Els draps bruts de la política es renten al ‘Jacuzzi’

La política entra pel boc gros a la Sala Flyhard. I la millor manera de dir les coses tal com raja  és fer-ho amb humor, crear situacions còmiques, fer ús de la ironia, traçar paral·lelismes amb la realitat. I sens dubte un autèntic mestre en tot això és el Marc Rosich. Alguns encara recordem el mal que ens feia la mandíbula de tant riure l’endemà de veure A tots els que heu vingut. Aquella gloriosa paròdia del pujolisme desencantat que el dramaturg va representar al TNC fa dos anys va refermar l’autor com un dels millors caricaturistes de la societat catalana. I ara repeteix la jugada amb Jacuzzi.

Substituïm el pis de l’Eixample i el seu enrajolat característic, pel petit bany ocupat per un jacuzzi de color rosa porquet. Allà no hi trobarem la Mercè Aránega somiant amb el seu Pujolet, sinó a dues dones que s’han creat un refugi burgès per poder deixar anar les seves tensions sexuals i afectives. Però a aquest jacuzzi encara li falten alguns cables per connectar. I és que el Ramon, l’instal·lador, no ha acabat la feina i a l’Àngela Amat li corre pressa tenir enllestida l’obra. Avui mateix s’inicia la campanya electoral que l’ha de portar a la reelecció com a alcaldessa. Àngela és una dona combativa, de fortes conviccions socials, ancorada a l’esquerra i amb un rerefons catalanista propulsat per la seva formació com a filòloga catalana (amb Salvat-Papasseit com a autor de capçalera). Perquè es facin una idea, el retrat robot seria quelcom així com una Ada Colau amb unes gotes de Laura Borràs. Però el conflicte de l’Àngela recorda més al que pateix Pablo Iglesias per haver-se comprat una casa de milionari a Pozuelo de Alarcón. Els grans luxes no poden ser per a la gent d’esquerres. Però el jacuzzi pot quedar en peccata minuta davant d’un altre escàndol: la parella de l’Àngela és l’Agnès Amic, la cap de comunicació del partit de l’oposició.

El bany és un lloc ideal per deixar anar les confessions, per esbravar-se, per gaudir dels secrets més inconfessables i si a sobre hi instal·lem un jacuzzi, hom encara es deixa anar més. Rosich utilitza aquest espai i aquest element per vehicular tota la història. Però el jacuzzi no és només un element cabdal per fer tirar endavant el relat, sinó que també li serveix per donar forma a la dramatúrgia. Perquè Jacuzzi no sols és una comèdia amb aires de thriller polític, sinó un musical. Rosich ha unit forces amb l’omnipresent Clara Peya, que s’encarrega de compondre i donar forma a aquesta banda sonora que a estones ens transmet a l’univers de Tim Burton i Danny Elfman.

Així doncs, el jacuzzi ens condueix cap al musical. Podríem dir que és un musical diegètic. Un musical amb un motiu per ser-ho. I és que el Ramon, a petició de l’Agnès, ha instal·lat un fil musical que es pot connectar amb un petit comandament. I cada cop que el Ramon connecta el fil musical se sent un piano i arrenca a cantar-li les quaranta a l’Àngela. El comandament anirà passant de mà en mà perquè uns i altres cantin els seus dubtes, els seus desitjos, els records dels inicis de la relació, els plans sanguinaris… Cada cançó fa evolucionar la història, fa avançar la relació dels tres protagonistes. Però els esdeveniments i els fabulosos girs que Rosich va incloent al llarg de la trama, acaben donant al fil musical una certa entitat fantasmagòrica. I és que en política tot és qüestió de prioritats.

Hom, quan veu una comèdia de Marc Rosich (i en aquesta més que mai) té la sensació de veure una comèdia rodona, una comèdia d’embolics d’aquelles clàssiques, però que dialoga de manera clara i sense dobles lectures amb la realitat contemporània. Tot flueix d’una manera clara i unidireccional, no busca una segona línia narrativa que després interactuï amb la principal, no busca personatges secrets, girs inaudits que donin la volta al relat. I a més, sap molt bé com jugar amb les cartes marcades. Una comèdia política posicionada cap a l’esquerra? Tranquils, que ja sabem com acaba això. Tots els polítics són iguals. O al final de tot, quan hom s’acostuma als privilegis i a les mentides que van amb el càrrec, les ideologies es difuminen. Això ho sabem tots i el bo d’en Rosich no ho amaga. Però el com sempre és més important que el què. I la resolució final de totes les anades i vingudes al jacuzzi és, encara que la vegis venir, hilarant.

Al servei d’aquesta comèdia, Rosich compta amb tres intèrprets fabulosos, ben ajustats al seu paper. Antònia Jaume és la fràgil i insegura Àngela Amat; Laia Alsina és la ingènua però decidida Agnès Amic (i sí, Rosich fa l’acudit amb la popular obra de Ramon Llull); i Oriol Guinart es posa el mono groc (que decanta l’opció política de l’operari) de l’instal·lador. Tots tres saben bé com les calça el seu personatge, però un servidor té una certa debilitat per l’Oriol Guinart, un dels intèrprets de comèdia que millor treballa, un autèntic camaleó de la interpretació al que Rosich sap treure-li tot el suc. Ah! I no me’n puc oblidar. Hi ha un quart personatge que no podem obviar i que tot i no ser de carn i ossos, ens morim de ganes de conèixer. Esperem que la Gladys faci una visita a la parella i que en Marc Rosich estigui allà per fer-nos la crònica. Això sí, per favor, que no tingui cap parentesc llunyà amb el Ramon. No li volem cap mal a la nostra teleoperadora preferida.