Feliu Formosa, un poeta de la vida

El poeta, home de teatre, traductor, professor i assagista Feliu Formosa (Sabadell, 1934), Premi Lletres Catalanes 2005 entre molts altres premis, acaba de publicar el recull L’incert encontre (Balbec, 2020).

Fa tres anys Formosa deia que la poesia l’havia abandonat. Ho devia dir amb la boca petita perquè finalment ha obeït el que diu en un dels poemes del llibre: “estigues a l’aguait / dels versos que se’t dictin”. Home senzill, sincer i discret que mai no fa gala del seu extens saber i que tan generosament ha ensenyat a tothom qui l’ha volgut escoltar. Nascut els anys trenta, una generació obligada a conrear una gran capacitat crítica, se’l considera integrant literari dels poetes del setanta per l’apropament a un estil que podríem anomenar neo-simbolista i en el qual s’inclou un dels seus millors amics i referents, Joan Vinyoli. L’exercici continuat d’una poesia reflexiva i de fructífera diversitat expressiva, però, és de difícil encaix dins els corrents de la seva generació. Aquests dos versos seus ho il·lustren bé: “des de l’exuberància / de tants poetes, dubto”. Formosa ha conreat molts camps literaris i ha aconseguit que tots ells s’encavalquin i nodreixin mútuament. Podríem dir que cada un dels seus llibres representa el decorat d’una estança de la seva ànima.

En el seu primer llibre autobiogràfic, El present vulnerable (Laia, 1979, reeditat per Núvol, 2017), un dietari d’estructura molt singular, exposa facetes tant polítiques i intel·lectuals com vivencials que ja tracen les línies mestres que desenvoluparà en tota la seva obra posterior, tant la lírica com l’assagística. Formosa hi aboca amb molt magnetisme, sentiments que van del dolor per la pèrdua d’éssers estimats i les inevitables absències fins a l’enyor i la solitud més existencial, sense oblidar el desig. Malgrat la pregona preocupació per la soledat i la mort, Formosa és un autor de compromís cívic, “un poeta de la vida”, com deia d’ell el seu íntim amic Agustí Bartra.

La tasca de traductor de poetes tan emblemàtics com Brecht, Rilke, Trakl, Celan, Hölderlin, a més de deixar un pòsit inesborrable, li ha suposat un estímul constant en la seva creació literària. Al·licient que ha sabut administrar de tal manera que el seu llenguatge no només se sustenta en ells sinó que li ha servit per apuntalar una forta preocupació humanista i afaiçonar, alhora, la seva veu: “quan et fas teves / les paraules que es posen / damunt el full / en blanc, no saps d’on venen / ni saps el que plagies” diu a L’incert encontre. No hi ha dubte que la pràctica de desxifrar i transcriure l’ha portat a tenir una cura exquisida per mesurar les paraules, i, més enllà de la necessària reflexió, a trobar una arquitectura idònia per a cada poema. Tot i així, modest i respectuós com és, al Llibre de meditacions (Edicions 62, 1973) diu que “tot allò que diem / ja ha estat dit per un altre”.

L’incert encontre és un petit volum compost per seixanta tankas distribuïdes en dues parts. Formosa ja havia practicat aquesta modalitat en un altre llibre escrit a quatre mans amb Joan Casas, a Amb efecte (Empúries, 1987). Un poemari de títol esportiu que proposa un joc líric i lúdic de dues veus que es complementen. La tanka, una forma poètica que s’articula a partir d’una estructura fixa de cinc versos femenins de 5/7/5/7/7 síl·labes, és d’origen japonès i, com el haiku, a més de la constricció formal i temàtica, exigeix d’una lectura lenta, repetida i en veu alta. A Catalunya trobem els primers exemples de tankas en Carles Riba i Màrius Torres i en els darrers temps, en Jordi Vintró.

La poesia de Formosa en general i molt en concret els poemes de L’incert encontre, neixen de la contemplació i posterior interrogació: “quan observes, com pots evitar la metàfora”, llegíem en un dels poemes d’un sol vers del llibre Immediacions (Edicions 62, 2000), una recopilació de reflexions meta-poètiques. A L’incert encontre la música primigènia i la metàfora es donen la mà, “la música / que encara em viu a dintre”. O, dit d’una altra manera, intel·ligència i bellesa es fonen en el poema. En gairebé cada una d’aquestes tankas acostuma a haver-hi un fil, no sempre explícit, que enllaça el poema amb una experiència anterior. En altres, parla del procés de creació, més ben dit, de la inquietud que experimenta davant l’imminent encontre amb els “versos que se’t dictin” i que sent com suplicants se li apropen. Com diu a l’epíleg Jordi Solà Coll, el poeta “aprofundeix pregonament en la condició d’allò indicible”. Perfecta síntesi per un mestre de la paraula justa i fèrtil.

Deixem que els poemes de L’incert encontre “parlin” per si mateixos amb la veu de la rapsoda Txell Sota: