Els Watson van al TNC

Que la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya aculli un muntatge amb divuit intèrprets en escena ja és un fet noticiable. Fa tants anys que estem immersos en una mena de crisi permanent, que s’atenua i que augmenta com els nivells d’un embassament en temps de sequera, que per trobar una posada en escena amb tants actors hem de retrocedir fins a l’època de Josep Maria Flotats (Àngels a Amèrica tenia divuit intèrprets). Com apunta Josep Maria Mestres, director de Els Watson, estem parlant d’«un tipus d’espectacle que només es pot fer des del teatre públic».

Els Watson és un text escrit per l’anglesa Laura Wade el 2018, una de les veus més destacades de la dramatúrgia britànica contemporània. L’obra imagina un final a la novel·la inacabada de Jane Austen The Watsons, probablement iniciada per l’autora el 1803, i recentment publicada en català per l’editorial Cal Carré, amb traducció de Núria Sales. Com remarca Mestres, «Els Watson està enmig de la producció d’Austen i no se sap ben bé per què no la va voler acabar. Per què va deixar d’escriure-la? Hi ha qui diu que en aquells moments el que escrivia s’assemblava massa a la seva vida i va decidir tancar-la en un calaix».

Ara, dos-cents vint anys després, Wade intenta trobar-hi un final coherent amb una proposta «estimulant» que barreja classicisme i contemporaneïtat en una «mescla explosiva i plena de llum i de bellesa», segons Mestres. L’apassionament del text va entusiasmar en Joan Sellent (el traductor preferit de Núvol) que és qui signa la versió catalana de l’obra.  

La trama gira entorn d’una família capitanejada per un clergue vidu i els seus sis fills: dos nois i quatre noies. La més jove, l’Emma, retornarà a la casa familiar després d’un matrimoni fallit, i allà es confrontarà amb la visió del món que tenen les seves germanes. Es tracta d’un espectacle molt coral, coprotagonitzat per la Laia Manzanares, qui encarna la jova Emma Watson, i la Laura Aubert, encarregada d’interpretar a la mateixa Laura Wade, que apareix en diversos passatges de l’obra intentant discernir per què Austen va abandonar aquesta novel·la que podria haver estar a l’altura de títols com Orgull i prejudici o Seny i sentiment.

Josep Maria Mestres torna a la Sala Gran del TNC després de muntatges com La filla del mar (2002), El ventall de Lady Windermere (2007), La casa dels cors trencats (2009) o Un mes al camp (2011), per dirigir amb la seva brillantor característica un gran espectacle. L’escenografia de Paco Azorín, la il·luminació d’Ignasi Camprodon i el vestuari de Gabriela Salaverri embolcallaran una posada en escena que promet ser espectacular, i que també inclourà música i coreografies a càrrec d’Iñaki Salvador i Jon Maya, respectivament, perquè, «si alguna cosa li agradava a la Jean Austen, és un ball», apunta Mestres.

Entre l’extens repartiment, destaquen noms com els de Mercè Arànega, Jordi Banacolocha, Guillem Balart, Paula Malia, Lluïsa Castell, Dafnis Balduz o Marc Rius. El muntatge, de dues hores i mitja de durada (amb entreacte inclòs), estarà sis setmanes en cartell, des del 8 de febrer fins al 17 de març. Aquesta és la primera estrena catalana de la dramaturga britànica Laura Wade, que l’any 2019 va rebre un Premi Olivier –l’honor més gran del teatre britànic– gràcies a l’obra Home, I’m Darling.

Els Watson és un espectacle inclòs en l’abonament del TNC i també oferirà algunes funcions escolars, així com dues activitats paral·leles de luxe. El filòsof Joan-Carles Mèlich moderarà un col·loqui postfunció el pròxim divendres 16 de febrer i, el dia abans, es durà a terme un «Dijous fort», una nova activitat encetada pel TNC aquesta temporada.

Es tracta d’una funció reservada per als menors de 35 anys (la joventut s’allarga, any rere any), que comptarà amb un pòdcast prefunció amb el fantàstic títol «Jane Austen i vestidets de flors», moderat per la bibliotecària Marta Cava i l’editora Blanca Pujals, directora de les col·leccions «Petits plaers» i «Club Victòria» de Viena Edicions, que els darrers anys ha publicat diversos títols d’Austen en català: Seny i sentiment, Mansfield Park i L’Abadia de Northanger.

Com remarca Mestres, es tracta d’una «comèdia filosòfica, perquè la filosofia hi té un pes molt important, on l’element sorpresa és molt important», motiu pel qual el director i la companyia es mostren molt reticents a donar gaires més detalls dels exposats aquí i conviden a tothom «a veure i seguir de prop tota la història».