller, així com l’epíleg del meu recent llibre de poemes Ah, sí?, entre d’altres. Junts hem versionat les Tragèdies de Sòfocles a Comanegra. També em va fer una curiosa entrevista per a la revista El Procés, el darrer número que varen treure estava dedicat al meu treball i hi vaig poder publicar textos inèdits com el del repàs que faig de la meva vinculació amb el món del teatre. La revista aquesta estava francament bé, tot i que unes quantes persones m’han dit que és molt voluminós i que pesa massa, que no és bo de llegir.

Potser sí però em sembla una revista canònica, meravellosa, utilíssima per descobrir o aprofundir en totes i cadascuna de les teves facetes. De fet, moltes persones ja s’estan implicant per preparar-te homenatges per a l’any que ve, quan fas 90 anys a ple rendiment: a Sabadell, Igualada i Barcelona, aquest darrer organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. També participaràs a la nit dels Llegats Vivents al Palau de la Música Catalana dia 28 d’abril. I, pel que m’has anat explicant, no pares de fer feina amb obra pròpia i traduccions en curs…

En aquest sentit, no em puc queixar. Estic molt content i molt agraït a totes les persones implicades que ho faran possible.

I, per anar acabant, ja és curiós que les teves dues filles, Ester Formosa Plans i Clara Formosa Plans, s’hagin dedicat a les teves dues branques majors de passió: l’espectacle damunt dels escenaris i la traducció.

Estic molt orgullós d’elles. L’Ester continua treballant, ara viu a l’illa de Sardenya, i aquest passat estiu va venir a Can Vallerià, quan Esteve Miralles i Xavier Graset i jo vàrem presentar El temps sofert, per fer un espectacle amb el seu company, en Nico Casu, que toca la trompeta, i el Carlo Doneddu, que toca la guitarra. I la Clara, tot i que no és fàcil viure de la traducció, va traduint: acaba de sortir el seu nou Bernhard, Tala, a Quid Pro Quo, editorial mallorquina emparentada amb Gall Editor, que ja va publicar-li els cinc volums de l’autobiografia més Els meus premis, Mestres antics, Formigó i Sí. També ha traduït Heiner Müller, Peter Handke, Hugo von Hofmannsthal, Stefan Zweig o les Cartes a Milena de Franz Kafka. Vull afegir que també estic molt orgullós de la Sandra Morera, la filla de la meva segona dona, Anna Vila. Tots tres vàrem fer junts el llibre La pedra insòlita, que es va publicar el 2009 a Meteora amb poemes meus, pedres pintades de la Sandra –que pateix una paràlisi cerebral amb un grau indeterminat de deficiència– i fotografies de l’Anna. Va ser una experiència molt estimulant.